En una clariana del bosc (Montserrat Fortuny)

Arantxa Faubla Becilla, Escola Tres Fonts

Aquest conte ha rebut el segon premi del projecte intergeneracional “Les àvies i els avis escriuen contes i els infants els dibuixen”, organitzat per l'Associació Nou Horitzó. 

A la clariana li ha succeït una adversitat. Hi ha caigut un ocellet del niu de l’alzina més propera. Massa agosarat, tot aletejant, s’ha acostat arran del niu i ha caigut damunt l’herba blana del bell mig, allà on han florit les violetes primerenques.

Els seus pobres pares, l’ocell i l’ocella, no paren de volar del niu al terra, del sòl a l’arbre empenyent la cria cap amunt, però el pobric no té forces per arrencar el vol i roman amb les ales obertes, aletejant i piulant.

El bosc que envolta la clariana, per la banda del nord es va estenent per turons i pujols, pujant i baixant fins arribar a la serralada i, pel sud, molt més despoblat, arriba en un prat on pasturen les vaques, les cabres i les ovelles de Can Pinxo, envoltat per les seves terres de conreu, extenses i gemades.

La masia és molt antiga, però ben restaurada. Les seves galeries fan goig vistes de lluny, igual que els porxos. A dins no hi manca el més modern bany, les instal·lacions més actuals, com calefacció i aire condicionat, però conservant la llar de foc en l’ampli menjador i en la grandiosa cuina, on encara hi fan torrades els més menuts de la casa, els vespres d’hivern.

Té, adossada a la part de l’est, una torre de guaita quadrada, o sia de la primera època, per a defensar-se dels pirates sarraïns, perquè després, es construïen rodones, més defensives.

A continuació hi passa una riera, sempre pletòrica d’aigua fresca i clara i el seu curs es travessa per una passera, tota de fusta, tan ben conservada com la masia. Després arrenca la carretera que porta a la ciutat, la gran urb, que s’aboca a la nostra mar menuda.

Aquest cap de setmana, els més xiquets de la casa estan molt contents, perquè han vingut a passar les festes els cosinets de la ciutat, dos murris: el Biel, de deu anys i de vuit el Ricard i una nena de cinc, la Laia i ara ja són sis els vailets jugant i esplaiant-se per tots els racons de la masia. Els de casa són: un noiet de nou anys, en Salvi, una nena de set, la Mariona i de cinc, l’Alba.

Els de fora han portat uns binocles de muntanya, molt potents i, enfilats a la part alta de la torre de guaita, se’ls van passant un a l’altre, mirant encuriosits per tots els punts de la Rosa dels Vents.

De sobte, el més grandet, en Biel, que mirava cap al nord, veu el drama que s’està desenvolupant a la clariana del bosc més propera i crida : « Mireu, mireu, hi ha dos ocells que només fan que volar d’un arbre al terra, del terra a l’arbre i hi ha una coseta bellugadissa al mig de l’herba…! » Es passen els binocles de l’un a l’altre i arriben a la conclusió que allò que belluga al terra és un ocellet molt petit que no pot volar.

Es posen a cridar : « L’hem de salvar, l’hem de salvar…! » I baixen les escales de la torre corrent i saltant. Travessen tot el barri, els planters de tomaqueres, de maduixots, el prat d’herba d’un verd tendre. Entren al bosc, saltant damunt de matolls i arrels dels arbres i arriben, esbufegant, darrera els arbres que envolten la clariana. Després, veient que res no ha canviat, fent el menys soroll possible, s’acosten poc a poc a la seva vora i contemplen el trist espectacle, tots fets ulls, sense respirar.

Parlen entre ells xiuxiuejant i acorden que la més petita, la Laia, s’hi apropi i prengui a les manetes l’ocellet, mentrestant en Salvi i en Biel s’enfilen a l’arbre on hi ha el niu, una alzina enorme, segurament centenària.

