N'estic ben tipa,
d'aquesta meva feina! Girar i girar, amb les cistelles plenes de gent cridanera
que s'ho passa d'allò més bé, sobretot quan arriben a l'alçada màxima i poden
contemplar tot el parc d'atraccions als peus, la ciutat a vista d'ocell i el
mar que tanca l'horitzó.
Un dia de tempesta em va caure un estrany llamp que em va fer tornar
màgica. Des d'aleshores que sóc capaç de concedir un desig a qualsevol persona
gran que ho manifesti. Els joves gestors de les atraccions ho van saber i van
pensar que amb aquesta rara qualitat atraurien molts més visitants i farien més
calaix.
I apa! Espavila't, roda de fira! Més feina! I si hagués estat concedir
desitjos als infants, encara. Els nens són més espontanis i no costa tant de
complaure'ls. Però els grans... És que són tan complicats! Primer s'ho han de
pensar. Vinga pensar... “Què m'hauria agradat fer, o tenir, quan era jove?” I
quan només els queden un parell de minuts de temps, llavors decideixen, i
encara amb dubtes.
Sabeu quina mena de coses em demanen, les persones grans? Doncs tenir
riqueses! A bona hora! Que potser es pensen que tindran temps per gaudir-ne?
Il·lusos... Demanen tornar a ser joves. Per què? Per repetir els mateixos
errors? Volen ser artistes de cine famosos, astronautes, premis Nobel, pintors
reconeguts, científics importants... Volen tenir un palau i un vaixell i un
avió... Ells volen tenir les dones a cabassos. I elles, tenir els homes a
grapats. Us imagineu un martiri com aquest? Repapiegen, ves... N'hi ha que hi
toquen, sí. Aquests volen estar bé amb la família, tenir molts amics, viatjar
molt, ser feliços...
I jo m'ho he d'empescar com puc per satisfer tota mena de desitjos, per
difícils o estrambòtics que siguin. I ja cal que ho faci bé perquè, sinó, el
gerent del parc d'atraccions dirà que m'estic espatllant. Em farà revisar per
l'equip de manteniment i, com hi ha món!, són capaços de dir que m'han de
desmuntar i vendre'm com a ferralla. Vendre'm! A mi! A mi, que proporciono
alegria a tanta gent, que m'estic aquí dalt a sol i serena, amb pluja i vent,
rodant contínuament! I ara, a més, amb la feina extra d'això dels desitjos i
sense cap compensació. Bé, potser l'espurna d'il·lusió als ulls d'aquestes
persones grans ja és el premi al meu esforç.
Ah, però jo també en tinc, de desitjos. I doncs, què us pensàveu? Quan
era petita només somniava en anar-me'n a Viena, a veure la meva àvia, la roda
de fira del Prater. Però no ho vaig aconseguir mai. De jove, hauria pagat el
que fos perquè els meus ferros servissin per construir un giny espacial que
arribés més lluny del planeta Saturn. Tampoc no va poder ser. Vaig haver de
deixar estar els meus desitjos i em vaig dedicar a fer la meva feina i prou.
Però ara que tinc el poder màgic de fer realitat els desitjos de les
persones grans, abans que no arribi el moment de plegar de tant rodar i rodar –a
fi de comptes, també m'he fet gran i aviat faré catúfols–, m'aplicaré a mi
mateixa aquest poder. El meu desig d'ara és senzill, i em deixarà satisfeta. I
sobretot, tranquil·la. Perquè quan en sigui hora, vull viure en un poble petit,
on els veïns em saludin i la mainada em vingui a veure, a prop d'alguna premsa
de vi o d'oli, en algun parc herbat a tocar del riu. Vull ser una sínia de
fusta que agafa l'aigua, l'eleva i després torna a baixar, en un moviment
constant, imatge de la vida.
