dilluns, 26 de maig de 2014

El desig de la roda de fira (Antònia García)

N'estic ben tipa, d'aquesta meva feina! Girar i girar, amb les cistelles plenes de gent cridanera que s'ho passa d'allò més bé, sobretot quan arriben a l'alçada màxima i poden contemplar tot el parc d'atraccions als peus, la ciutat a vista d'ocell i el mar que tanca l'horitzó.
Un dia de tempesta em va caure un estrany llamp que em va fer tornar màgica. Des d'aleshores que sóc capaç de concedir un desig a qualsevol persona gran que ho manifesti. Els joves gestors de les atraccions ho van saber i van pensar que amb aquesta rara qualitat atraurien molts més visitants i farien més calaix.
I apa! Espavila't, roda de fira! Més feina! I si hagués estat concedir desitjos als infants, encara. Els nens són més espontanis i no costa tant de complaure'ls. Però els grans... És que són tan complicats! Primer s'ho han de pensar. Vinga pensar... “Què m'hauria agradat fer, o tenir, quan era jove?” I quan només els queden un parell de minuts de temps, llavors decideixen, i encara amb dubtes.
Sabeu quina mena de coses em demanen, les persones grans? Doncs tenir riqueses! A bona hora! Que potser es pensen que tindran temps per gaudir-ne? Il·lusos... Demanen tornar a ser joves. Per què? Per repetir els mateixos errors? Volen ser artistes de cine famosos, astronautes, premis Nobel, pintors reconeguts, científics importants... Volen tenir un palau i un vaixell i un avió... Ells volen tenir les dones a cabassos. I elles, tenir els homes a grapats. Us imagineu un martiri com aquest? Repapiegen, ves... N'hi ha que hi toquen, sí. Aquests volen estar bé amb la família, tenir molts amics, viatjar molt, ser feliços...
I jo m'ho he d'empescar com puc per satisfer tota mena de desitjos, per difícils o estrambòtics que siguin. I ja cal que ho faci bé perquè, sinó, el gerent del parc d'atraccions dirà que m'estic espatllant. Em farà revisar per l'equip de manteniment i, com hi ha món!, són capaços de dir que m'han de desmuntar i vendre'm com a ferralla. Vendre'm! A mi! A mi, que proporciono alegria a tanta gent, que m'estic aquí dalt a sol i serena, amb pluja i vent, rodant contínuament! I ara, a més, amb la feina extra d'això dels desitjos i sense cap compensació. Bé, potser l'espurna d'il·lusió als ulls d'aquestes persones grans ja és el premi al meu esforç.
Ah, però jo també en tinc, de desitjos. I doncs, què us pensàveu? Quan era petita només somniava en anar-me'n a Viena, a veure la meva àvia, la roda de fira del Prater. Però no ho vaig aconseguir mai. De jove, hauria pagat el que fos perquè els meus ferros servissin per construir un giny espacial que arribés més lluny del planeta Saturn. Tampoc no va poder ser. Vaig haver de deixar estar els meus desitjos i em vaig dedicar a fer la meva feina i prou.
Però ara que tinc el poder màgic de fer realitat els desitjos de les persones grans, abans que no arribi el moment de plegar de tant rodar i rodar –a fi de comptes, també m'he fet gran i aviat faré catúfols–, m'aplicaré a mi mateixa aquest poder. El meu desig d'ara és senzill, i em deixarà satisfeta. I sobretot, tranquil·la. Perquè quan en sigui hora, vull viure en un poble petit, on els veïns em saludin i la mainada em vingui a veure, a prop d'alguna premsa de vi o d'oli, en algun parc herbat a tocar del riu. Vull ser una sínia de fusta que agafa l'aigua, l'eleva i després torna a baixar, en un moviment constant, imatge de la vida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada