dilluns, 24 de novembre de 2014

El riu de la vida (Carme Marquès)

Hi ha una gran similitud entre la vida d’un nadó i el naixement d’un riu. Si més no, cal observar els detalls del transcurs d’ambdós.
EL RIU. Neix moltes vegades entre uns petits matolls. Bombolletes esclaten i deixen anar gotes d’aigua i totes juntes conformen un xoll mansoi, lliscós sota les fulles verdes que encatifen el terra. Dòcil s’esmuny pendent enllà, confiat; innocent, juga amb les pedretes que troba. Res l’espanta. No se’n adona i ja està saltironant entre marges verds alegre de la seva força. Més endavant fa sentir la veu. Té un cos voluminós i atrevit, els obstacles enormes no li fan por, salta cascades cada cop més altes, vigorós entre l’escuma segueix impertorbable sense mirar enrere. A la fi aquell vigor ja no cal, el terreny pla l’encalma. Lliscant defallit veu davant seu una immensitat on acabarà el seu rodar, ja sense afanys ni desitjos.
EL NADÓ. Igual que el riu, neix acomboiat entre cotons, com s’acostuma a dir; en tenen cura, l’acompanyen tothora, dels petits obstacles ni se’n adona, juga feliç, ignora els perills. Més endavant té dificultats que aviat aprèn a sortejar i això augmenta la seva força. Ja confiat, s’arrisca una mica més. Sap vèncer grans obstacles encara que a vegades necessita fer ràpel per superar certes alçades. Desprès de tanta eufòria i energia, s’encalma, no hi ha sorpreses, tot és pla i igual. A l’horitzó s’albira una llum màgica que el xucla perquè hi torni. Tot torna a la Mare.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada