La casa (Antònia García)

A les set surto de casa, com cada dia, per anar a la feina. En aquestes hores només són oberts els forns, els bars i els quioscs. Compro el diari. Bah! Res d'interessant, a la primera pàgina. Tiraré per l'altre carrer, per variar... Cada dia el mateix camí, cansa. “Bon dia, senyor Ramon!” Aquest porter, sempre tan distret. Avui  serà un dia monòton, igual que ahir, igual que demà...

            Aquest menjador de la feina va bé perquè no es perd temps i podem plegar més aviat, a la tarda. És l'únic avantatge que té. Però els menús... Me'ls sé de memòria. No fan mai cap canvi. Encara no entenc com és que han posat una salsa diferent, avui. Té un gust exòtic. Deu ser una salsa xinesa o vés a saber...

            Ah, per fi! Hora de plegar! Apa, cap a casa hi falta gent! Ara no sé perquè ho dic, això. Si a casa només hi sóc jo! Com que visc sol, faig el que vull. Aquesta és la gràcia. No estic condicionat per ningú. Bé, d'aquí a mitja horeta em podré escarxofar davant del televisor per veure el partit.

            Ei? Què passa? Aquesta no és casa meva! Però no, no m'he equivocat de carrer, no... Carrer de les Roselles, número 25. No et fot? I el meu bloc de pisos? Què se n'ha fet? A veure... Sí, número 25. Ai, coi... Si és una casa de dues plantes, voltada de jardinet! Estic veient visions o què? O és que he perdut la memòria? Però bé recordo com em dic i on treballo... Potser estic patint un trastorn cerebral...

            Aniré a casa d'en Jaume, que té les claus de casa, i li diré que he perdut les meves i que si em vol acompanyar, que xerrarem una estona. Així, segur que en Jaume em durà a casa, a casa meva de veritat, perquè, evidentment, aquesta no ho és.

            Això no va a l'hora. La primera cosa que m'ha dit en Jaume és per què no he trucat al timbre perquè m'obrís la Carmeta. Ospa! Qui és, la Carmeta? Li he dit que ja havia trucat però que la Carmeta no era a casa. Total, que en Jaume em dóna les claus i accepta de venir amb mi, que és el que jo volia. Xerrant, xerrant, arribem a casa. Oh, oh! És la mateixa casa, la casa del jardinet... Número 25, sí... I en Jaume em diu que ja hi puc entrar, que ell se'n torna a ca seva. I que molts records per a la Carmeta i sa mare.

            Em quedo sol, davant d'aquella casa desconeguda. M'acosto a la porta, poso la clau al pany i la porta s'obre. Em sento com si fos un lladre que entra a robar. Passo el llindar. Hi ha un rebedor. Sento una veu femenina: “Ja ets aquí, Agustí?” “Sí, Carmeta, ja sóc aquí”, m'aventuro a dir. Entro en un menjador. Una dona s'alça del sofà i em ve a fer un petó. Em quedo de pasta de moniato. “Com t'ha anat el dia?” fa ella. “Bé, com sempre”, responc. Miro al meu voltant. No reconec res. En una butaca hi ha una vella mig adormida. Dedueixo que és la mare que m'ha anomenat en Jaume.

            Ara sí que em voldria morir! Què redimonis em passa? Resulta que aquesta Carmeta es veu que és la meva dona! Si jo no estic casat! Hi ha d'haver una explicació. Decideixo seguir el fil de les circumstàncies, tot esperant que torni la normalitat. Però la normalitat no es presenta. I mentrestant, sopo amb les dues dones. I del partit, res de res: m'empasso una pel·lícula que és un rotllo però que la Carmeta volia veure.

            Després... té nassos, la cosa! Després ella diu: “Au, Agustí, anem-nos-en a dormir.” Jo no sé què fer. La Carmeta em sacseja i em diu: “Però què et passa, avui? Sembla que hagis vist fantasmes! Au, passa cap allà i vés a rentar-te les dents!” Faig el que em diu, em poso el pijama i em fico en un llit amb una dona desconeguda que m'abraça i que reclama carícies. No sé com acabarà tot això, però em deixo portar per ella i fem l'amor. La dona queda una mica decebuda del meu comportament. I què puc fer jo, si ni la conec ni l'estimo, ni tant sols m'agrada? Em sento com un impostor. I el que és pitjor, com puc explicar la meva situació? Per sort, no triga a adormir-se al meu costat. Jo, en canvi, passo la nit del lloro, donant voltes a tot plegat.

            Al final m'endormisco una mica. Sort que, abans d'anar al llit, havia posat el despertador, com faig sempre. Em desperto sobresaltat i aturo el timbre impertinent. L'esfera lluminosa indica que són les sis del matí. Però no em moc. No goso. Tinc por d'allargar el braç i trobar-me aquella dona, la Carmeta, al meu costat. Tinc por que la meva vida tranquil·la de solter solitari hagi fet un canvi i resulti que ara sóc un home casat, que viu amb la dona i la sogra, en una casa estranya d'un estrany carrer de les Roselles número 25. I tinc por que el destí, burleta, m'hagi fet una mala passada.