Un conte estrany (Carme Marquès)

Aquesta història estranya, la contava la meva avia a la bora del foc quan a les nits d’hivern ens reuníem tots al seu voltant pendents de les faules que ella tant bé narrava. I deia així:

“Hi havia una vegada allà a prop del Congost de Mont-Rebei una Masia molt antiga habitada per un matrimoni molt vell que tenien una filla semblant a un àngel, deien que l’havien trobat sota d’una alzina un dia del mes de maig, quan totes les mates florien arreu.

Conten que la minyona un dia va sortir de casa per anar a pasturar les ovelles, com feia tots els dies, i mai més no va tornar. Diuen, les males llengües, que va fugir amb l’hereu de ca Sa Riera.

Passaren els anys i els vellets encara ho eren més. Un dia, per sorpresa, aparegué la filla contant la història més estranya que mai havien oït. Deia que en sortir de casa s’adonà que es descuidava el sarró; en voler entrar, i obrir la porta, la casa n’era una altra; espantada, girà cua presa de pànic desorientada. No sabia on anar. Casualment, en aquell precís moment, passà per allà una velleta molt bufona que al veure-la tant espantada li proposà que se’n anés amb ella, que tindria cura de que no prengués mal. Després de voltar per camins i cingleres arribaren a una cabana enmig d’un bosc tant frondós on amb prou feines hi entrava la claror del sol. Desorientada, sense saber on es trobava, visqué amb la velleta bufona, que va resultar ser una vella corsecada, que la tingué raptada fins que va poder escapar-se.

Un dia, que estava asseguda sota una alzina, recordant els seus pares, aparegué al seu costat un jove bellíssim envoltat d’una claror encegadora.

―No t’espantis, sóc el teu germà del cel i vinc a alliberar-te. Abans de marxar, faré un encanteri a la porta on viu la vella, perquè mentre visqui, al obrir-la, o tancar-la, es trobi cada cop, dins o fora d’un lloc que mai reconegui.

En un tres i no res els germans de llum arribaren davant la Masia on visqué la noia, i amb una forta abraçada es digueren adéu. I fent un gir amb la mà, el noi desaparegué.

Amb el temps l’encanteri de la porta desaparegué, a més, sabent el poder que n’era portadora no temia a res ni a ningú, i va viure feliç al costat dels seus estimats pares.”

Aquesta història és una de les que més m’agraden de l’àvia, ens diu que la por ens fa veure fantasmes allà on no n’hi ha.