dilluns, 26 de maig de 2014

Cercant la roda de fira màgica (Elisabet Prades)

Hummmmm...! Què bo, el cafè!
Realment, no sé què faria jo sense el cafè de cada matí. No sóc res fins que no me’l prenc. Ai, mira, en Xavi s’ha oblidat el diari. Aprofitaré per fullejar-lo.
Política, atemptats, Barça, societat, cinema, teatre... Uf! Què poquet... A veure aquesta informació tan petita, en lletra minúscula... Ostres!
“S’ha inaugurat una roda de fira màgica on els adults que hi pugin poden demanar i aconseguir un desig.”
Mentre em llepo els llavis per aprofitar les gotetes de cafè que hi han quedat enganxades, obro Internet per trobar més informació referent a la notícia i esbrinar on és l'esmentada roda. Mai no se sap. Si es pot assolir, un desig acomplert mai no va malament. A veure què hi trobo.
Gran Rueda de París, London Eye, Noria de Tokio, Singapore Flyer, Gran Rueda de Pekín, Gran Rueda de Berlín, Noria de Chicago, Estrella de Nanchang, Noria de Dusseldorf, und die Wiener Riesenrad, la de “El tercer hombre”. Bé, molt maques però de màgiques, res. Cercaré pels parcs d’atraccions a veure si tinc més sort.
Prater, Tívoli, Everland, Legoland, Xcaret, Port aventura... Mai no ha succeït cap esdeveniment estrany en cap d’aquests parcs.
Res, el més segur és que hagi estat una broma. Ai, què bé m’aniria ara un desig, encara que fos petit!
Au! Me'n vaig a treure la pols que amb tot això encara m’agafarà el toro.
Engegaré la ràdio, que sempre m’alegra una mica la vida.  Bieeeen! Amy Winehause, NOOOOO NOOOOO NOOOOO
Caram! La petita roda de fira de la col·lecció d’en Xavi. Tararara lala Tararara lala  Tararara lala lala  lalalalalalala la tararara rara  lala...  (música de “El tercer hombre”)
Pobreta, aquí tota sola, enmig dels llibres, que avorrida deu estar de tant llegir. Si les rodes de fira sempre estan a l'aire lliure, sota el cel, envoltades de nens, sentint el vent a la cara, mirant les estrelles a la nit i fotografiant totes les albades del món. Sí que has de passar-ho ben avorrit, sí, petitona, amb tant llegir i rellegir.
Mira, saps què? Et trauré a la terrassa, et posaré sota el gessamí, entremig d’un roser i d'un hibisc. Dit i fet. Ostres! Però què veig! Els animalons li estan pujant al damunt i ara comença a fer voltes i a girar. Giravolten amb ella, papallones, formigues, cucs, dragonets petits i fins i tot un pugó. Bé, el deixaré que estigui content, un dia és un dia i tots tenim dret a la vida.
I ara s’atura i baixen i en pugen d’altres i torna a girar i es torna a aturar... Fins i tot les fulles de les plantes es despengen de les seves tiges i fan cua per poder pujar a la roda de fira i, en acabat, tornen felices al seu lloc. També observo un petit somriure als seus llavis. Tot això amb una suau i desconeguda música que encercla la terrassa.
Bocabadada, passo una bona part del matí observant-la.
La roda de fira per fi ha estat roda de fira de veritat i és feliç.
Ah, aquest capvespre l’acotxaré amb un plàstic perquè no passi fred o perquè la pluja no la mulli, perquè aquest és el seu lloc.
Ara, abans de dutxar-me, retallaré la notícia del diari per fotografiar-la i poder-la afegir al relat que faré després. Però, si havia de ser aquí, en aquesta pàgina... I per més que la busco i que llegeixo i rellegeixo el diari, no la hi trobo. Definitivament, ha desaparegut. O potser és que mai no ha estat allà i tot ha estat fruit de la meva imaginació?

El que sí és cert, és que la roda de fira màgica existeix perquè a mi se m’ha complert el desig d’escriure una història.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada