dilluns, 17 de novembre de 2014

El llarg camí (Núria Soler)

Quan vaig néixer ja sentia una remor que envescava. Venia de molt a prop però no podia determinar d’on.
Em va costar desenvolupar-me, coses de la poca edat, però sempre tenia aquella agradable fressa per companyia. Quan vaig acabar d’expandir-me em va semblar que el murmuri es convertia en brogit i al cap de poc en terrabastall. Aleshores el vaig descobrir, un doll d’aigua havia trencat el gel i sortia esperonat per fer el seu camí.
Em va captivar, no podia parar de mirar-la, l’aigua, brollava impetuosa i s’escampava esvalotadament avall, avall. Jo em consumia d’enveja sense poder-me sostreure a la força que em retenia. Ella saltava joiosa camí d’altres contrades i jo, en canvi, restava perennement junyida, només alguna vegada, quan el vent bufava fort, tenia l’esperança de poder deseixir-me però res més lluny de la realitat.
L’empenta de l’aigua es va anar assossegant; ara brollava calmada i a mi m’havia marxat la pruïja però encara em quedava el cuquet aventurer que no va acabar de minvar del tot i, un bon dia, zas, em vaig desenganxar i vaig anar-hi a parar. Aleshores vaig ser feliç i vaig començar el viatge dels meus somnis. Lliscava suaument i gaudia del tranquil viatge. El paisatge anava canviant, el terreny abrupte esdevenia, mica en mica, planer. Vaig veure algun poblet prop del curs, i en les ribes, pescadors delerosos d’haver alguna presa; després, camps on ja havien segat l’herba i n’havien fet grans feixos. Un dia vaig passar per sota un pont des d’on algú provava de tirar-se al riu però una corda li ho impedia, el vaig comprendre.
A mida que el corrent es feia més planer, l’aigua s’aquietava i jo, de vegades, només feia voltes i voltes sense moure’m de lloc fins que per un cop de vent tornava al curs. En alguns llocs, a la vora del riu hi havia camins i gent que hi passejava i en d’altres l’aigua llepava les parets de les cases.
Un dia, per poc, m’escolo per un forat d’on no sé si n’hauria sortit. Quin esglai! Vaig seguir el camí del riu que cada vegada es tornava més lent, gairebé ni es movia. Per sobre nostre veia un gran batibull de carreteres i vehicles que no paraven mai quiets i feien molt soroll. No m’agradava tan de brogit després d’haver conegut la tranquil·litat del nostre camí.
De cop, em vaig veure arrossegada per una allau d’aigua turbulenta i bruta, plena de fang, que se m’endugué sense contemplacions. Vaig anar rebotant, surant i enfonsant-me una i altra vegada i temia per la meva vida.
Però vaig sobreviure i ara sóc sobre una massa d’aigua immensa d’un gust que se’m fa estrany i que va i ve sense descans perquè prova de deixar-me sobre la sorra però jo, entossudida, m’hi aferro, a l’aigua, perquè espero que potser em portarà a un altre llarg viatge.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada