Quina història (Carme Marquès)

Avui, quan ja em pensava que estava a les acaballes, quasi sense esma, arrugat, descolorit i una mica avorrit, m’he sentit el bitllet de deu euros més important del món: més que, quan nou i lluent, amb els colors acabats d’estrenar sortia lliscant amb altres milers iguals i, ordenats en paquets, viatjàvem arreu del mon. Bé, això ja queda lluny, quasi oblidat. No sé d’on vinc ni on vaig, la meva vida ha estat molt atzarosa, he viatjat d’aquí a allà sense destí marcat com quan, a la tardor, el vent du les fulles seques que voleien capriciosament.

Deia que avui m’he vist com el bitllet de deu més important del món quan un noiet m’ha trobat i m’ha tret de dins la capsa on fa temps que hem tenia presoner. Quasi m’estava asfixiant. Així que he estat a les seves mans, he sabut que encara tinc vida i utilitat.

He vist la seva cara il·lusionada i la decisió als seus ulls. Ell és un personatge popular molt apreciat pels companys de carrer. El noi té la virtut de la fantasia i sovint fa un descans en els jocs i els altres s’ arrauleixen al seu voltant per escoltar bocabadats les faules que sense esforç li flueixen. Avui, quan m’ha vist, ha tingut una idea que l’ha fet somriure i ha pensat: compraré tot de llaminadures i les repartiré entre la colla mentre els expliqui una “aventi” de la qual tots en seran protagonistes. No us sembla una idea magnífica procurar la felicitat, encara que sigui passatgera, a una colla de vailets mancats de plaers llaminers?

Jo per la meva banda em sento feliç d’ésser el mitjà que proporcionarà als xavals tant dolços moments i, si desprès em quedo arraulit i rebregat dins d’un calaix pudent junt a altres congèneres que un dia vàrem veure la primera llum en qualsevol Ceca del món, explicant-nos les singladures particulars, podrem acceptar la nostra decrepitud fins el dia de la nostra fi, amuntegats davant les portes de qualsevol forn misericordiós. 

Pobre de mi! (Núria Soler)

Uix, estic tip d’estar en aquesta cova, fa molt temps que no veig la llum ni noto el tacte dels dits quan m’agafaven i la maquineta on em posaven per saber si era de bona llei. Em sento oblidat, rebregat...vaja com si ja no servís per res.

Provinc, des que en tinc memòria, d’una màquina que me n’estampava el disseny i el color en uns grans fulls d’un paper molt especial, tant especial que ningú no el podia copiar, és un dir, ja que es veu que sempre hi ha hagut qui ho ha provat i fins i tot ha tingut una temporadeta de sort, fins que es descobreix el pastís. Aleshores requisen totes les còpies inadequades i, algunes vegades n’enxampen els autors. Jo us puc ben assegurar que n’he conegut molts d’aquests que es volen fer passar per allò que no són i que, malgrat tots els impediments, ho aconsegueixen.

He conviscut amb ells en uns estoigs de forma rectangular dividits en compartiments, en bossetes on ens tenien tots barrejats, fóssim del valor que fóssim, en espais amples on respiràvem a gust, en altres petits i estrets on teníem feina per no caure. N’havia vist caure més d’un però no trigaven e entaforar-los en un altre cau.

He tingut germans d’edats diverses, més grans i més petits que jo i que no pel fet de ser d’una o altra edat s’escapaven de tenir la mateixa fi. La majoria de nosaltres servim per bescanviar estris, aliments, vestits, calçats...però n’hi ha uns quants que sempre viatgen. Van encabits en llocs impensables, barrejats amb objectes de tota mena.. Ells però estan força contents perquè els han dit que allà on van es multiplicaran per...això de multiplicar-se es veu que fa molt de goig.

De fet, tenir-nos il·lusiona a tothom i hi ha que de tan il·lusionats no saben parar d’acaparar-nos. Quan ens reben dins d’un embolcall de paper no poden reprimir la il·lusió, se’ls reflecteix a la mirada en canvi a qui ens dóna li ploren els ulls. Ara ja fa temps que també ens reparteixen des d’una màquina que, abans de lliurar-nos demana tots els ets i uts a qui ens sol·licita.

Em distreia de dir que valem igual en molts llocs on abans cadascú en tenia un sol model.

Vés, ara m’he ben enrotllat, però és que aquí dintre m’ofego, em fa malícia no veure els ulls que em desitgen encara que tan rebregat com estic no crec que fes patxoca a ningú.

Ai, ara què passa? Sento que m’estic mullant molt i, què és tota aquesta bromera? No, si us plau, no m’elimineu així, sense ni avisar, com si ja no servís per a res!

