Totes les estacions de l`any
tenen els seus colors:
L’hivern, el gris i el blanc,
(la neu els cobreix tots).
L’estiu, el verd madur,
l’or de l’espiga,
més immadur.
Color de pedres precioses
la raïmada,
I encara és llarga la vesprada.
I la tardor…?
Quina esperança
de les tardes llargues
del bell estiu!
És fosc, sense esperança
dels ocells el cant joliu.
Però, i els seus colors?
Els arbres embolcalla
el groc diví,
el carbassa rogenc,
el dens vermell,
el grana i el castany,
i, avinagrat, l’ocre tan fi.
Vells i famosos pintors
gaudiren d’aquests colors
i també, avui en dia,
ens els mostra la fotografia.
Però, contemplar-los
de viu en viu,
és, per a la poesia
el millor motiu.
I a tots els cementiris,
com a ofrena als nostres morts,
encara hi ha clavells i lliris
i roses de tots colors.
I què me’n dieu, de les castanyes,
moniatos i panellets?
Ens els mengem a muntanyes,
tant els avis com els néts.
Menjant, els vius,
com a record
dels cors solius
dels nostres morts.
I aquestes tardes curtes,
que ens empenyen
al caliu de nostres llars
dels ocells el cant joliu.
I pensem en nadales i pessebres,
en nits d’estrelles,
lluny les tenebres
en dates belles,
en torrons i escudelles
que aviat vindran.
Sí, la tardor també és viure,
és esperança esmorteïda,
com els arbres que mostren
tants bells colors.
És fe certa en nova vida.
Els arbres dormen, ja reviuran.
L’amor reposa,
ja es llevarà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada