Quina història (Carme Marquès)

Avui, quan ja em pensava que estava a les acaballes, quasi sense esma, arrugat, descolorit i una mica avorrit, m’he sentit el bitllet de deu euros més important del món: més que, quan nou i lluent, amb els colors acabats d’estrenar sortia lliscant amb altres milers iguals i, ordenats en paquets, viatjàvem arreu del mon. Bé, això ja queda lluny, quasi oblidat. No sé d’on vinc ni on vaig, la meva vida ha estat molt atzarosa, he viatjat d’aquí a allà sense destí marcat com quan, a la tardor, el vent du les fulles seques que voleien capriciosament.

Deia que avui m’he vist com el bitllet de deu més important del món quan un noiet m’ha trobat i m’ha tret de dins la capsa on fa temps que hem tenia presoner. Quasi m’estava asfixiant. Així que he estat a les seves mans, he sabut que encara tinc vida i utilitat.

He vist la seva cara il·lusionada i la decisió als seus ulls. Ell és un personatge popular molt apreciat pels companys de carrer. El noi té la virtut de la fantasia i sovint fa un descans en els jocs i els altres s’ arrauleixen al seu voltant per escoltar bocabadats les faules que sense esforç li flueixen. Avui, quan m’ha vist, ha tingut una idea que l’ha fet somriure i ha pensat: compraré tot de llaminadures i les repartiré entre la colla mentre els expliqui una “aventi” de la qual tots en seran protagonistes. No us sembla una idea magnífica procurar la felicitat, encara que sigui passatgera, a una colla de vailets mancats de plaers llaminers?

Jo per la meva banda em sento feliç d’ésser el mitjà que proporcionarà als xavals tant dolços moments i, si desprès em quedo arraulit i rebregat dins d’un calaix pudent junt a altres congèneres que un dia vàrem veure la primera llum en qualsevol Ceca del món, explicant-nos les singladures particulars, podrem acceptar la nostra decrepitud fins el dia de la nostra fi, amuntegats davant les portes de qualsevol forn misericordiós.