Un 9 de novembre (Elisabet Prades)

S’ordenà al dia que fos gris

I el dia ho fou             A estones

S’envià una ràfega de vent per fer trontollar les arrels del arbres

I el vent bufà              A estones

Es llençà pluja perquè negués els brots de tardana primavera

I la pluja caigué          A estones

Es manà que es tanquessin portes i finestres

I totes van restar estiuadament obertes

I fou aquell dia de tardor

Que fins dels llogarets més petits, més estranys, més llunyans,

La vida va despertar de la seva impotència

Es despullà de tota por

Va lluir nua amb pell d’alegria

I volà pel camí de la llibertat.

El 9N (Montserrat Fortuny)

Autora: Montserrat Fortuny

Era un dia rúfol, gris,

però l'or de la tardor hi brillava.

Lluïa als arbres, als fronts,

a les esquenes dels pares

i als cotxets dels fills,

barrejat amb el robí

de quatre barres,

combinant blanc i blau

a l’estelada.

Al pati de l’escola

una gran cua

formada en tres corbes,

ben plena en tres revolts.

Els ulls lluïen

i els llavis somreien

i el vent enviava saltirons de cardina

i s'enduia la tardor

en un giravolt de maig

i clavava als cors la santa espina

i en tots els fronts brillava la senyera

sota la capa del sol.

Un inspector amb nas (Antònia García)

L'inspector Pere Roure entra al pis. Troba el sergent Martínez al rebedor. Li torna la salutació amb un gest d'impaciència. “Vinga, anem al gra”, pensa. Pregunta si ja ha arribat el forense mentre avança cap al menjador. Veu el cos d'un home estès a terra. “Martínez!” crida, “Dibuixi'm amb guix el perfil de la víctima!” Es gira cap al tècnic que està prenent les empremtes digitals que hi ha als mobles i li fa uns comentaris. Després mana al sergent que faci l'inventari habitual de la vivenda. S'acosta a l'home que està de bocaterrosa, damunt d'un toll de sang que s'escampa des de més amunt del cap fins a la cintura. Observa la posició del cos, la roba, les sabates, les mans, un ganivet de cuina d'uns trenta centímetres de llarg...

L'inspector saluda amb un “Hola, nois!” els dos homes que acaben d'arribar: en Tarrés, el fotògraf i en Sánchez, el forense. Mentre comencen a fer la seva feina, en Pere treu una cigarreta i se la posa als llavis. S'acosta al cos. Una cosa li crida l'atenció. S'hi acosta més i li ensuma els cabells abundosos, llargs i esvalotats. “Quina olor de xampú més estranya”, pensa. Demana al sergent que li passi les anotacions que ja té recollides. Observa el ganivet brut de sang, a tocar del colze de la víctima. És l'arma homicida? L'experiència li ha ensenyat a desconfiar fins del que sembla evident. Torna a ensumar el cap de l'home. Es treu l'encenedor de la butxaca i encén la cigarreta. El forense li comenta que, a primera vista, la ferida del costat produïda pel ganivet no és tan greu com per haver causat la mort.

“Ah...”, murmura en Pere. “La típica arma del crim, de camuflatge, potser...”.

Mentre el seu equip va treballant, l'inspector s'acosta a la porta de la cuina. Tot sembla normal. Una pila de plats bruts amuntegats a la pica, una cassola damunt dels fogons... Sobre una tauleta amb unes estovalles de quadres hi ha un cistell amb unes llesques de pa, un morter amb salsa, unes cabeces d'alls i un setrill. La mà de morter és enfonsada fins a la meitat dins de l'allioli. L'inspector s'hi acosta mentre es posa uns guants per no esborrar cap empremta. Agafa la mà de morter i l'alça una mica per comprovar si la salsa és ben lligada. Pensa en com li agrada, l'allioli, sobretot amb patates al forn i amb xai a la brasa. Llavors observa una part més fosca de salsa enganxada a la punta de l'utensili i mira a dins del morter. Troba que l'allioli del fons és fosc, vermellós...

“Sánchez! Vingui aquí! Miri això!”, exclama tot d'una, aguantant la mà de morter enlaire. “Ah, interessant...”, li diu el forense, després d'haver-ho examinat. “Això lliga amb la ferida que presenta el crani d'aquest desgraciat. Probablement la mort ha estat causada per cops amb la mà de morter”. En Pere torna l'estri al seu lloc i comenta: “Ja m'ha estranyat, ja, aquesta olor dels cabells.”

