Ara, amb una serenor baldana, erma, he tornat allà
on vaig perdre el teu alè. El carrer és el mateix carrer, però resta buit i
mut, desconegut, les seves ombres de carrer estret no donen caliu ni acaronen
com abans, són fosques, ombrívoles, plenes de buidor. Arribo fins a la porta,
el número vuit. És la mateixa porta, la nostra porta, per a
mi, ara, una desconeguda.
L'obro, pujo unes estranyes escales que són allà de tota la vida.
Poso la clau al pany. Hi entra. Al rebedor tot són boires, el menjador
s’ha fet petit i no vol pujar les persianes, la meva habitació de nina és plena
de teranyines.
Ja no arribo a l'altell on estan guardats els records fugits. L'escala
s’ha encongit.
Vaig a l’habitació. La trobo vestida amb un color impotent. El llit
buit, els llençols aspres i glaçats em fan fora.
Tot resta igual, res no és igual.
Aquell vi guardat al celler ha esdevingut vinagre i el vent que gronxa
l’únic gerani, vermell, no és el mateix. Tampoc ho és el color de les aurores
que han arribat després, ni la tèbia flaire de les nits, ara solitàries.
Malgrat tot, sé que restes com un sol, somrient damunt el sol, damunt
la lluna, damunt les estrelles, damunt els núvols, damunt la pluja, gronxant
amb suau brisa les hores del meu temps.
Tanco la porta, guardo la clau, baixo les escales, surto al
carrer. Alço els ulls cap al cel, el meu
cel. Vull esgarrapar-ne un bocí per endur-me'l. Aquell cel d’antuvi que m’acaronava
també havia fugit. Qui som? Qui sóc?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada