Amnèsia (conte col·lectiu)

En despertar no va reconèixer l’habitació. Al cap d’un moment es va adonar que era en un llit d’hospital i recordà: la noia que havia passat corrents, la frenada sobtada i la sensació que volava, el cop i... res més. Provà d’incorporar-se però un dolor intens al llarg de tota l’espinada li ho va impedir.

—Hòstia! —exclamà—, quina trompada em devia fotre. Segur que tinc més d’un os trencat. Mentre no... no, això no, sisplau no!

Intentà moure els dits dels peus però només li feren cas els del peu dret. «Encara sort», pensà, «si se’m mouen és que no... però i els altres? I les mans? Ostres, quin mal em fan els braços! Dec estar fet miques. I per què no hi ha ningú? I si crido ben fort? Crido, crido però no em sento. Què em passa, cony, què em passa?»

El que més li estranyà fou estar sol. Bé devien haver avisat els pares, de l’accident amb la moto. Com és que algú de casa no era al seu costat? Buscà amb els ulls algun timbre o avisador per demanar la infermera o l’auxiliar. No en veié cap. Sí que es veié els braços embolicats i notà un fort dolor al clatell, en voler-se girar. Optà per quedar-se quiet i esperar que hi acudís algú. L'estona se li féu interminable. Finalment, entrà una noia i s'acostà al llit. En veure'l amb els ulls oberts, el saludà:

—Hola, Sebastià! Que bé que t'hagis despertat! Ara ho aniré a dir a la infermera.

Intentà parlar però la veu no li sortí. La noia li posà el dit damunt de la boca per indicar-li silenci.

—No parlis —digué—, i no provis de moure't: et deu fer mal tot, oi? Quan passi la infermera ja t'explicarà què t'ha passat. I no pateixis, la teva família està avisada, no trigaran a arribar. Ah, per cert, sóc la Clàudia. Ara me n'he d'anar.

L'auxiliar sortí deixant rere seu un rastre de perfum de roses, o això li semblà. Es passà la llengua pels llavis. Aquell petit contacte amb el dit de la noia l'havia tranquil·litzat. «Té uns ulls preciosos», pensà, sorprès d’haver fet aquest raonament, quan era molt més lògic que pensés només en el seu estat.

Tornà a quedar-se adormit. Al cap d’una estona sentí la carícia acollidora d’una mà sobre la cara, tenia un tacte conegut; amb els ulls tancats digué:

—Mare, ets tu?

Sentí la veu de la seva marona, que parlava intentant ofegar les llàgrimes:

—Sí, fill, sóc jo. Quina por que he passat! Gràcies a Déu que ets viu!

Obrí els ulls i es trobà amb el rostre de la seva mare, pàl·lid, desencaixat, però amb el mateix somriure de sempre. Li sabé greu haver-la de fer passar per aquell tràngol.

—Ho sento, mare.

—No diguis res, ara només has de pensar a refer-te.

La porta s’obrí de cop deixant veure la figura esvelta d’una noia rossa, molt atractiva, que es va dirigir directament al llit de l’accidentat. Li agafà les galtes i després de fer-li un petó llarg als llavis digué:

—Amor meu, em pensava que t'havies mort!

El Sebastià va quedar bocabadat. No reconeixia la noia, va mirar desorientat la seva mare i li va trobar la mateixa expressió de sorpresa que segurament tenia ell.

—Sóc la Mònica. No em reconeixes? Sóc la teva xicota.

Segurament el cop li havia produït alguna mena d’amnèsia selectiva. Malgrat que era molt maca, els seus ulls tenien una mirada fosca. Les mans cuidades i plenes d’anells eren massa fredes. Un calfred li va córrer per l’espinada. Llavors, va sentir dues emocions oposades: alegria de sentir l’esquena sencera i por d’aquella noia que no aconseguia recordar.

En aquell precís instant, entrà a l’habitació l’auxiliar dels ulls preciosos.

—Que ben acompanyat que estàs, Sebastià! —digué amb to sorneguer—. Qui són aquestes belleses?

—Ehhh, la meva mare i... i... la meva... xicota? —féu amb to dubitatiu.

—Sebastià! Vols parar de fer veure que no saps qui sóc?! —exclamà la Mònica amb la cara ben vermella.

—No s’ho prengui malament, senyora. És possible que el Sebastià pateixi d’amnèsia selectiva deguda al traumatisme. El cervell és un gran desconegut i no sabem els mecanismes que el condueixen a recordar només algunes coses —explicà l’auxiliar i, amb posat incòmode, afegí encara:—... i de vegades oblidem allò que inconscientment no volem recordar...

—Serà poca-solta! Què estàs insinuant, meuca barata? —cridà la Mònica llançant-se al damunt de l’auxiliar per estirar-li els cabells. Totes dues van rodolar juntes per terra.

El Sebastià mirava de reüll l’escena perquè no podia girar el cap i li hauria agradat separar-les, però en no poder moure’s, es va limitar a mirar la seva mare amb expressió interrogant, encara que només va poder veure com sortia corrents de l'habitació tot demanant ajuda. De seguida les dues noies es van posar dempeus i van recuperar la compostura. La Mònica va demanar disculpes a la Clàudia, tot dient que estava molt alterada per l'accident del seu nòvio. L'auxiliar, sense dir res, es va girar cap al noi amb un somriure tendre i li va arreglar el coixí.

De sobte van irrompre a l'habitació dos guardes jurats i un treballador sanitari, seguits de la mare del Sebastià.

Tot dirigint-se a la Mònica, el de la bata blanca li va demanar que sisplau els acompanyés i que deixés de molestar aquesta família. Després, amb to de disculpa, va dir:
         —Ho sento, el psiquiatre no li hauria d'haver donat permís per sortir a passejar.
         Se la van emportar agafada pels braços, mentre cridava tot dient que no tenien dret a treure-la per força de l’habitació, que ella volia quedar-se amb el seu estimat.

La mare del Sebastià feia cara de no entendre res i anava a fer un comentari quan es va adonar que el seu fill mirava embadalit l'auxiliar dels ulls preciosos mentre li agafava la mà. Després, amb rostre preocupat, dirigí la mirada alternativament a les dues dones i va dir amb un fil de veu:

         —Però... jo em dic Sebastià?

—Naturalment que et dius Sebastià, t’ho dic jo, que sóc la mare que et va parir.

La Clàudia els va deixar sols. La mare del noi va continuar parlant:

—Ja ho sé, que no et recordes d’algunes coses, és normal després del que t’ha passat. Però et demano que tinguis paciència, la teva recuperació no serà d’avui per demà, però no et preocupis que tot anirà bé, el metge així ho ha dit. Ara el que cal és que no t’encaparris. Va, deixa que t’arregli la roba del llit, perquè aquesta auxiliar és una bleda inútil, no fa més que somriure i esponjar-te el coixí. I ara una altra cosa, sàpigues que demà et duré el dinar de casa perquè no crec que aquí sàpiguen cuinar tan bé com jo en sé i tu necessites.

—Sí que cuines bé, mare, però no cal que et molestis a dur-me res; a més, estic segur que a les infermeres no els agradarà gens la teva idea.

—Mira, fill, a mi no m’enganyes, a tu el que et passa és que només  tens ulls per a aquesta noia,  que deu fer el mateix amb tots els xicots ingressats. No et facis il·lusions!

         —Ai, mare, si que me’n faig, sí, cada vegada que em somriu li trobo més gràcies i té els ulls més preciosos cada dia —la mare va mirar-lo, sorpresa— i, a més, en la picabaralla amb la pobra Mònica, ha demostrat molta prudència i consideració perquè, si hagués volgut, li hauria pogut fer molt de mal, sent, com és, practicant de judo.

         —Què dius, fill meu? —A la mare alguna cosa no li encaixava: judo? Cada dia? Si en Sebastià tot just havia ingressat aquell matí, després de l’accident de moto.

         —Sí, no ho sabies? No recordo quan, però m'ha explicat que la van atracar tres homes en sortir de la feina, a la nit, i ella, amb quatre claus els va deixar groguis, tots tres per terra, i va poder fugir sense que li prenguessin res. I encara estava preocupada, tenia por d’haver-los fet massa mal...! Si és un àngel, mare...!

         La mare va pensar que un altre cop el Sebastià estava perdent el nord. Recordava com havia patit des que ell li va presentar la Júlia, aquella noia tan descarada i amb una vestimenta tan provocativa, no li va agradar gens, en canvi el seu fill n’estava força enamorat ó més aviat atontat … també deia que era un àngel!

         Després, les coses van anar cada cop més malament i els capricis de la Júlia van deixar la butxaca d’en Sebastià escurada.

         Sort que ella se’n va anar amb un altre!

         —Bé, em sembla que ara t’has de centrar en la teva recuperació i res més, ja tindràs temps d’altres coses —li va dir mentre estirava els llençols i li arreglava el coixí.

         En aquell moment va entrar a l’habitació un home amb una bata blanca, es va presentar al Sebastià i va saludar la mare, era el metge que portava el cas i la seva expressió era una mica seriosa.

         —Tenim un problema —va dir el doctor Rovira—, tens tots dos braços trencats i un munt de cops i ferides, però això rai. El que ens preocupa és que les radiografies i el TAC indiquen que el peu esquerre està molt malament. L’haurem d’operar i no sé si ens en sortirem.

         Al Sebastià li va caure el món a sobre i la mare va començar a plorar.

         —Demà a les nou del matí t’operaré d’urgència i ja veurem... Ara he de marxar, donaré ordres a l'infermera perquè prepari tot el que calgui —digué el doctor.

         En aquell moment en Sebastià tornà a sentir una agradable olor de roses, era la Clàudia que entrava a l’habitació amb un gran somriure i una safata plena d’estris per preparar un gota a gota. Es va oblidar de cop de la notícia que li acabaven de donar...

         —Bon dia, vinc a preparar un gota a gota per al Sebastià, hauran de sortir tots un moment. Ui, perdoni, doctor, no l’havia reconegut —digué la Clàudia—. Si vol, torno d’aquí a una estona...

         —No, fes, fes, jo ja marxava. Només he vingut a dir al Sebastià que demà l’operarem d’urgència del peu esquerre. Ara deixaré totes les indicacions a l’ infermera. Fins demà —va fer el doctor, tot sortint per la porta.

         La Clàudia feia anys que treballava a l’hospital i n’havia vist de tots colors, però en sentir la notícia no va poder evitar un sentiment de patiment molt fort i el seu somriure va desaparèixer de cop per deixar pas a una cara trista amb els ulls plorosos . No sabia per què, però aquell noi li importava molt... Malgrat tot, digué:

         ―No et preocupis, el doctor és una mica exagerat, la setmana passada va fer el mateix, s’entesta a donar males notícies a tort i a dret i després res de res. Em sembla que està passant una mala temporada. Té una filla adolescent que el porta pel camí de l'amargura. Ella li diu que es vol comprar una moto, i aquest és el motiu que no encerti gaire els diagnòstics. El pobre no sap el que es fa. Imagina't, una moto, amb les males experiències que veu cada dia a la seva consulta. Tu, anima't, i vostè no faci aquesta cara d'espantada i tingui una mica de fe, pensi que el seu fill està en bones mans i que se’n sortirà d’allò més bé.

         La noia, arrufant, graciosa, el nas, li féu un senyal eloqüent carregat de complicitat, aprofitant que la mare s’estava eixugant una llàgrima. 

         Aleshores en Sebastià es va recordar de la Júlia. Ella havia estat el gran amor de la seva vida, malgrat que la seva mare no la podia ni veure. Quan sortien, el desig més gran de la Júlia era comprar-se una moto, però el seu pare s’hi negava en rodó, era metge, com el doctor Rovira, i havia vist molts, massa, casos greus. Ell li havia dit que l'ajudaria a pagar-la, però no va haver-hi manera que la seva mare li deixés els diners.

         —Fins aquí hem arribat —va sentenciar la dona. Llavors la seva mare va tenir raons amb en Sebastià per ficar-s'hi pel mig. I al final ho va aconseguir, ja que al cap de poc temps van acabar tallant i ella se’n va anar amb un altre xicot que tenia moto. Allí es va acabar tot.

         El que no entenia és que, si a la seva mare no li agradava cap xicota per a ell, per què li havia presentat aquesta rubia pollito tan espaterrant? Qui era? D'on havia sortit?

         I un altra pregunta, si recordava tot això, per què, de vegades, dubtava que es digués Sebastià...?

         —A veure aquest braç, que hi posarem la via.

         La veu de sucre de la Clàudia va interrompre les seves cabòries i mentre contemplava els seus ulls preciosos, en Sebastià va pensar que tant si l’operació reeixia com si perdia el peu, passat el tràngol declararia el seu amor a aquella auxiliar tan dolça i estava convençut, per com el mirava, que ella el corresponia.

         L’endemà a mig matí, el primer que va veure en Sebastià en despertar de l’anestèsia, va ser la cara de la seva mare, que somreia, satisfeta.

         —Sebastià, tot ha anat bé. T’han salvat el peu.
         L’alegria del noi va ser tan forta que no va poder dir res.
         Després d’una pausa, la mare va afegir:

         — T’han vingut a veure. —I el somriure se li va torçar una mica, mentre indicava amb el dit cap a la dreta del noi.

         En Sebastià va girar el cap amb dificultat, esperant trobar els ulls preciosos de la Clàudia però va obrir uns ulls com unes taronges davant la noia vestida amb un top arrapat i amb una llarga cabellera morena:

         —Júlia? Què hi fas, aquí?!

         Al noi el cap li giravoltava i tot d’emocions contraposades li desballestaven els ventricles i les aurícules del cor. Que potser la seva ex, en assabentar-se de l’accident, s’havia adonat per fi que l’estimava? El record dels ulls de la Clàudia va perdre una mica d’intensitat i en canvi aquella mirada fosca i trapella de la Júlia, que li havia tret el son durant mesos, va anar saltant amunt amunt en el rànquing d’ullassos, on sempre havia estat la reina.

         —Com has sabut que era aquí? —li va preguntar, frisant per conèixer la resposta.
         —M’ho ha dit la Clàudia —va respondre ella amb naturalitat.
         I com si hagués estat esperant que mencionessin el seu nom, la Clàudia va entrar a l’habitació, somrient.

         —Hola, Sebastià —va dir. I llavors es va girar cap a la noia morena i li va fer un petó als llavis.

         —Hola, amor —va respondre la Júlia, enllaçant l’auxiliar per la cintura.

         En Sebastià no entenia res de res:

         —Però Júlia, tu no..., però ella... Tu, Clà...

         —No facis aquesta cara, Sebastià, o no recordes que el primer cop que vam sortir ja et vaig dir que jo era bisexual?
         I sense deixar anar la cintura de la Clàudia, que s’enrojolava una mica, la Júlia va començar a explicar al noi que feia tres mesos que s’havien conegut amb l’auxiliar, que havia estat un amor a primera vista, que se n’havien anat de vacances a Venècia... En Sebastià feia tota mena d’esforços per somriure, per no posar-se a plorar allà mateix per la seva mala sort, que no hi havia dret, hòstia, que feia segles que volia una xicota i no hi havia manera humana d’aconseguir-ne cap, i ja posats l’amnèsia no li semblava tan mala cosa, que potser hauria estat millor despertar-se i no recordar res, o inventar-se una nova realitat, com la Mònica.

Va decidir que no tornaria a intentar lligar mai més i que se n’anessin totes plegades a la merda! Va tancar els ulls i va sanglotar.

Al seu costat, la seva mare somreia beatíficament i li donava copets a la mà.

Procastinació (Coral Romà)

Després de la reunió tothom marxa menys jo, que m’assec davant l’ordinador en mode ninja. És la recta final. Al cap d’una hora, el cos em demana un respir, però resisteixo i continuo revisant el text a la pantalla, saltant entre els diversos documents i excels oberts. Una mica més tard ensopego amb una data que cal comprovar. Teclejo unes paraules al navegador. Rrrrr-rrrr-rrrrr, fa suaument la rodeta del ratolí, com un gat, mentre baixo per la pàgina de resultats. Clico en un enllaç i llegeixo en diagonal, rrrrr-rrrrr, buscant el que necessito. No ho trobo, en provo un altre. Els ulls corren per les lletres, rrrrrr-rrrrrr, s’aturen en una dada curiosa. No ho facis, m’ordeno. Però tres scrolls més tard cedeixo... I de la data que buscava passo a les cerveseries de la Praga de Hrabal, clic, a les expedicions de Shackleton, clic, a la simblogia del cel estrellat en el pensament kantià, rrrrr-rrrr, la biblioclàstia per motius religiosos, clic, el Chino Cudeiro, clic, curiositats dels rèptils australians, rrrrr, la reina Ranavalona, clic, origen i costums dels quàquers, clic. Quinze minuts després, m’assalta la visió del Joan que demà a les vuit sens falta necessito l’informe definitiu o els de la fundació em penjaran pels. Maleeixo el meu escapisme i faig un Pacte Sever amb mi mateix. Clic. Trobo, ara sí, la data correcta. Esmeno el document i continuo.

Arribo a la segona part de l’informe i retoco el contingut tenint en compte quins gràfics s’ha decidit posar-hi i quins no. Al cap de poc el cervell em comença a martellejar la imatge de la cafetera lluent, a menys de tres metres rere meu. Recito com un mantra el termini d’entrega, intento concentrar-me. Ctrl C, Ctrl V, reorganitzo algunes frases en el silenci de l’estudi desert. Al monitor veig aparèixer una tassa blava plena fins dalt. No hi ha excusa, estic despertíssim: l’adrenalina de final de projecte. A la boca, una salivera expectant. Només pel plaer, va, si no són ni cinc minuts preparar-lo. No. Enllesteixo tres pàgines més, heroicament. Veig passar davant meu càpsules nespresso de color lila. Sucumbeixo i m’alço. Mentre brego amb la cafetera, faig un nou Pacte Severíssim amb mi mateix. Torno a l’ordinador amb la tassa a la mà, n’aspiro l’aroma i faig un glop voluptuós tot mirant per la finestra. S’ha fet fosc. Els fars dels cotxes i els llums dels semàfors omplen de colors l’asfalt moll de pluja. M’hi encanto uns minuts. Rebufo i torno a fixar la vista a la pantalla. Va, som-hi.

Noto que estic concentrat, sí, ara avanço seguit seguit, rrrrr-rrrr, les pàgines van desfilant una rere l’altra, estic surant en un nirvana de productivitat, els ulls em comencen a coure però jo ni cas, fins que un driiiiiing inesperat em fa fer un bot. El timbre de la porta, ni cas. Però estic intentant arreglar un driiiiiing apartat mal redactat i provant d’escurçar un títol driiiiiing massa llarg i rebuscat, driiiiing-driiiiing i, hòstia puta!, m’acabo aixecant d’una revolada i obrint la porta.

Hi ha un home amb casc de motorista i un impermeable xop de pluja que porta un paquet gros a les mans. Me l’allarga dient Paquete, paquete, amb un accent com rus; deu ser lituà o vés a saber què. L’agafo i li firmo el rebut amb el boli que es treu de la butxaca. Gràcies, dic, i el missatger ja ha girat cua, però llavors llegeixo l’etiqueta adhesiva i m’adono que no és per a nosaltres, l’adreça és correcta però el nom m’és desconegut, i diu vuitè pis i no segon. En un edifici de despatxos com el nostre, de tant en tant hi ha confusions d’aquestes. Ei, crido. Li corro al darrere pel replà i intento tornar-l’hi, però ell fa que no amb el cap i repeteix Paquete, paquete, vecino, porr favor, amb mirada suplicant, i jo tinc un instant de compassió pels pobres missatgers que treballen en dies de pluja i desisteixo. Ja el pujaré jo demà al matí, és igual.

Entro al despatx, tanco la porta i deixo el paquet a terra. Em torno a asseure davant l’ordinador. Badallo tot estirant els braços per sobre del cap. Em capbusso en l’informe. Sis pàgines més tard, m’aixeco a examinar l’embalum. És la típica bossa de plàstic blanc que fan servir les empreses de missatgeria i de vendes per catàleg. Tant el destinatari com el remitent tenen noms impronunciables. Es nota que a dins del plàstic hi ha una capsa de cartó. Sospeso el paquet. Quilo, quilo i mig. El sacsejo amb compte. No fa cap soroll. Torno a l’ordinador i em submergeixo altre cop en l’informe. Mitja hora més tard les temples em fan un lleu zub-zub. M’empipa revisar la bibliografia. Giro el cap a banda i banda per desentumir el clatell i les espatlles. Els ulls se m’aturen altre cop sobre el paquet. Una mà ortopèdica? Tractats de teologia en ucraïnès? O consoladors. Arengades de Noruega en llauna. Ep, prou. Rrrrr-rrrr, continuo llegint. Una peça de recanvi d’algun aparell? Lents. Un collaret art déco, d’antiquari. Rrrr-rrrr. I si fos una arma? Granades. O un revòlver.

Ara m’ha semblat sentir, com un eco, un frrrr-frrrr darrere meu. Em giro. No res, el cansament. Continuo mecànicament la revisió, un retoc aquí o allà. Em comencen a pesar les parpelles, s’ha fet tardíssim.

De cop, un moviment veloç em fa alçar el cap. Ep. Entreveig de reüll una ombra que s’esmuny sota la prestatgeria. M’aixeco instintivament. Calma, que aquí no hi ha ni ratolins, em dic. Inspecciono el paviment de la sala, per si alguna cosa es mou, tot i que segurament m’ho dec haver imaginat. Llavors la meva mirada ensopega amb el paquet i un glaçó se m’enfila serpentejant entre els omòplats.

El plàstic està estripat. La capsa de cartró, oberta. Hi ha palla escampada per terra. De l’embolcall, segurament. Però... l’embolcall de... què? Torno a sentir fregadís sota la prestatgeria. No m’ho he afigurat, doncs. Acoto el cap i veig el que em sembla una mena de tortuga o un armadillo. No ben bé. Ostres, no sabria pas dir què és. L’animal fa un carrisqueig desagradable sota el moble. M’inquieta. Miro a dreta i esquerra i arreplego un llum de sobretaula de metall. Ara em sento molt ridícul, així armat. Dubto quina estratègia seguir. Emprendre la retirada o trucar als bombers em sembla desproporcionat. A la pantalla de l’ordinador, l’informe sembla que em miri, impacient. Deu, quinze pàgines més i hauré acabat. I si el deixo quedar-se allà sota? En un quart d’hora hauré imprès el document i seré fora de l’estudi. Que se n’ocupi demà el bidell.

Mentre vacil·lo rumiant si podria capturar-lo d’alguna manera, l’animal surt a poc a poc de sota el moble. No sembla ben bé un rèptil, és una criatura molt rara. Té la pell escatosa d’un verd violaci. Sis potes articulades. Sota els ulls facetats, com d’insecte, les mandíbules fan pinça i emeten un xerric irritant.

Inesperadament la bestiola salta i se m’arrapa al turmell amb una mena de ventoses. Però què coi...?! Noto una fiblada i, de l’ensurt, deixo caure la làmpada. Sacsejo el peu, la criatura es desenganxa i corre a arraulir-se sota el meu escriptori. Em toco el panxell adolorit, més xocat que amoïnat. Pero ara noto una fredor anguniosa que em va pujant pel panxell. M’estremeixo. Decideixo trucar al 112 però el telèfon és precisament sobre la meva taula i ara em fa por acostar-m’hi. Quin mal. La criatura es regira com un cuc i jo m’estic marejant.

Sense previ avís, la cama deixa d’aguantar-me i caic a terra, com un sac. La fredor se m’estén esgarrifosament per la cuixa i va avançant per la panxa cap al pit. El cor em batega frenèticament. Inspiro i és com si tingués una enclusa sobre els pulmons. Intento incorporar-me i no puc, els braços inerts no em responen. Cridaria però em noto un nus a la gola. Obro molt els ulls en veure que la criatura se’m torna a acostar.

Se m’enfila per l’espatlla sense que pugui fer-hi res, estic paralitzat del tot. Les petites mandíbules se’m claven al coll. Vull xisclar i no emeto cap so, vull tancar els ulls i no ho aconsegueixo. Vull no estar tan despert, vull creure que somio, que en algun moment m’he ensopit sobre el teclat, vull entomar la mirada assassina del Joan quan li digui que l’informe no està llest perquè m’he adormit i que m’escridassi, que em despatxi; vull, sobretot, no estar tan espantosament segur d’haver-me preparat un nespresso abans, perquè jo mai no acluco l’ull si m’he pres un cafè, mai.

Amor estacional (Anna Collado)

ID 46297027 

© Miroslavamatusik | 

Dreamstime.com

Semblen lluny aquells dies quan ens coneguérem.

Els desig d’amistat i altres que ocultàrem

per por al rebuig i al trencadís de somnis

es gestaren sota el vesc i vora els llums de Nadal.

Però els dies s’allargaren i aparegueren

mil colors que envaïren els nostres ulls

i un cel clar immens acollí els nostres cors

sota la seva capa de perfums salvatges.

Passat el solstici, el nostre amor apassionat

elevà la temperatura d’aquest món

i beguérem l’un de l’altre assedegats de certeses.

Ara que els vents bufen fort, la flama ja no pren.

Els capvespres daurats il·luminen el nostre espai

de grisos i ocres despullats de carícies

Otoño en la ciudad (M Jesús Mandianes)

Progresión geométrica

de diagonales líquidas,

frágiles agujas de cristal

rotas sobre la superficie

de un bosque de hormigón.

Simetría cóncava

de paraguas oscuros,

improvisados tambores

marcando el plácido ritmo

de las gotas de lluvia.

Sombras irisadas del asfalto,

 charcos de ondas efímeras,

refugio último, éter acuoso

para las hojas muertas

de los árboles ciudad.

Sus ramas combadas

por ráfagas de viento

son brazos fantasmales,

ilusión óptica bajo la luz

triste y pálida de noviembre.

Paisaje urbano desdibujado

entre la neblina borrosa,

surcada por pájaros de metal,

tachonada de antenas parabólicas,

 y torres de telecomunicaciones.

Pregoneros de la realidad virtual

anuncian desde plasmas hipnóticos,

oráculos en las “casas inteligentes”,

que a los pueblos y montes olvidados

ha regresado la estación de terciopelo.

Va trucar a la porta (Antònia García)

Va trucar a la porta,

la tardor.

Duia capa de fulles groguenques

sobre el vestit vermellós

i tenia un posat lànguid.

Volia aixopluc,

la tardor.

Li vaig oferir castanyes torrades

i un lloc vora el foc.

A fora, ran dels vidres,

cortines de pluja

i udols de vent fred.

Va reposar una estona,

la tardor.

Omplí la casa de somnis grisos

i després prengué comiat

amb malenconia.

Pel camí boirós

que du a la collada,

darrere els seus passos

quedà un rastre de fulles a terra.

Fou pel novembre, que va trucar

la tardor.

I em va deixar

solitud i tristor.

La tardor (Montserrat Fortuny)

Totes les estacions de l`any   

tenen els seus colors:

L’hivern, el gris i el blanc,

(la neu els cobreix tots).

L’estiu, el verd madur,

l’or de l’espiga,

més immadur.

Color de pedres precioses

la raïmada,

I encara és llarga la vesprada.           

I la tardor…?

Quina esperança

de les tardes llargues

del bell estiu!

És fosc, sense esperança

dels ocells el cant joliu.

Però, i els seus colors?

Els arbres embolcalla

el groc diví,

el carbassa rogenc,

el dens vermell,

el grana i el castany,

i, avinagrat, l’ocre tan fi.

Vells i famosos pintors

gaudiren d’aquests colors

i també, avui en dia,

ens els mostra la fotografia.

Però, contemplar-los

de viu en viu,

és, per a la poesia

el millor motiu.

I a tots els cementiris,

com a ofrena als nostres morts,

encara hi ha clavells i lliris

i roses de tots colors.

I què me’n dieu, de les castanyes,

moniatos i panellets?

Ens els mengem a muntanyes,

tant els avis com els néts.

Menjant, els vius,

com a record

dels cors solius

dels nostres morts.

I aquestes tardes curtes,

que ens empenyen

al caliu de nostres llars

dels ocells el cant joliu.

I pensem en nadales i pessebres,

en nits d’estrelles,

lluny les tenebres

en dates belles,

en torrons i escudelles

que aviat vindran.

Sí, la tardor també és viure,

és esperança esmorteïda,

com els arbres que mostren

tants bells colors.

És fe certa en nova vida.

Els arbres dormen, ja reviuran.

L’amor reposa,

ja es llevarà.

El riu de la vida (Carme Marquès)

Hi ha una gran similitud entre la vida d’un nadó i el naixement d’un riu. Si més no, cal observar els detalls del transcurs d’ambdós.

EL RIU. Neix moltes vegades entre uns petits matolls. Bombolletes esclaten i deixen anar gotes d’aigua i totes juntes conformen un xoll mansoi, lliscós sota les fulles verdes que encatifen el terra. Dòcil s’esmuny pendent enllà, confiat; innocent, juga amb les pedretes que troba. Res l’espanta. No se’n adona i ja està saltironant entre marges verds alegre de la seva força. Més endavant fa sentir la veu. Té un cos voluminós i atrevit, els obstacles enormes no li fan por, salta cascades cada cop més altes, vigorós entre l’escuma segueix impertorbable sense mirar enrere. A la fi aquell vigor ja no cal, el terreny pla l’encalma. Lliscant defallit veu davant seu una immensitat on acabarà el seu rodar, ja sense afanys ni desitjos.

EL NADÓ. Igual que el riu, neix acomboiat entre cotons, com s’acostuma a dir; en tenen cura, l’acompanyen tothora, dels petits obstacles ni se’n adona, juga feliç, ignora els perills. Més endavant té dificultats que aviat aprèn a sortejar i això augmenta la seva força. Ja confiat, s’arrisca una mica més. Sap vèncer grans obstacles encara que a vegades necessita fer ràpel per superar certes alçades. Desprès de tanta eufòria i energia, s’encalma, no hi ha sorpreses, tot és pla i igual. A l’horitzó s’albira una llum màgica que el xucla perquè hi torni. Tot torna a la Mare.

El gran riu de la vida (M Jesús Mandianes)

Clareja a Rashid, tranquil poblet situat a la vora del "gran riu de la vida", solquen les seves aigües fràgils barques de papir des d'on els pescadors llancen les xarxes i esperen el moment de recollir-les carregades de peixos. Al cel encara brilla Siri que anuncia que la gran inundació és a punt de produir-se. Tots els veïns han pregat al poderós Déu Appi, demanant que el Nil es desbordi i negui les assedegades terres d'Egipte perquè hi creixin collites abundants.

Benafrit, des del terrat de casa seva, contempla com el Sol treu el cap darrere del delta i en cobreix les aigües amb milers d'espurnes. Ascendeix lentament i il·lumina la silueta del far i, a poc a poc, s'eleva fins que els raigs arriben a la vila blanca. Al lluny, s'albira Alexandria, la ciutat on els palaus de marbre es reflecteixen sobre la Mediterrània, però la seva imaginació infantil la condueix riu amunt, per tractar de descobrir el secret que ni els savis sacerdots, ni els valents exploradors, ni tan sols el diví faraó havien aconseguit esbrinar mai: on es trobava la font inesgotable d'aigua que donava vida al seu poble?

De sobte veu una garsa real que planeja sobre el Nil, n’admira la blancor de les ales esteses sobre el cel blau, el majestuós vol, el plomall sobre el cap que forma una corona on sembla posar-se el disc solar; llavors, els seus llavis formulen un desig:

—Oh divina Bennu, senyora del matí! Si tingués les teves ales orientaria el meu vol cap a la font primordial per descobrir l'origen del gran riu. Provaria d'entendre per què cada any es desborda i converteix l'àrid desert en aquestes terres fèrtils que regalen al meu poble: dàtils, figues i raïms abundosos.

L'ocell gira els ulls daurats cap a la nena i tot aletejant amb suavitat s'atura al seu costat i li diu:

—No puc donar-te les meves ales, però si no tens por et conduiré al lloc on Isis plora sense descans la mort d’Osiris, el seu germà i espòs. Les seves llàgrimes miraculoses són l'origen de la font que busques.

Benafrit sense dubtar-ho puja sobre el llom de l'au i conduïdes per una lleugera brisa segueixen la llera del riu cap al sud. Travessen les terres de sorra rogenca on tan sols hi viuen escorpins i serps, vigilen les maniobres dels cocodrils, sempre a l'aguait d'alguna presa. Sobrevolen els hipopòtams que es banyen en fang fins que el riu es torna invisible sota la verdor d'uns boscos que la nena mai no havia somiat que existissin.

Eren a Etiòpia, fins prop dels núvols arribava l'estrèpit de l'aigua al caure cap a un precipici sense fons; havien arribat a les cataractes Tis Abay. La garsa descendeix a poc a poc, traspassa la cortina d'aigua fumejant i, a l'altra banda, es troba la deessa desconsolada a punt de pujar a la barca que l’ha de conduir a través del riu a la recerca del seu estimat.

Isis allarga la mà i acaricia l'ocell, mentre Benafrit agenollada a terra no gosa aixecar la mirada i tremolant escolta el to imperatiu de la seva veu:

—Tu vindràs amb mi en aquest trist viatge.

Quan estava a punt de pujar a la barca va escoltar a la mare cridant-la:

—Petita somiadora, desperta si no vols perdre't la festa de la “gran inundació”.

La nena es frega els ulls desconcertada, després oblida el plor de la poderosa Deessa, corre a la recerca de l'escriba que regala als nens caramels de mel i que els explica històries meravelloses. Aquesta tarda mentre el riu de la vida inundi els camps, els relatarà les aventures de l'astut Ulisses.

Riu avall (Antònia García)

Em vaig deixar engolir per la sorra pedregosa com les gotes de la pluja que es filtren terra endins, em vaig omplir de substàncies minerals i vaig brollar junt amb el rierol, entre roques plenes de molsa, enmig de falgueres, portada pel riu-infant com si fos una joguina. Vaig jugar a saltar amb l'aigua, fresca i neta, pels esglaons de les penyes, cantant i escumejant, arrossegant palets, esquitxant l'herba de les vores.

