Amnèsia (conte col·lectiu)

En despertar no va reconèixer l’habitació. Al cap d’un moment es va adonar que era en un llit d’hospital i recordà: la noia que havia passat corrents, la frenada sobtada i la sensació que volava, el cop i... res més. Provà d’incorporar-se però un dolor intens al llarg de tota l’espinada li ho va impedir.

—Hòstia! —exclamà—, quina trompada em devia fotre. Segur que tinc més d’un os trencat. Mentre no... no, això no, sisplau no!

Intentà moure els dits dels peus però només li feren cas els del peu dret. «Encara sort», pensà, «si se’m mouen és que no... però i els altres? I les mans? Ostres, quin mal em fan els braços! Dec estar fet miques. I per què no hi ha ningú? I si crido ben fort? Crido, crido però no em sento. Què em passa, cony, què em passa?»

El que més li estranyà fou estar sol. Bé devien haver avisat els pares, de l’accident amb la moto. Com és que algú de casa no era al seu costat? Buscà amb els ulls algun timbre o avisador per demanar la infermera o l’auxiliar. No en veié cap. Sí que es veié els braços embolicats i notà un fort dolor al clatell, en voler-se girar. Optà per quedar-se quiet i esperar que hi acudís algú. L'estona se li féu interminable. Finalment, entrà una noia i s'acostà al llit. En veure'l amb els ulls oberts, el saludà:

—Hola, Sebastià! Que bé que t'hagis despertat! Ara ho aniré a dir a la infermera.

Intentà parlar però la veu no li sortí. La noia li posà el dit damunt de la boca per indicar-li silenci.

—No parlis —digué—, i no provis de moure't: et deu fer mal tot, oi? Quan passi la infermera ja t'explicarà què t'ha passat. I no pateixis, la teva família està avisada, no trigaran a arribar. Ah, per cert, sóc la Clàudia. Ara me n'he d'anar.

L'auxiliar sortí deixant rere seu un rastre de perfum de roses, o això li semblà. Es passà la llengua pels llavis. Aquell petit contacte amb el dit de la noia l'havia tranquil·litzat. «Té uns ulls preciosos», pensà, sorprès d’haver fet aquest raonament, quan era molt més lògic que pensés només en el seu estat.

Tornà a quedar-se adormit. Al cap d’una estona sentí la carícia acollidora d’una mà sobre la cara, tenia un tacte conegut; amb els ulls tancats digué:

—Mare, ets tu?

Sentí la veu de la seva marona, que parlava intentant ofegar les llàgrimes:

—Sí, fill, sóc jo. Quina por que he passat! Gràcies a Déu que ets viu!

Obrí els ulls i es trobà amb el rostre de la seva mare, pàl·lid, desencaixat, però amb el mateix somriure de sempre. Li sabé greu haver-la de fer passar per aquell tràngol.

—Ho sento, mare.

—No diguis res, ara només has de pensar a refer-te.

La porta s’obrí de cop deixant veure la figura esvelta d’una noia rossa, molt atractiva, que es va dirigir directament al llit de l’accidentat. Li agafà les galtes i després de fer-li un petó llarg als llavis digué:

—Amor meu, em pensava que t'havies mort!

El Sebastià va quedar bocabadat. No reconeixia la noia, va mirar desorientat la seva mare i li va trobar la mateixa expressió de sorpresa que segurament tenia ell.

—Sóc la Mònica. No em reconeixes? Sóc la teva xicota.

Segurament el cop li havia produït alguna mena d’amnèsia selectiva. Malgrat que era molt maca, els seus ulls tenien una mirada fosca. Les mans cuidades i plenes d’anells eren massa fredes. Un calfred li va córrer per l’espinada. Llavors, va sentir dues emocions oposades: alegria de sentir l’esquena sencera i por d’aquella noia que no aconseguia recordar.

En aquell precís instant, entrà a l’habitació l’auxiliar dels ulls preciosos.

—Que ben acompanyat que estàs, Sebastià! —digué amb to sorneguer—. Qui són aquestes belleses?

—Ehhh, la meva mare i... i... la meva... xicota? —féu amb to dubitatiu.

—Sebastià! Vols parar de fer veure que no saps qui sóc?! —exclamà la Mònica amb la cara ben vermella.

—No s’ho prengui malament, senyora. És possible que el Sebastià pateixi d’amnèsia selectiva deguda al traumatisme. El cervell és un gran desconegut i no sabem els mecanismes que el condueixen a recordar només algunes coses —explicà l’auxiliar i, amb posat incòmode, afegí encara:—... i de vegades oblidem allò que inconscientment no volem recordar...

—Serà poca-solta! Què estàs insinuant, meuca barata? —cridà la Mònica llançant-se al damunt de l’auxiliar per estirar-li els cabells. Totes dues van rodolar juntes per terra.

El Sebastià mirava de reüll l’escena perquè no podia girar el cap i li hauria agradat separar-les, però en no poder moure’s, es va limitar a mirar la seva mare amb expressió interrogant, encara que només va poder veure com sortia corrents de l'habitació tot demanant ajuda. De seguida les dues noies es van posar dempeus i van recuperar la compostura. La Mònica va demanar disculpes a la Clàudia, tot dient que estava molt alterada per l'accident del seu nòvio. L'auxiliar, sense dir res, es va girar cap al noi amb un somriure tendre i li va arreglar el coixí.

De sobte van irrompre a l'habitació dos guardes jurats i un treballador sanitari, seguits de la mare del Sebastià.

Tot dirigint-se a la Mònica, el de la bata blanca li va demanar que sisplau els acompanyés i que deixés de molestar aquesta família. Després, amb to de disculpa, va dir:
         —Ho sento, el psiquiatre no li hauria d'haver donat permís per sortir a passejar.
         Se la van emportar agafada pels braços, mentre cridava tot dient que no tenien dret a treure-la per força de l’habitació, que ella volia quedar-se amb el seu estimat.

La mare del Sebastià feia cara de no entendre res i anava a fer un comentari quan es va adonar que el seu fill mirava embadalit l'auxiliar dels ulls preciosos mentre li agafava la mà. Després, amb rostre preocupat, dirigí la mirada alternativament a les dues dones i va dir amb un fil de veu:

         —Però... jo em dic Sebastià?

—Naturalment que et dius Sebastià, t’ho dic jo, que sóc la mare que et va parir.

La Clàudia els va deixar sols. La mare del noi va continuar parlant:

—Ja ho sé, que no et recordes d’algunes coses, és normal després del que t’ha passat. Però et demano que tinguis paciència, la teva recuperació no serà d’avui per demà, però no et preocupis que tot anirà bé, el metge així ho ha dit. Ara el que cal és que no t’encaparris. Va, deixa que t’arregli la roba del llit, perquè aquesta auxiliar és una bleda inútil, no fa més que somriure i esponjar-te el coixí. I ara una altra cosa, sàpigues que demà et duré el dinar de casa perquè no crec que aquí sàpiguen cuinar tan bé com jo en sé i tu necessites.

—Sí que cuines bé, mare, però no cal que et molestis a dur-me res; a més, estic segur que a les infermeres no els agradarà gens la teva idea.

—Mira, fill, a mi no m’enganyes, a tu el que et passa és que només  tens ulls per a aquesta noia,  que deu fer el mateix amb tots els xicots ingressats. No et facis il·lusions!

         —Ai, mare, si que me’n faig, sí, cada vegada que em somriu li trobo més gràcies i té els ulls més preciosos cada dia —la mare va mirar-lo, sorpresa— i, a més, en la picabaralla amb la pobra Mònica, ha demostrat molta prudència i consideració perquè, si hagués volgut, li hauria pogut fer molt de mal, sent, com és, practicant de judo.

         —Què dius, fill meu? —A la mare alguna cosa no li encaixava: judo? Cada dia? Si en Sebastià tot just havia ingressat aquell matí, després de l’accident de moto.

