dilluns, 10 de novembre de 2014

Pobre de mi! (Núria Soler)

Uix, estic tip d’estar en aquesta cova, fa molt temps que no veig la llum ni noto el tacte dels dits quan m’agafaven i la maquineta on em posaven per saber si era de bona llei. Em sento oblidat, rebregat...vaja com si ja no servís per res.
Provinc, des que en tinc memòria, d’una màquina que me n’estampava el disseny i el color en uns grans fulls d’un paper molt especial, tant especial que ningú no el podia copiar, és un dir, ja que es veu que sempre hi ha hagut qui ho ha provat i fins i tot ha tingut una temporadeta de sort, fins que es descobreix el pastís. Aleshores requisen totes les còpies inadequades i, algunes vegades n’enxampen els autors. Jo us puc ben assegurar que n’he conegut molts d’aquests que es volen fer passar per allò que no són i que, malgrat tots els impediments, ho aconsegueixen.
He conviscut amb ells en uns estoigs de forma rectangular dividits en compartiments, en bossetes on ens tenien tots barrejats, fóssim del valor que fóssim, en espais amples on respiràvem a gust, en altres petits i estrets on teníem feina per no caure. N’havia vist caure més d’un però no trigaven e entaforar-los en un altre cau.
He tingut germans d’edats diverses, més grans i més petits que jo i que no pel fet de ser d’una o altra edat s’escapaven de tenir la mateixa fi. La majoria de nosaltres servim per bescanviar estris, aliments, vestits, calçats...però n’hi ha uns quants que sempre viatgen. Van encabits en llocs impensables, barrejats amb objectes de tota mena.. Ells però estan força contents perquè els han dit que allà on van es multiplicaran per...això de multiplicar-se es veu que fa molt de goig.
De fet, tenir-nos il·lusiona a tothom i hi ha que de tan il·lusionats no saben parar d’acaparar-nos. Quan ens reben dins d’un embolcall de paper no poden reprimir la il·lusió, se’ls reflecteix a la mirada en canvi a qui ens dóna li ploren els ulls. Ara ja fa temps que també ens reparteixen des d’una màquina que, abans de lliurar-nos demana tots els ets i uts a qui ens sol·licita.
Em distreia de dir que valem igual en molts llocs on abans cadascú en tenia un sol model.
Vés, ara m’he ben enrotllat, però és que aquí dintre m’ofego, em fa malícia no veure els ulls que em desitgen encara que tan rebregat com estic no crec que fes patxoca a ningú.
Ai, ara què passa? Sento que m’estic mullant molt i, què és tota aquesta bromera? No, si us plau, no m’elimineu així, sense ni avisar, com si ja no servís per a res!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada