dilluns, 19 de maig de 2014

Canvi (Núria Soler)

Ara ves que no sé com és que estic aquí envoltada de tota aquesta pobra gent que, pel que em sembla, els falta un bull.
No puc saber com va anar tot. Quan demano explicacions els senyors metges em diuen que de moment no m’hi amoïni, que reposi, que em passegi tan com vulgui pel jardí, que procuri no molestar els companys ni el personal del centre que aquí tothom sap què ha de fer en tot moment i en cada situació.
D’això ja me n’he adonat, ja. Em sembla que va ser ahir quan vaig voler anar-me’n al carrer i no vaig aconseguir passar ni de la primera porta. Un exèrcit ordenat, amable però inflexible m’ho va impedir i em va tornar a la sala comuna.
Va ser aleshores quan, asseguda i desconcertada pel que m’estava passant vaig tancar els ulls i vaig reviure aquell malson.
ID 35046640 ©  | Dreamstime.com
Tornava de la feina molt cansada i amb molta gana. Tantes hores només amb una mica d’esmorzar fan un rau-rau a l’estómac! Només girar la cantonada ja vaig començar a treure les claus de la bossa, acció completament rutinària, tot fent malabarismes perquè no em caiguessin el pa i els ous que havia comprat tot tornant. A aquella hora la pujadeta fins a casa se’m fa eterna.
I tot va anar així: preparo la clau de l’entrada i quan la poso al pany no vol entrar. Deixo els paquets a terra i torno a provar, res de res. Aleshores m’adono que no hi pot pas entrar aquella clau en aquell pany. Uff! em dec haver equivocat de clau, però no. La que tinc a la mà és la de sempre i va amb l’altra, la del pis. No ho entenc. Em miro i remiro les claus: són ben bé les meves. Aleshores miro la porta: no, és clar, aquesta no és la meva porta. Ja et dic jo! Em separo de l’entrada per mirar si he d’anar més amunt o més avall i... No reconec pas res. Ni portes, ni cases, ni carrer. És evident que m‘he equivocat, però, on sóc?
Deixo els paquets a terra i vaig fins al xamfrà de més amunt per orientar-me però... No conec res. No veig ningú pel carrer, no puc preguntar. M’atabalo, camino amunt, avall, no sé on vaig ni què he de fer. Tot sembla tancat amb pany i clau, sí, és l’hora de dinar, però...
Me’n torno on he deixat els paquets, no hi són. Vàtua, ja m’he tornat a equivocar! I ara què? No sé si anar amunt o avall, i, quina gana! M’assec als graons d’una escala tot provant de centrar-me. Sí, he sortit de la feina, de camí he comprat pa i ous, he arribat fins a casa però: no era la meva casa! Per què? On he anat a parar? Què puc fer?
Em poso molt nerviosa, començo a tremolar, m’arrauleixo en el graó i em salten les llàgrimes. Res més.
M’han dit que vaig perdre els sentits, algú em va trobar esvanida en aquell racó, va trucar una ambulància. Diuen que quan vaig recobrar el senderi no deia res raonable, diuen que no duia documentació, que demanava menjar (això m’ho crec), que no encertava a dir si tenia o no família, que... Vaja, que em faltava un bull.
Quan aconsegueixo ordenar les idees crido un infermer, li explico tot fil per randa, com em dic, on visc, amb qui visc, on treballo...
—Molt bé, noia! —s’exclama—. Ja era hora que reaccionessis, de seguida aviso el doctor.
Uff! Em demano si quan em deixin anar trobaré...

1 comentari:

  1. Molt bo, Núria! Espero que no em passi mai això! M'ha agradat l'"exèrcit ordenat, amable però inflexible"! Molt ben trobat!

    ResponElimina