         —Sí, no ho sabies? No recordo quan, però m'ha explicat que la van atracar tres homes en sortir de la feina, a la nit, i ella, amb quatre claus els va deixar groguis, tots tres per terra, i va poder fugir sense que li prenguessin res. I encara estava preocupada, tenia por d’haver-los fet massa mal...! Si és un àngel, mare...!

         La mare va pensar que un altre cop el Sebastià estava perdent el nord. Recordava com havia patit des que ell li va presentar la Júlia, aquella noia tan descarada i amb una vestimenta tan provocativa, no li va agradar gens, en canvi el seu fill n’estava força enamorat ó més aviat atontat … també deia que era un àngel!

         Després, les coses van anar cada cop més malament i els capricis de la Júlia van deixar la butxaca d’en Sebastià escurada.

         Sort que ella se’n va anar amb un altre!

         —Bé, em sembla que ara t’has de centrar en la teva recuperació i res més, ja tindràs temps d’altres coses —li va dir mentre estirava els llençols i li arreglava el coixí.

         En aquell moment va entrar a l’habitació un home amb una bata blanca, es va presentar al Sebastià i va saludar la mare, era el metge que portava el cas i la seva expressió era una mica seriosa.

         —Tenim un problema —va dir el doctor Rovira—, tens tots dos braços trencats i un munt de cops i ferides, però això rai. El que ens preocupa és que les radiografies i el TAC indiquen que el peu esquerre està molt malament. L’haurem d’operar i no sé si ens en sortirem.

         Al Sebastià li va caure el món a sobre i la mare va començar a plorar.

         —Demà a les nou del matí t’operaré d’urgència i ja veurem... Ara he de marxar, donaré ordres a l'infermera perquè prepari tot el que calgui —digué el doctor.

         En aquell moment en Sebastià tornà a sentir una agradable olor de roses, era la Clàudia que entrava a l’habitació amb un gran somriure i una safata plena d’estris per preparar un gota a gota. Es va oblidar de cop de la notícia que li acabaven de donar...

         —Bon dia, vinc a preparar un gota a gota per al Sebastià, hauran de sortir tots un moment. Ui, perdoni, doctor, no l’havia reconegut —digué la Clàudia—. Si vol, torno d’aquí a una estona...

         —No, fes, fes, jo ja marxava. Només he vingut a dir al Sebastià que demà l’operarem d’urgència del peu esquerre. Ara deixaré totes les indicacions a l’ infermera. Fins demà —va fer el doctor, tot sortint per la porta.

         La Clàudia feia anys que treballava a l’hospital i n’havia vist de tots colors, però en sentir la notícia no va poder evitar un sentiment de patiment molt fort i el seu somriure va desaparèixer de cop per deixar pas a una cara trista amb els ulls plorosos . No sabia per què, però aquell noi li importava molt... Malgrat tot, digué:

         ―No et preocupis, el doctor és una mica exagerat, la setmana passada va fer el mateix, s’entesta a donar males notícies a tort i a dret i després res de res. Em sembla que està passant una mala temporada. Té una filla adolescent que el porta pel camí de l'amargura. Ella li diu que es vol comprar una moto, i aquest és el motiu que no encerti gaire els diagnòstics. El pobre no sap el que es fa. Imagina't, una moto, amb les males experiències que veu cada dia a la seva consulta. Tu, anima't, i vostè no faci aquesta cara d'espantada i tingui una mica de fe, pensi que el seu fill està en bones mans i que se’n sortirà d’allò més bé.

         La noia, arrufant, graciosa, el nas, li féu un senyal eloqüent carregat de complicitat, aprofitant que la mare s’estava eixugant una llàgrima. 

         Aleshores en Sebastià es va recordar de la Júlia. Ella havia estat el gran amor de la seva vida, malgrat que la seva mare no la podia ni veure. Quan sortien, el desig més gran de la Júlia era comprar-se una moto, però el seu pare s’hi negava en rodó, era metge, com el doctor Rovira, i havia vist molts, massa, casos greus. Ell li havia dit que l'ajudaria a pagar-la, però no va haver-hi manera que la seva mare li deixés els diners.