I quan el riu-adolescent, ardit, es llançà des del cingle, jo me li vaig arrapar al coll, enfilada a la seva esquena. Després del salt, el gorg ens tragué a fora i vam seguir per la fondalada, allà on viuen els homes, omplint de vida els prats, fornint d'aigua els horts i els pous. Fèiem adéu amb la mà als pollancres de la riba i als ocells que seguien el nostre curs.

El riu anava creixent i jo em deixava portar per l'empenta de la seva joventut. Baixàvem lleugers entre els camps i les cases, festejant amb tonades remoroses les rieres enamoradisses que se'ns afegien de bon grat. L'aigua omplia de fruits els arbres i donava força a les indústries humanes que trobàvem al nostre pas. Els pobles creixien amb la sang transparent que els aportava el riu.

La força del riu-adult, ja més calmat, va omplir rescloses i, generós, canalitzà una part de l'aigua cap als camps. El riu em dugué als seus braços amb la delicadesa d'un amant i em protegí amb els vels de les boirines que suraven damunt de l'aigua, seguint els meandres, seguint les valls. I jo vaig saber que ja mai no tornaria a terra, si no fos que esdevingués pluja. Em vaig deixar portar, abraçada al seu pit d'aigua, ample de riba a riba. Vaig lliscar, confiada, passant per sota dels ponts a l'encontre del gran riu.

Aleshores, a l'aiguabarreig, les aigües del riu m'agafaren amb fermesa per tal que no ens separéssim. I així presa, vaig anar avall amb ell, joiosa de deixar-me portar pel riu coratjós, malgrat la vellesa serena que se li apropava. Vam anar avall, barrejats amb tots els altres cursos d'aigua que formaven el gran riu. I un dia ens vam obrir, damunt de les terres, de cara a un horitzó immens de cel i d'onades. I vam deixar que el gust de sal, a poc a poc, s'apoderés de nosaltres.

Camí de la font (Pilar Zabala)

No fa gaire estona que el sol ha sortit del seu amagatall. Tot just ara és a un pam per sobre de les altes muntanyes que protegeixen un indret del Pirineu.

Aquest és el millor moment per sortir a caminar. La frescoreta del matí es deixa sentir agradosa, lluny encara de l'abrusadora calor que ara a l’estiu acostuma a fer al pic del migdia. Amb pas decidit avanço per un caminet que transcorre entre matolls humits i esplèndids arbres de tronc robust. Les seves visibles i extenses arrels em surten al pas com serps monstruoses o aranyes gegants, però tot i així, la seva suggeridora aparença no em produeix cap sobresalt.

Un suau remoreix d’aigua m’acompanya en l’últim tram del camí i m’orienta cap al lloc on s’amaga una font coneguda com “la de les tres donzelles”. En arribar, agraeixo la solitud que envolta l’espai, la seva bellesa i la suau claror que s’escola entre el fullam que la protegeix.

Una bona proporció d’aigua cristal·lina sorgeix de manera abrupta i constant entre les pedres i es precipita impetuosament damunt la bassa que s’ha format al seus peus. En la seva carrera per arribar a l’oceà, l’aigua llisca endavant, absorbint petits rierols, per acabar convertida en un riu prou cabalós.

El desig de ficar-me dins la bassa és massa gran i no el puc reprimir. D’una revolada em trec roba i sabates, ho entaforo tot dins la petita motxilla que duc a l’esquena i d’un salt em capbusso dins l’aigua freda. La sensació de llibertat que experimento és extraordinària, sento que formo part de tot el que m’envolta, la natura, l’aigua, el silenci…

Durant una estona em deixo endur pel corrent metres avall, sense oferir resistència però sense menystenir la seva força. Fulles i petits branquillons suren a prop meu, junts esquivem desnivells, voregem pedres i tot allò que ens representa un obstacle.

Segueixo dins l’aigua fins que la seva fredor m'entumeix els membres. Llavors surto de la llera i reposo agraïda damunt l’herba de la riba mentre la meva roba, estesa a terra, s’eixuga sota l’escalfor del sol. 

Riu avall (Montserrat Fortuny)

Oh, estimat! Jo sóc aquella,

la dels rínxols d’or

i d’ulls blaus com el safir.

Sóc aquella que, ja de petita,

el riu m’enamorava

en tot el curs verd i brillant

i, allà, on no hi anava la mirada,

la ficció ja m’hi portava

amb els ulls clucs.

Em feia la il·lusió

que, damunt teu, surant,

amatent, em portaries

per jardins i per oasis,

per eres i per llars.

Aquest riu que, ja de nena,

em duia immensa joia,

ara se m’emporta enllà,

passant per valls eixutes,

per erms i per deserts,

fins a la mar.

Autora: Montserrat Fortuny

Oh, Hamlet estimat!

Jo sóc n’Ofèlia,

víctima del desamor

en mig del riu.

Sense el teu amor,

el cor soliu

busca el contacte de la mort.

El llarg camí (Núria Soler)

Quan vaig néixer ja sentia una remor que envescava. Venia de molt a prop però no podia determinar d’on.

Em va costar desenvolupar-me, coses de la poca edat, però sempre tenia aquella agradable fressa per companyia. Quan vaig acabar d’expandir-me em va semblar que el murmuri es convertia en brogit i al cap de poc en terrabastall. Aleshores el vaig descobrir, un doll d’aigua havia trencat el gel i sortia esperonat per fer el seu camí.

Em va captivar, no podia parar de mirar-la, l’aigua, brollava impetuosa i s’escampava esvalotadament avall, avall. Jo em consumia d’enveja sense poder-me sostreure a la força que em retenia. Ella saltava joiosa camí d’altres contrades i jo, en canvi, restava perennement junyida, només alguna vegada, quan el vent bufava fort, tenia l’esperança de poder deseixir-me però res més lluny de la realitat.

L’empenta de l’aigua es va anar assossegant; ara brollava calmada i a mi m’havia marxat la pruïja però encara em quedava el cuquet aventurer que no va acabar de minvar del tot i, un bon dia, zas, em vaig desenganxar i vaig anar-hi a parar. Aleshores vaig ser feliç i vaig començar el viatge dels meus somnis. Lliscava suaument i gaudia del tranquil viatge. El paisatge anava canviant, el terreny abrupte esdevenia, mica en mica, planer. Vaig veure algun poblet prop del curs, i en les ribes, pescadors delerosos d’haver alguna presa; després, camps on ja havien segat l’herba i n’havien fet grans feixos. Un dia vaig passar per sota un pont des d’on algú provava de tirar-se al riu però una corda li ho impedia, el vaig comprendre.

A mida que el corrent es feia més planer, l’aigua s’aquietava i jo, de vegades, només feia voltes i voltes sense moure’m de lloc fins que per un cop de vent tornava al curs. En alguns llocs, a la vora del riu hi havia camins i gent que hi passejava i en d’altres l’aigua llepava les parets de les cases.