L'inspector continua supervisant la feina dels seus subordinats. “Només és el principi”, pensa. “Ara haurem de trobar el mòbil del crim i qui l'ha assassinat.”

“Bé, nois!”, diu al seu equip. “Així que hàgiu enllestit, anirem al bar de la cantonada a fer una cervesa i unes tapes!”

Vint minuts més tard, en Pere, amb la carta del menú a les mans, avisa que vinguin a prendre nota de les tapes. “Els recomano unes patates braves amb allioli, que han sortit molt bones!”, els diu el cambrer. L'inspector fa una ganyota al forense, es treu la cigarreta de la boca i contesta: “Avui, no, gràcies!”

El lladre inoportú (Montserrat Fortuny)

La Rita, una dona alta i grossa, de cara allargada, de vuitanta-dos anys, que és la mestressa d’aquest pis, un principal, entra al saló i se’n va a l’escriptori. El seu cap no deixa de barrinar… Obre el calaix secret amb la clau que ha trobat regirant les pertinences del seu marit, mort fa una setmana.

En treu, amb molt de compte, una pila de papers i cartes i els escampa damunt la tauleta del costat, on hi arriba la claror del sol que entra pel balcó que dóna al xamfrà d’aquest carrer tan cèntric de l’Eixample de la gran ciutat.

Quasi totes les cartes, gairebé tots els sobres porten la mateixa adreça, la mateixa signatura: Lourdes. Frases afectuoses, poesies plenes de paraules amoroses. Esborranys de versos amb la lletra del Manuel, segurament posats en net i entregats en aquelles mans tan estimades per ell i tan odiades per ella, l’esposa legítima, i també fotografies, agafats de les mans o abraçats.

No pot més de tanta ràbia… Esquinça les cartes, les postals, les nadales, les fotos, els poemes. Ho posa tot a la llar de foc i corre a encendre-la. Es queda contemplant les flamarades, amb les dents encaixades fortament, sense ni una llàgrima els seus ulls irritats.

“La mal parida!”, pensa. Se’n va al carrer i torna després d’una bona estona, portant una bossa plena de capses d’estupefacients, comprades en diferents farmàcies “Per no donar cap sospita”, diu. Treu totes les pastilles dels envasos i els llença al foc que encara espetarrega.

Obre el balcó, perquè li bull la sang, s’asseu en una butaca i es posa totes les pastilles a la falda i, bevent d’una ampolla d’aigua, les va ingerint una rere l’altra, mentre pensa: “Això sí que no ho creureu! I, per què sobreviure al meu marit, sabent que ell, fins l’últim instant m’ha estat infidel, sinó de fets, almenys de pensament i desitjos? M’esgarrifa pensar en les paraules de condol que he rebut de tanta gent fa pocs dies! I jo mateixa li vaig comunicar el decés per telèfon a la maleïda. I encara recordo la seva veu tremolosa donant-me les gràcies per la nova.”

“No hi va venir, no, a les exèquies, es va disculpar i jo encara li vaig dir que li enviaria un recordatori… Ja l’haurà d’esperar eternament. Ni recordatori ni hòsties!”

Passen un parell d’hores. El foc s’ha apagat, les ombres de la nit han envaït l’estança i es pot mastegar el silenci. Només, de tant en tant, un cu-cut que canta la seva soledat.

A les tres de la matinada, s’enfila un home pel balcó. Al dessota hi ha les reixes d’una finestra que faciliten la pujada per a una persona àgil.

L’home porta una mitja que li embolica cara i cap, uns guants de plàstic i una lot a les mans. Quan la llum de la llanterna il·lumina la dona asseguda al fons de l’estança, es queda ben sorprès. “Em pensava que tothom fóra al llit…”

Es treu una porra que portava al cinturó i li pega un cop al cap. És llavors que s’adona que la dona continua rígida i té les faccions del color de la cera. “Ara sí que l’he fet bona! No m’havia trobat mai un cadàver esperant-me! I no havia pegat un cop en va!”

I, cames ajudeu-me, se n’entorna per allà on ha vingut, oblidant-se de la lot, que li ha caigut.

Passen les hores. Arriba el porter de la finca i veu el balcó obert, cosa estranya pels costums de la senyora Rita. Telefona i ningú no contesta. Espera una estona, ho torna a provar i res, ningú no respon. Ho comenta amb un parell de veïns que baixaven i, al final, avisen els bombers.

Pugen per una escala llarga, fins al balcó i el primer que veuen és la dona asseguda a la butaca, amb la seva aparença cadavèrica. No es veu cap senyal de violència per enlloc, no manca res, al contrari, troben al terra una lot.

