El desig de la roda de fira (Antònia García)

N'estic ben tipa, d'aquesta meva feina! Girar i girar, amb les cistelles plenes de gent cridanera que s'ho passa d'allò més bé, sobretot quan arriben a l'alçada màxima i poden contemplar tot el parc d'atraccions als peus, la ciutat a vista d'ocell i el mar que tanca l'horitzó.

Un dia de tempesta em va caure un estrany llamp que em va fer tornar màgica. Des d'aleshores que sóc capaç de concedir un desig a qualsevol persona gran que ho manifesti. Els joves gestors de les atraccions ho van saber i van pensar que amb aquesta rara qualitat atraurien molts més visitants i farien més calaix.

I apa! Espavila't, roda de fira! Més feina! I si hagués estat concedir desitjos als infants, encara. Els nens són més espontanis i no costa tant de complaure'ls. Però els grans... És que són tan complicats! Primer s'ho han de pensar. Vinga pensar... “Què m'hauria agradat fer, o tenir, quan era jove?” I quan només els queden un parell de minuts de temps, llavors decideixen, i encara amb dubtes.

Sabeu quina mena de coses em demanen, les persones grans? Doncs tenir riqueses! A bona hora! Que potser es pensen que tindran temps per gaudir-ne? Il·lusos... Demanen tornar a ser joves. Per què? Per repetir els mateixos errors? Volen ser artistes de cine famosos, astronautes, premis Nobel, pintors reconeguts, científics importants... Volen tenir un palau i un vaixell i un avió... Ells volen tenir les dones a cabassos. I elles, tenir els homes a grapats. Us imagineu un martiri com aquest? Repapiegen, ves... N'hi ha que hi toquen, sí. Aquests volen estar bé amb la família, tenir molts amics, viatjar molt, ser feliços...

I jo m'ho he d'empescar com puc per satisfer tota mena de desitjos, per difícils o estrambòtics que siguin. I ja cal que ho faci bé perquè, sinó, el gerent del parc d'atraccions dirà que m'estic espatllant. Em farà revisar per l'equip de manteniment i, com hi ha món!, són capaços de dir que m'han de desmuntar i vendre'm com a ferralla. Vendre'm! A mi! A mi, que proporciono alegria a tanta gent, que m'estic aquí dalt a sol i serena, amb pluja i vent, rodant contínuament! I ara, a més, amb la feina extra d'això dels desitjos i sense cap compensació. Bé, potser l'espurna d'il·lusió als ulls d'aquestes persones grans ja és el premi al meu esforç.

Ah, però jo també en tinc, de desitjos. I doncs, què us pensàveu? Quan era petita només somniava en anar-me'n a Viena, a veure la meva àvia, la roda de fira del Prater. Però no ho vaig aconseguir mai. De jove, hauria pagat el que fos perquè els meus ferros servissin per construir un giny espacial que arribés més lluny del planeta Saturn. Tampoc no va poder ser. Vaig haver de deixar estar els meus desitjos i em vaig dedicar a fer la meva feina i prou.

Però ara que tinc el poder màgic de fer realitat els desitjos de les persones grans, abans que no arribi el moment de plegar de tant rodar i rodar –a fi de comptes, també m'he fet gran i aviat faré catúfols–, m'aplicaré a mi mateixa aquest poder. El meu desig d'ara és senzill, i em deixarà satisfeta. I sobretot, tranquil·la. Perquè quan en sigui hora, vull viure en un poble petit, on els veïns em saludin i la mainada em vingui a veure, a prop d'alguna premsa de vi o d'oli, en algun parc herbat a tocar del riu. Vull ser una sínia de fusta que agafa l'aigua, l'eleva i després torna a baixar, en un moviment constant, imatge de la vida.

Cercant la roda de fira màgica (Elisabet Prades)

Hummmmm...! Què bo, el cafè!

Realment, no sé què faria jo sense el cafè de cada matí. No sóc res fins que no me’l prenc. Ai, mira, en Xavi s’ha oblidat el diari. Aprofitaré per fullejar-lo.

Política, atemptats, Barça, societat, cinema, teatre... Uf! Què poquet... A veure aquesta informació tan petita, en lletra minúscula... Ostres!

“S’ha inaugurat una roda de fira màgica on els adults que hi pugin poden demanar i aconseguir un desig.”

Mentre em llepo els llavis per aprofitar les gotetes de cafè que hi han quedat enganxades, obro Internet per trobar més informació referent a la notícia i esbrinar on és l'esmentada roda. Mai no se sap. Si es pot assolir, un desig acomplert mai no va malament. A veure què hi trobo.

Gran Rueda de París, London Eye, Noria de Tokio, Singapore Flyer, Gran Rueda de Pekín, Gran Rueda de Berlín, Noria de Chicago, Estrella de Nanchang, Noria de Dusseldorf, und die Wiener Riesenrad, la de “El tercer hombre”. Bé, molt maques però de màgiques, res. Cercaré pels parcs d’atraccions a veure si tinc més sort.

Prater, Tívoli, Everland, Legoland, Xcaret, Port aventura... Mai no ha succeït cap esdeveniment estrany en cap d’aquests parcs.

Res, el més segur és que hagi estat una broma. Ai, què bé m’aniria ara un desig, encara que fos petit!

Au! Me'n vaig a treure la pols que amb tot això encara m’agafarà el toro.

Engegaré la ràdio, que sempre m’alegra una mica la vida.  Bieeeen! Amy Winehause, NOOOOO NOOOOO NOOOOO

Caram! La petita roda de fira de la col·lecció d’en Xavi. Tararara lala Tararara lala  Tararara lala lala  lalalalalalala la tararara rara  lala...  (música de “El tercer hombre”)

Pobreta, aquí tota sola, enmig dels llibres, que avorrida deu estar de tant llegir. Si les rodes de fira sempre estan a l'aire lliure, sota el cel, envoltades de nens, sentint el vent a la cara, mirant les estrelles a la nit i fotografiant totes les albades del món. Sí que has de passar-ho ben avorrit, sí, petitona, amb tant llegir i rellegir.

Mira, saps què? Et trauré a la terrassa, et posaré sota el gessamí, entremig d’un roser i d'un hibisc. Dit i fet. Ostres! Però què veig! Els animalons li estan pujant al damunt i ara comença a fer voltes i a girar. Giravolten amb ella, papallones, formigues, cucs, dragonets petits i fins i tot un pugó. Bé, el deixaré que estigui content, un dia és un dia i tots tenim dret a la vida.

I ara s’atura i baixen i en pugen d’altres i torna a girar i es torna a aturar... Fins i tot les fulles de les plantes es despengen de les seves tiges i fan cua per poder pujar a la roda de fira i, en acabat, tornen felices al seu lloc. També observo un petit somriure als seus llavis. Tot això amb una suau i desconeguda música que encercla la terrassa.

Bocabadada, passo una bona part del matí observant-la.

La roda de fira per fi ha estat roda de fira de veritat i és feliç.

Ah, aquest capvespre l’acotxaré amb un plàstic perquè no passi fred o perquè la pluja no la mulli, perquè aquest és el seu lloc.

Ara, abans de dutxar-me, retallaré la notícia del diari per fotografiar-la i poder-la afegir al relat que faré després. Però, si havia de ser aquí, en aquesta pàgina... I per més que la busco i que llegeixo i rellegeixo el diari, no la hi trobo. Definitivament, ha desaparegut. O potser és que mai no ha estat allà i tot ha estat fruit de la meva imaginació?

El que sí és cert, és que la roda de fira màgica existeix perquè a mi se m’ha complert el desig d’escriure una història.

Poemes a l’estil japonès, i meu – haikus i hakuets (Montserrat Fortuny)

Quin dia tan bo!                                            Les papallones

Tot brilla,                                                       flors del bosc

No fa gens de fred!                                       roges i blaves.

La molsa blana                                               Ocells cantaires

Violes                                                            arbres verds

Traient el cap.                                                refilets dolços.

Les nuvolades                                                Lluna salvatge

L’aigua cau                                                    nit negra

Movent les fulles.                                          Vol de ratpenats.

És primavera                                                  Les papallones

Les papallones blanques                                volen baix

Flairen les violetes.                                        xuclant roselles.

Canvi (Núria Soler)

Ara ves que no sé com és que estic aquí envoltada de tota aquesta pobra gent que, pel que em sembla, els falta un bull.

No puc saber com va anar tot. Quan demano explicacions els senyors metges em diuen que de moment no m’hi amoïni, que reposi, que em passegi tan com vulgui pel jardí, que procuri no molestar els companys ni el personal del centre que aquí tothom sap què ha de fer en tot moment i en cada situació.

D’això ja me n’he adonat, ja. Em sembla que va ser ahir quan vaig voler anar-me’n al carrer i no vaig aconseguir passar ni de la primera porta. Un exèrcit ordenat, amable però inflexible m’ho va impedir i em va tornar a la sala comuna.

Va ser aleshores quan, asseguda i desconcertada pel que m’estava passant vaig tancar els ulls i vaig reviure aquell malson.

ID 35046640 © Tab1962 | Dreamstime.com

Tornava de la feina molt cansada i amb molta gana. Tantes hores només amb una mica d’esmorzar fan un rau-rau a l’estómac! Només girar la cantonada ja vaig començar a treure les claus de la bossa, acció completament rutinària, tot fent malabarismes perquè no em caiguessin el pa i els ous que havia comprat tot tornant. A aquella hora la pujadeta fins a casa se’m fa eterna.

I tot va anar així: preparo la clau de l’entrada i quan la poso al pany no vol entrar. Deixo els paquets a terra i torno a provar, res de res. Aleshores m’adono que no hi pot pas entrar aquella clau en aquell pany. Uff! em dec haver equivocat de clau, però no. La que tinc a la mà és la de sempre i va amb l’altra, la del pis. No ho entenc. Em miro i remiro les claus: són ben bé les meves. Aleshores miro la porta: no, és clar, aquesta no és la meva porta. Ja et dic jo! Em separo de l’entrada per mirar si he d’anar més amunt o més avall i... No reconec pas res. Ni portes, ni cases, ni carrer. És evident que m‘he equivocat, però, on sóc?

Deixo els paquets a terra i vaig fins al xamfrà de més amunt per orientar-me però... No conec res. No veig ningú pel carrer, no puc preguntar. M’atabalo, camino amunt, avall, no sé on vaig ni què he de fer. Tot sembla tancat amb pany i clau, sí, és l’hora de dinar, però...

Me’n torno on he deixat els paquets, no hi són. Vàtua, ja m’he tornat a equivocar! I ara què? No sé si anar amunt o avall, i, quina gana! M’assec als graons d’una escala tot provant de centrar-me. Sí, he sortit de la feina, de camí he comprat pa i ous, he arribat fins a casa però: no era la meva casa! Per què? On he anat a parar? Què puc fer?

Em poso molt nerviosa, començo a tremolar, m’arrauleixo en el graó i em salten les llàgrimes. Res més.

M’han dit que vaig perdre els sentits, algú em va trobar esvanida en aquell racó, va trucar una ambulància. Diuen que quan vaig recobrar el senderi no deia res raonable, diuen que no duia documentació, que demanava menjar (això m’ho crec), que no encertava a dir si tenia o no família, que... Vaja, que em faltava un bull.

Quan aconsegueixo ordenar les idees crido un infermer, li explico tot fil per randa, com em dic, on visc, amb qui visc, on treballo...

—Molt bé, noia! —s’exclama—. Ja era hora que reaccionessis, de seguida aviso el doctor.

Uff! Em demano si quan em deixin anar trobaré...

El xalet misteriós (Montserrat Fortuny)

El Manuel i la seva família vivien a Barcelona, però tenien un xalet a la urbanització de Sant Amanç, als afores de Sant Feliu de Guíxols. Es deia així perquè era tocant a l’ermita barroca, molt ben restaurada, d’aquest nom.

El xalet era de planta i un pis i no hi mancava de res, tenia totes les modernitats casolanes i fins i tot piscina i, a dues passes l’exuberant arbreda.

Aquell vespre el Manuel tornava de treballar, disposat a passar-hi les vacances. La dona, l’Alba, i els dos fills, la Laia i el Biel, de cinc i de tres anys, ja hi eren des del matí, acompanyats aquesta vegada dels avis i dels iaios.

ID 3691357 © Olga Rutko | Dreamstime.com

El Manuel, de rutina, va aturar l’auto davant mateix de la porta del xalet i… Què va veure? Un edifici en forma de bolet rabassut, blanquinós, amb la porta i les finestres de color vermell, tot net i polit, ben nou. La teulada era ben bé com el casquet dels rovellons.

Va buscar amb l’esguard la piscina i sí, era ben bé la seva; la reconeixia perquè era l’única de tota la urbanització que tenia les rajoles de color verd, enlloc de les de color blau de les veïnes i encara hi havia prou claror del dia per distingir-ne ben bé els colors.

Es va decidir i va colpejar amb el picaporta tres vegades; no hi havia timbre. El portal, més baix del normal, es va obrir i va aparèixer un ésser estrany. Era una espècie de barreja entre un barrufet i un nan del conte de la Blancaneu. Era baixet i menut, cara i mans de color rosa-salmó i els vestits de color marró.

—Lladre! —va clamar l’home, enfurismat però tremolós de por—. Què n’has fet del meu xalet i de la meva família?

—Ah! —va dir el nan—. Tu ets el marit de l’Alba, el pare del Biel i la Laia, el fill dels avis i el gendre dels iaios!

—És clar! I tu, qui ets? —va respondre el nostre home, ben espantat.

—Jo sóc el capitost dels habitants de la pineda, que tu i la teva família heu portat a la ruïna, arrancant cada tardor els bolets, les nostres llars!

—Ho sento, noi! Jo què m’havia de pensar! Però, que n’has fet de la meva família, de la meva casa?

—No pateixis, Manuel, la teva família la tens ben custodiada; ara la cridaré i la veuràs, tots contents de nosaltres, sobre tot els nens, que ens agermanem molt. I la casa és aquesta, que si t’avens a les nostres condicions, te la tornarem tal com era aquest matí, quan n’has sortit.

—I quines clàusules són aquestes?

—Bé, que no arranqueu mai més cap rovelló, cap pinatell, mai més!

—Home, crec que una casa bé val un bolet! D’acord, però vull veure la meva família de seguida!

—Entra, entra, homenàs, que ací la tens, sana i estàlvia.

I els crits d’alegria de dona, fills, pares i mares va superar el rugit dels trons, que en aquell moment va començar a sentir-se.

Van sopar tots a una gran taula, amb més de vint nans, tots iguals, tots somrients. I van a dormir als llits i les lliteres, ben acompanyats dels trons que, pausadament s’anaven allunyant.

L’endemà al matí, en despertar-se, En Manuel va veure’s a la seva cambra, amb l’Alba al costat. El bany, el menjador, la cuina, les altres tres cambres, tot com era abans i, al defora també: el seu xalet modern tot sencer i la casa-bolet desapareguda i ni ombra de nans-barrufets.

I des de llavors, ben escarmentats, si volien rovellons els anaven a comprar al Born!

Torno al lloc (Elisabet Prades)

Ara,  amb una serenor baldana, erma, he tornat allà on vaig perdre el teu alè. El carrer és el mateix carrer, però resta buit i mut, desconegut, les seves ombres de carrer estret no donen caliu ni acaronen com abans, són fosques, ombrívoles, plenes de buidor. Arribo fins a la porta, el  número vuit.  És la mateixa porta, la nostra porta, per a mi, ara, una desconeguda.

L'obro, pujo unes estranyes escales que són allà de tota la vida.

Poso la clau al pany. Hi entra. Al rebedor tot són boires, el menjador s’ha fet petit i no vol pujar les persianes, la meva habitació de nina és plena de teranyines.

Ja no arribo a l'altell on estan guardats els records fugits. L'escala s’ha encongit.

Vaig a l’habitació. La trobo vestida amb un color impotent. El llit buit, els llençols aspres i glaçats em fan fora.

Tot resta igual, res no és igual.