Un dia, per poc, m’escolo per un forat d’on no sé si n’hauria sortit. Quin esglai! Vaig seguir el camí del riu que cada vegada es tornava més lent, gairebé ni es movia. Per sobre nostre veia un gran batibull de carreteres i vehicles que no paraven mai quiets i feien molt soroll. No m’agradava tan de brogit després d’haver conegut la tranquil·litat del nostre camí.

De cop, em vaig veure arrossegada per una allau d’aigua turbulenta i bruta, plena de fang, que se m’endugué sense contemplacions. Vaig anar rebotant, surant i enfonsant-me una i altra vegada i temia per la meva vida.

Però vaig sobreviure i ara sóc sobre una massa d’aigua immensa d’un gust que se’m fa estrany i que va i ve sense descans perquè prova de deixar-me sobre la sorra però jo, entossudida, m’hi aferro, a l’aigua, perquè espero que potser em portarà a un altre llarg viatge.

Cinquanta (Pilar Zabala)

Cinquanta és el meu nom i sé de bona tinta que se’m considera prou important i valuós. El meu especial vestit de paper és d’un to marronós, amb pinzellades de color siena. També mostra alguns fragments d’edificis neoclàssics i una corona d’estrelles.

Vaig sortir al món ben reeixit, planxat i amb la cara neta per trobar-me encabit, poc després, amb companys de diferents valors, dins d’un impersonal i fred embalum de llauna anomenada caixer automàtic.

No vaig trigar gaire a ser empès a gran velocitat cap al punt de claror que es filtrava a través d’una ranura. Tant va ser així que en pocs segons em vaig trobar amb mig cos enfora, el cap penjant i totalment encegat per una llum enlluernadora. Unes mans enèrgiques em van recollir de seguida, em van afegir a uns altres com jo i ens va cargolar com una estora. Desprès, lligats per la cintura i ben comprimits per una fotuda gometa, ens va llançar sense cap mirament dins d’un maletí.

Després d’aquesta desagradable situació haig de dir que en van venir d’altres que encara van ser pitjors. Del maletí vam passar a dins d'una caixeta metàl·lica claustrofòbica i pudent i allí tancats ens hi vàrem estar fins que unes mans molt fines i ben cuidades ens van rescatar per dur-nos a una botiga de prestigi. Un cop allà vàrem ser bescanviats per un jersei de llana molt lletjós, una faldilla encara pitjor i unes sabatilles folrades de pell.

De la botiga de prestigi vaig anar a parar a un vulgar supermercat on una caixera ravalera em va mig esclafar sota el pes d’un classificador de monedes i bitllets de baixa condició.

D’allà em van dur altre cop en una oficina d’estalvis i, en tornar a sortir, una dona gran em va ficar mal plegat, rebregat i ben entatxonat dins un moneder tronat.

En un següent pas em vaig trobar dins del calaix d’una fruiteria, on sense cap tipus de consideració vaig ser rebregat, marejat i toquejat per uns dits amb olor de mandarina.

Brut i deprimit vaig témer que no me’n sortiria més enllà de donar voltes i més voltes dins d’un mateix cercle. La meva existència era un parany totalment desprovist d’emoció. Era molt clar que anés on anés sempre acabava dins d’una caixa forta o d’un caixer automàtic qualsevol, per ser retornat de nou als avorrits llocs de costum.

Així de malament anaven les meves cabòries quan de sobte m’he adonat que els mateixos fets de sempre presentaven ara una pinta diferent. Aquest cop he traspassat la porta gran d’una empresa que era filial d’una altra que depenia d’una tercera, que al seu temps…, controlades totes elles a distància per un home tan llest i important que posseïa els càrrecs de president, director general i gerent, tot alhora.

En aquest moment sóc dins d’una bossa d’esport juntament amb una bona pila de companys, amb un clar predomini per part dels rosats, els verds i els grocs, posseïdors tots ells de més zeros que jo.

He sentit a dir que hem estat classificats com a “gastos generales” i, tot i que en aquest moment ens trobem viatjant camí d’Andorra, sembla ser que el nostre últim destí encara està per decidir. Per fi comença l’aventura.

De deu en deu (M. Jesús Mandianes)

Ara que la meva vida arriba a la seva fi, malgrat el temps passat, encara recordo la casa bressol on vaig néixer al mateix temps que un munt de germans bessons, tant idèntics que semblava impossible trobar-nos cap diferència. Tot i ser gairebé els més menuts, els nostres creadors van tenir cura fins i tot dels petits detalls: Ens van empolainar amb dibuixos vermellosos, a la cara ens van posar una banda daurada i van escriure ben clar el nostre nom, finalment el pare va estampar la seva signatura en cadascun i va dir amb veu emocionada:

—Teniu una missió d'especial importància: Fer feliços els éssers humans, vosaltres sou la fantasia que es repeteix en tots els seus somnis, l’obscur objecte de desig —Després, ens va enviar a voltar pel món passant de mà en mà.

El primer que em va rebre va ser un avi que em va convertir en un regal per al seu nét, acompanyat d'una recomanació:

—Jordi, guarda'l a la teva guardiola i aprèn a estalviar, de deu en deu, potser un dia tindràs diners per complir algú dels teus somnis.

El nen quan va veure'm tant maco fins i tot em va fer un petó i amb els ulls brillants va dir:

—Iaio, el ficaré al meu porquet i de deu en deu s’anirà engreixant fins que digui: “Ja n'hi ha prou, no puc més, treu-me de la panxa tots aquests diners!”

Però les seves bones intencions no van durar gaire, poc desprès em va canviar per un vídeo joc de segona mà. El meu nou propietari em va ficar a la butxaca dels pantalons de qualsevol manera i es va posar a córrer, cames ajudeu-me, quan va veure aparèixer els mossos.

El noi venia objectes robats, els diners mal guanyats els canviava per uns grams de cocaïna. Així va ser com vaig arribar a les mans d'un perillós delinqüent. Els seus ulls resplendien d'avarícia quan somrient em va dir:

—Amiguet, de deu en deu, tu em faràs milionari!

Jo no entenia res. M'havien creat per fer feliços els homes, no per alimentar els seus vicis ni la seva ambició. Començava a pensar que m'havien enganyat.

De cop, el mafiós em va empresonar enmig d'una màquina que després de prémer el botó “on” va iniciar el procés de reproducció. El meu cos es va multiplicar sense treva, fins que els colors de la cara se’m van anar esvaint. Només llavors va desconnectar aquella estranya andròmina i, tot somrient i amb un cigarret entre els llavis, va dir:

—Ja no em serveixes per res.

Després d’ encendre un llumí em va calar foc. Aquell miserable no sabia que la meva petita ànima havia tornat, feia estona, a la seva casa bressol.

Vida masegada (Antònia García)

Ara em veieu masegat i rònec però havia estat un bitllet de 10 euros nou, de bona consistència, net i polit. Havia sortit de la Seca, tot presumit, disposat a fer-me valer.

De primer, vaig anar a parar en una entitat bancària, junt amb molts companys iguals que jo i també amb d'altres de diferents colors, mides i valors. Allí em tancaren en una màquina i l'endemà mateix en vaig sortir, empès per uns bracets metàl·lics, i vaig anar a parar a les mans d'una jove que tot seguit em guardà en un bitlleter. Després va entrar en un bar i em va canviar per un cafè amb llet, un croissant i unes quantes monedes. Algú em va ficar en un calaix i més tard em van dur al supermercat i em van tornar a canviar per tres paquets de magdalenes. Llavors em vaig adonar que només m'utilitzaven per fer un troc, que no valoraven el meu cos de paper vermellós, guarnit amb dibuixos. Jo que em pensava que valia el meu pes en or.!

Vaig començar a passar de mà en mà, sense que em guardessin gaires miraments. Vaig conèixer tota mena de mans: mans d'estudiants, de paletes, de botiguers, de mestres i mestresses de casa, d'homes i dones de totes menes... Evidentment, no em valoraven gaire. A canvi meu, donaven poca cosa: unes cerveses, una targeta de metro de 10 viatges...

Ah, això de les targetes...! Vaig aprendre aviat que una targeta de crèdit era molt més apreciada que jo o que qualsevol altre bitllet. Es poden fer trocs sense monedes i bitllets, només ensenyant aquesta mena de targetes. Si aquest sistema es va imposant, aviat ja no tindrem raó de ser, els diners en paper.

Estic molt deprimit per aquesta vida que em toca viure. Tinc l'autoestima per terra. I això que he voltat molt, eh? Allò d'anar de la Seca a la Meca i les valls d'Andorra, jo ho he fet. Fins i tot vaig passar la frontera i vaig voltar per mitja Europa. Però un dia vaig tornar al meu país d'origen i en vaig estar ben content perquè m'enyorava.

I si us he de dir la veritat, quan més feliç em vaig sentir va ser una temporada que una àvia em posà en un pot de vidre i va dir al seu nét: “Mira, Lluís, aquests deu euros són per a tu, per quan seràs més gran. La iaia te'n donarà deu cada mes, i quan el pot serà ple, t'obrirem una llibreta d'estalvi”. Em vaig estar allí un grapat de mesos, quiet i tranquil, sota els ulls il·lusionats del nen i els ulls afectuosos de l'àvia. Allò sí que em va agradar! Però quan arribà el moment de passar a aquella cosa que en deien compte d'estalvi, tot es va acabar: vaig tornar a l'entitat bancària i el cicle va recomençar.

Història d’un bitllet (Montserrat Fortuny)

“Hola a tothom! Sóc un bitllet de 10 euros, acabat de sortir de la Seca, molt trempat i molt xiroi. Encara desprenc olor de tinta i faig tot jo molt de goig, tan net i tan lluent, vermellós, com si tingués vergonya, encara que no n’he tinguda mai.“

Això deia fa uns quants mesos.

Normalment tots hi naixem en una Seca, fora d’algun que no sigui legal, que pot néixer clandestinament, però alguna cosa té que el diferencia, per als ulls entesos.

Em van portar, junt amb altres germans meus, a un banc. No a un banc per a seure, que d’aquests, n’he conegut molts, sinó a un gran edifici, amb força llums, amb molts empleats i amb cues de gent anònima, amb cares esllanguides.

Em van col·locar en un calaix amb departaments on hi havia germans meus, els més petits de 5 euros i els més grans, de 20 i de 50. També tinc familiars de més categoria, els de 100 euros, els de 200 i els de 500, però amb aquests no m'hi faig gaire, per no dir gens.

Em van posar a les mans d’un home molt educat, junt amb uns quants més grans que jo, i de seguida em vaig sentir impregnat d’una olor molt estranya i que mai més no m'ha abandonat: olor de tabac, barrejada amb una altra de més bona: de cafè. Oh, aquestes rai! N’he hagut de sentir de molt pitjors, dolentes i nauseabundes: de clavegueres, de peix podrit...!

Quan encara no tenia cap plec ni cap arruga, el meu amo em va posar a dins d’un sobre, acompanyat d’un de 50, i va dir a la seva dona: “Veus?, així sumen 60 euros, l'equivalent a deu mil pessetes, que és el que li solia donar…” I em va entregar a les mans d’un noiet de dotze anys que celebrava el seu aniversari i que va estar molt content en veure’ns a tots dos.

L’endemà mateix se’n va anar, amb uns quants sobres plens, en una botiga molt il·luminada, i va comprar un mòbil d’aquests que tenen ordinador a dins i una càmera fotogràfica i no sé quantes coses més.

A la botiga em van posar en un calaix amb altres germans meus, més vells i més bruts i pudents, i va ser la primera vegada que em vaig sentir incòmode.

L’endemà al matí, una dona grassa i que no portava les mans gaire netes, em va agafar, junt amb altres com jo, i se’n va anar al mercat. Hi havia dones que cridaven: “Nenes, peixet!”

Va comprar-ne un, un animal mort, que tenia els ulls esbatanats i com de vidre. Quin fàstic…! Va donar la meva persona a una noia de davantal blanc, que em va agafar amb aquella mà coberta amb un guant de plàstic ben moll i que feia una pudor terrible. Des de llavors que no me l’he treta del damunt. Em va posar junt amb d’altres germans meus, tots pestilents i enganxosos. A alguns els mancava un bocí, cosa que em va esgarrifar.

Al cap d’una estona, una altra mestressa li va pagar amb un de 20 I el canvi vaig ser jo. Aquella senyora em va agafar i em va plegar per la meitat… Quin dolor! Em va posar en una bitlletera estreta, on hi havia altres dissortats, tots doblegats, amb el cap tocant als peus.

A la sortida, es va asseure en un banc de la plaça i es va quedar adormida. Un parell de galifardeus que rondaven per allí, van veure aquella bossa a la falda de la dorment, la van agafar i… cames ajudeu-me, no van parar fins arribar a la Rambla. Es van asseure en un banc i van fer la repartició: “Aquests per a tu, aquests per a mi…” I tots dos contents. I jo estranyat i encuriosit. El meu nou amo em va guardar en una cartera més ampla, desfent el doblec, però em va posar al costat d’un de molt enganxós i l’endemà, en voler-me agafar, se me’n va endur un trosset d’una punta i em vaig quedar mig coix. Quina angúnia!

Em va entregar en mans (brutes) d’una noieta morena, que em va canviar per verdures i fruites, que va posar en un carret. Jo, mentrestant, a l’aire lliure. Va venir una ventada i se me'n va endur fins a damunt de la caca d’un gos, que algun mal amo havia deixat a la vorera.

Llavors sí que vaig quedar empastifat…! Em va agafar una vella que passava i, en estirar-me, vaig quedar partit per la meitat. Se me'n va emportar a casa, un pis petit i brut i em va enganxar amb una cinta adhsiva que em molestava als ronyons, però al menys, tenia la meva identitat.

Però, val la pena viure, en aquestes circumstàncies…? Crec que no, i quan m’agafi algun altre amo o mestressa, que serà encara més pudent i desgraciat, tancaré els ulls i em desfaré a les seves mans, i convertit en pols, ja m’haureu vist prou.