Un 9 de novembre (Elisabet Prades)

S’ordenà al dia que fos gris

I el dia ho fou             A estones

S’envià una ràfega de vent per fer trontollar les arrels del arbres

I el vent bufà              A estones

Es llençà pluja perquè negués els brots de tardana primavera

I la pluja caigué          A estones

Es manà que es tanquessin portes i finestres

I totes van restar estiuadament obertes

I fou aquell dia de tardor

Que fins dels llogarets més petits, més estranys, més llunyans,

La vida va despertar de la seva impotència

Es despullà de tota por

Va lluir nua amb pell d’alegria

I volà pel camí de la llibertat.