Aquell vi guardat al celler ha esdevingut vinagre i el vent que gronxa l’únic gerani, vermell, no és el mateix. Tampoc ho és el color de les aurores que han arribat després, ni la tèbia flaire de les nits, ara solitàries.

Malgrat tot, sé que restes com un sol, somrient damunt el sol, damunt la lluna, damunt les estrelles, damunt els núvols, damunt la pluja, gronxant amb suau brisa les hores del meu temps.

Tanco la porta, guardo la clau, baixo les escales, surto al carrer. Alço els ulls cap al cel, el meu cel. Vull esgarrapar-ne un bocí per endur-me'l. Aquell cel d’antuvi que m’acaronava també havia fugit. Qui som? Qui sóc?

Un conte estrany (Carme Marquès)

Aquesta història estranya, la contava la meva avia a la bora del foc quan a les nits d’hivern ens reuníem tots al seu voltant pendents de les faules que ella tant bé narrava. I deia així:

“Hi havia una vegada allà a prop del Congost de Mont-Rebei una Masia molt antiga habitada per un matrimoni molt vell que tenien una filla semblant a un àngel, deien que l’havien trobat sota d’una alzina un dia del mes de maig, quan totes les mates florien arreu.

Conten que la minyona un dia va sortir de casa per anar a pasturar les ovelles, com feia tots els dies, i mai més no va tornar. Diuen, les males llengües, que va fugir amb l’hereu de ca Sa Riera.

Passaren els anys i els vellets encara ho eren més. Un dia, per sorpresa, aparegué la filla contant la història més estranya que mai havien oït. Deia que en sortir de casa s’adonà que es descuidava el sarró; en voler entrar, i obrir la porta, la casa n’era una altra; espantada, girà cua presa de pànic desorientada. No sabia on anar. Casualment, en aquell precís moment, passà per allà una velleta molt bufona que al veure-la tant espantada li proposà que se’n anés amb ella, que tindria cura de que no prengués mal. Després de voltar per camins i cingleres arribaren a una cabana enmig d’un bosc tant frondós on amb prou feines hi entrava la claror del sol. Desorientada, sense saber on es trobava, visqué amb la velleta bufona, que va resultar ser una vella corsecada, que la tingué raptada fins que va poder escapar-se.

Un dia, que estava asseguda sota una alzina, recordant els seus pares, aparegué al seu costat un jove bellíssim envoltat d’una claror encegadora.

―No t’espantis, sóc el teu germà del cel i vinc a alliberar-te. Abans de marxar, faré un encanteri a la porta on viu la vella, perquè mentre visqui, al obrir-la, o tancar-la, es trobi cada cop, dins o fora d’un lloc que mai reconegui.

En un tres i no res els germans de llum arribaren davant la Masia on visqué la noia, i amb una forta abraçada es digueren adéu. I fent un gir amb la mà, el noi desaparegué.

Amb el temps l’encanteri de la porta desaparegué, a més, sabent el poder que n’era portadora no temia a res ni a ningú, i va viure feliç al costat dels seus estimats pares.”

Aquesta història és una de les que més m’agraden de l’àvia, ens diu que la por ens fa veure fantasmes allà on no n’hi ha. 

La casa (Antònia García)

A les set surto de casa, com cada dia, per anar a la feina. En aquestes hores només són oberts els forns, els bars i els quioscs. Compro el diari. Bah! Res d'interessant, a la primera pàgina. Tiraré per l'altre carrer, per variar... Cada dia el mateix camí, cansa. “Bon dia, senyor Ramon!” Aquest porter, sempre tan distret. Avui  serà un dia monòton, igual que ahir, igual que demà...

            Aquest menjador de la feina va bé perquè no es perd temps i podem plegar més aviat, a la tarda. És l'únic avantatge que té. Però els menús... Me'ls sé de memòria. No fan mai cap canvi. Encara no entenc com és que han posat una salsa diferent, avui. Té un gust exòtic. Deu ser una salsa xinesa o vés a saber...

            Ah, per fi! Hora de plegar! Apa, cap a casa hi falta gent! Ara no sé perquè ho dic, això. Si a casa només hi sóc jo! Com que visc sol, faig el que vull. Aquesta és la gràcia. No estic condicionat per ningú. Bé, d'aquí a mitja horeta em podré escarxofar davant del televisor per veure el partit.