Hi va la policia, fan l’atestat, aixequen el cadàver i el metge forense descobreix al cap de la mor ta el cop de porra i pensa que ha mor per aquella violència i…. Però no trobaran mai el presumpte assassí.

Quin crim (Núria Soler)

Alsa! Ja li ha tornat a tocar a la inspectora Solga. Últimament sempre li toquen casos d’aquests. Quina bestiesa! Ep, ep, crida, que no entri ningú fins que no arribin el forense i els de la científica! Sempre els ha de parar els peus!

Quin desori, això deu haver estat una batalla campal. Tot està regirat i aquest pobre ja no ho podrà endreçar. I, com sempre, està de boca terrosa. Què ho deu fer que cada vegada que troba un homicidi no pugui veure mai la cara del mort. Potser els assassins ho fan expressament perquè no li agafi una basca.

La veritat és que després de tres anys en aquest servei ja hi està acostumada. De tota manera la primera impressió, afecta.

A veure, així d’entrada, impacta però... Bé ja va per feina. Anota:

- Víctima: home estès boca terrosa amb una ferida per arma de foc al mig de l’esquena. Sembla que deu haver afectat directament al cor, sí, per la posició jo diria que ha caigut a plom.

- Escenari: despatx d’arquitecte o aparellador, pel tipus de taula de treball, encara que també es podria tractar d’un dibuixant o il·lustrador. Sala totalment regirada, dues cadires tombades, els calaixos i un moble fitxer regirats, papers i dossiers per terra. Els llibres dels prestatges intactes tret d’un volum obert damunt la taula amb fulls arrencats però sembla que no tenien interès perquè els han deixat per terra.

Surt per veure si aquells dos han acordonat la zona i si la dona que els ha avisat li pot donar més informació. Encara que normalment no en treu mai l’aigua clara, no saben... els sembla... potser que... segur que era un tret... no, no, és la primera vegada que en sento un en directe però de tant veure pel·lícules...

Ja ha arribat el jutge. Encara sort que és un dels més amables i ara arriba la científica. Oh, és en Pere, es sorprèn la inspectora. No sap que s’ha reincorporat després de la maltempsada que va tenir. Va de seguida a saludar-lo, mira, li fa hola amb la mà. Se la nota contenta de veure’l. Ja torna a entrar i ara arriba el forense, s’hi posen.

Veu que en Pere li fa senyals, s’hi acosta. Ha empal·lidit de cop, sembla que li vol dir alguna cosa, s’hi apropa, ja són a tocar, no parla, li dóna un copet al braç sense mirar-la, li toca la mà, vol passar-li una nota sense que se n’adoni ningú. Ja la té, està ensangonada, dissimula i se separa del Cafarnaüm. Com qui no vol la cosa es gira d’esquena i fent veure que regira un sofà la desplega i, en una lletra tremolosa, llegeix: INSPECTORA SOLGA VOSTÈ JA SAP QUI HA DE BUSCAR.

Tota ella s’estremeix!

Un crim espantós (Carme Marquès)

Quan arriba a la clariana del bosc, on havien trobat un home mort, el cos estava envoltat d’agents de la policia. I el lloc acotat amb una cinta groga. El cos mig cobert pel fullam abundós propi de la tardor, mostrava la nuesa parcial, tot ensangonat. Una ferida d’arma blanca sota l’abdomen, els dits índexs de les mans, amputats. Els ulls esbatanats mostraven l’horror dels últims instants. La boca oberta, desencarada, era presa de mosques i cucs. El rigor mortis total ja era present.

El forense abocat sobre d’ell, determinava quant feia que era mort. Els agents, pels voltants, cercaven qualsevol pista que dugués a determinar la personalitat de l’assassí. S’acompanyaven amb gossos que rastrejaven el terreny al voltant de la víctima.

El sòl estava xop, havia plogut la nit passada, impossible de retenir qualsevol petjada.

Un dels agents cridava amb to de triomf que havia trobat un ganivet de grans proporcions, probable arma del crim, sota les arrels d’un om enorme. Tots varen córrer per veure’l. Alhora que més enllà algú cridava que hi anessin ràpid, que havia trobat el cos d’un home penjant d’un arbre.

El cas quedava tancat, ja que duia una carta de comiat dintre d’una de les butxaques de l’abric, la lectura de la qual clarificava el fet.

Va arribar l’ambulància i va retirar els cossos. Els agents recollien els filats de cintes grogues, els gossos pujaven a la camioneta gossera, després de rebre una llaminadura com a premi pels seus serveis.