         —Fins aquí hem arribat —va sentenciar la dona. Llavors la seva mare va tenir raons amb en Sebastià per ficar-s'hi pel mig. I al final ho va aconseguir, ja que al cap de poc temps van acabar tallant i ella se’n va anar amb un altre xicot que tenia moto. Allí es va acabar tot.

         El que no entenia és que, si a la seva mare no li agradava cap xicota per a ell, per què li havia presentat aquesta rubia pollito tan espaterrant? Qui era? D'on havia sortit?

         I un altra pregunta, si recordava tot això, per què, de vegades, dubtava que es digués Sebastià...?

         —A veure aquest braç, que hi posarem la via.

         La veu de sucre de la Clàudia va interrompre les seves cabòries i mentre contemplava els seus ulls preciosos, en Sebastià va pensar que tant si l’operació reeixia com si perdia el peu, passat el tràngol declararia el seu amor a aquella auxiliar tan dolça i estava convençut, per com el mirava, que ella el corresponia.

         L’endemà a mig matí, el primer que va veure en Sebastià en despertar de l’anestèsia, va ser la cara de la seva mare, que somreia, satisfeta.

         —Sebastià, tot ha anat bé. T’han salvat el peu.
         L’alegria del noi va ser tan forta que no va poder dir res.
         Després d’una pausa, la mare va afegir:

         — T’han vingut a veure. —I el somriure se li va torçar una mica, mentre indicava amb el dit cap a la dreta del noi.

         En Sebastià va girar el cap amb dificultat, esperant trobar els ulls preciosos de la Clàudia però va obrir uns ulls com unes taronges davant la noia vestida amb un top arrapat i amb una llarga cabellera morena:

         —Júlia? Què hi fas, aquí?!

         Al noi el cap li giravoltava i tot d’emocions contraposades li desballestaven els ventricles i les aurícules del cor. Que potser la seva ex, en assabentar-se de l’accident, s’havia adonat per fi que l’estimava? El record dels ulls de la Clàudia va perdre una mica d’intensitat i en canvi aquella mirada fosca i trapella de la Júlia, que li havia tret el son durant mesos, va anar saltant amunt amunt en el rànquing d’ullassos, on sempre havia estat la reina.

         —Com has sabut que era aquí? —li va preguntar, frisant per conèixer la resposta.
         —M’ho ha dit la Clàudia —va respondre ella amb naturalitat.
         I com si hagués estat esperant que mencionessin el seu nom, la Clàudia va entrar a l’habitació, somrient.

         —Hola, Sebastià —va dir. I llavors es va girar cap a la noia morena i li va fer un petó als llavis.

         —Hola, amor —va respondre la Júlia, enllaçant l’auxiliar per la cintura.

         En Sebastià no entenia res de res:

         —Però Júlia, tu no..., però ella... Tu, Clà...

         —No facis aquesta cara, Sebastià, o no recordes que el primer cop que vam sortir ja et vaig dir que jo era bisexual?
         I sense deixar anar la cintura de la Clàudia, que s’enrojolava una mica, la Júlia va començar a explicar al noi que feia tres mesos que s’havien conegut amb l’auxiliar, que havia estat un amor a primera vista, que se n’havien anat de vacances a Venècia... En Sebastià feia tota mena d’esforços per somriure, per no posar-se a plorar allà mateix per la seva mala sort, que no hi havia dret, hòstia, que feia segles que volia una xicota i no hi havia manera humana d’aconseguir-ne cap, i ja posats l’amnèsia no li semblava tan mala cosa, que potser hauria estat millor despertar-se i no recordar res, o inventar-se una nova realitat, com la Mònica.

Va decidir que no tornaria a intentar lligar mai més i que se n’anessin totes plegades a la merda! Va tancar els ulls i va sanglotar.

Al seu costat, la seva mare somreia beatíficament i li donava copets a la mà.