            Ei? Què passa? Aquesta no és casa meva! Però no, no m'he equivocat de carrer, no... Carrer de les Roselles, número 25. No et fot? I el meu bloc de pisos? Què se n'ha fet? A veure... Sí, número 25. Ai, coi... Si és una casa de dues plantes, voltada de jardinet! Estic veient visions o què? O és que he perdut la memòria? Però bé recordo com em dic i on treballo... Potser estic patint un trastorn cerebral...

            Aniré a casa d'en Jaume, que té les claus de casa, i li diré que he perdut les meves i que si em vol acompanyar, que xerrarem una estona. Així, segur que en Jaume em durà a casa, a casa meva de veritat, perquè, evidentment, aquesta no ho és.

            Això no va a l'hora. La primera cosa que m'ha dit en Jaume és per què no he trucat al timbre perquè m'obrís la Carmeta. Ospa! Qui és, la Carmeta? Li he dit que ja havia trucat però que la Carmeta no era a casa. Total, que en Jaume em dóna les claus i accepta de venir amb mi, que és el que jo volia. Xerrant, xerrant, arribem a casa. Oh, oh! És la mateixa casa, la casa del jardinet... Número 25, sí... I en Jaume em diu que ja hi puc entrar, que ell se'n torna a ca seva. I que molts records per a la Carmeta i sa mare.

            Em quedo sol, davant d'aquella casa desconeguda. M'acosto a la porta, poso la clau al pany i la porta s'obre. Em sento com si fos un lladre que entra a robar. Passo el llindar. Hi ha un rebedor. Sento una veu femenina: “Ja ets aquí, Agustí?” “Sí, Carmeta, ja sóc aquí”, m'aventuro a dir. Entro en un menjador. Una dona s'alça del sofà i em ve a fer un petó. Em quedo de pasta de moniato. “Com t'ha anat el dia?” fa ella. “Bé, com sempre”, responc. Miro al meu voltant. No reconec res. En una butaca hi ha una vella mig adormida. Dedueixo que és la mare que m'ha anomenat en Jaume.

            Ara sí que em voldria morir! Què redimonis em passa? Resulta que aquesta Carmeta es veu que és la meva dona! Si jo no estic casat! Hi ha d'haver una explicació. Decideixo seguir el fil de les circumstàncies, tot esperant que torni la normalitat. Però la normalitat no es presenta. I mentrestant, sopo amb les dues dones. I del partit, res de res: m'empasso una pel·lícula que és un rotllo però que la Carmeta volia veure.

            Després... té nassos, la cosa! Després ella diu: “Au, Agustí, anem-nos-en a dormir.” Jo no sé què fer. La Carmeta em sacseja i em diu: “Però què et passa, avui? Sembla que hagis vist fantasmes! Au, passa cap allà i vés a rentar-te les dents!” Faig el que em diu, em poso el pijama i em fico en un llit amb una dona desconeguda que m'abraça i que reclama carícies. No sé com acabarà tot això, però em deixo portar per ella i fem l'amor. La dona queda una mica decebuda del meu comportament. I què puc fer jo, si ni la conec ni l'estimo, ni tant sols m'agrada? Em sento com un impostor. I el que és pitjor, com puc explicar la meva situació? Per sort, no triga a adormir-se al meu costat. Jo, en canvi, passo la nit del lloro, donant voltes a tot plegat.

            Al final m'endormisco una mica. Sort que, abans d'anar al llit, havia posat el despertador, com faig sempre. Em desperto sobresaltat i aturo el timbre impertinent. L'esfera lluminosa indica que són les sis del matí. Però no em moc. No goso. Tinc por d'allargar el braç i trobar-me aquella dona, la Carmeta, al meu costat. Tinc por que la meva vida tranquil·la de solter solitari hagi fet un canvi i resulti que ara sóc un home casat, que viu amb la dona i la sogra, en una casa estranya d'un estrany carrer de les Roselles número 25. I tinc por que el destí, burleta, m'hagi fet una mala passada.