Així ho fan, la nena agafa l’ocellet amb molta cura, li allisa bé les aletes i la bestiola sembla que, amb l’escalfor de les mans infantils, recuperi la tranquil·litat i roman ben quieta.

Els dos noiets, enfilats a l’arbre, en Biel a la primera branca i en Salvi a la que sosté el niu, l’agafen també amb molta cura, primer un, després l’altre, el de més amunt, que el diposita dins del niu, al costat dels altres niers, que piulen sense parar.

Baixen i s’estan ben quiets i callats, al costat dels altres nens, mirant com els ocells adults tornen al niu i comencen a refilar, plens de joia, acaronant els seus petits. I, com donat gràcies als seus salvadors, volen uns moments damunt els seus caps.

Els sis cosinets, ben contents, s’entornen, sense córrer, ara, cap a la masia, travessant altra vegada el bosc, el prat, els conreus i arribant al barri, d’on contemplen el gran safareig ben ple sempre d’aigua fresca i neta.

Tornen a pujar a la torre perquè, diuen, volen contemplar el mar blau i, amb els grans binocles, veure si hi ha algun vaixell que li calgui la seva ajuda…!

            I aquest conte s’ha acabat, a veure si us ha agradat.

Els tres porquets i el llop, versió del germà petit (Francesc Blasco)

Mireu, nens, vaig a explicar-vos un conte que està basat en fets verídics. De fet, jo, el vostre avi, en sóc el protagonista.

                Quan jo era molt jove, vivia feliçment al bosc amb els meus germans fins que ens van avisar que un llop ferotge pul·lulava per la zona. Ja sabeu que als llops, una de les coses que més els agrada és la carn de porquet. El meu germà gran ens va dir, als dos germans, que ens  havíem de construir una casa per refugiar-nos en cas de necessitat.

                Jo vaig pensar que el més ràpid i senzill seria fer-la de palla, així podria anar a jugar de seguida. Vaig veure que el meu germà mitjà tallava trossos de fusta i que el gran preparava pedres i totxanes...

                En una tarda la vaig tenir acabada i vaig poder sortir a jugar el primer. El meu germà mitjà es va afanyar a acabar de posar les fustes per poder venir a jugar amb mi. Però el meu germà gran va seguir treballant uns quants dies fins que va tenir la seva casa de pedra enllestida.

—Ja veureu el que fa el llop amb les vostres cases —va renyar-nos mentre nosaltres ens ho passàvem la mar de bé. No li vàrem fer ni cas...

                Un dia que passejava tranquil·lament pel bosc vaig sentir una olor molt forta i en aixecar el cap vaig veure el llop que venia cap a mi a tota velocitat. Vaig córrer tot el que em van donar les cames fins arribar a la meva casa i tancar la porta. Llavors el llop va bufar i bufar fins que la va tirar. Jo vaig sortir, cames ajudeu-me, pel darrera fins arribar a casa del meu germà mitjà que va tancar la porta darrera meu.

                Al cap d’uns moments va arribar el llop, va tornar a bufar i bufar fins que la casa també va caure i el meu germà i jo, tremolant de por, vàrem sortir corrent i cridant, cap a casa del nostre germà, que en veure’ns venir ens va deixar entrar.

                Un cop tancats, vam sentir el llop que intentava entrar i fer caure la casa, però no se’n sortia. Llavors va agafar una escala molt llarga i es va enfilar a la teulada. El meu germà gran ens va dir que ens afanyéssim a posar tota la llenya que poguéssim a la llar de foc, mentre ell posava una gran olla plena d’aigua. Acte seguit va encendre el foc i en pocs minuts l’aigua ja bullia.

                El llop golafre va davallar per l'interior de la xemeneia, però va caure sobre l'aigua bullint i es va escaldar. Va fugir d'allà amb uns terribles udols que se sentiren per tot el bosc, i es diu que mai més no va voler menjar porquet.

Les set cabretes i el llop (Antònia García)

Heu de saber que no tinc gens de sort, jo. N'he sortit ben escaldat, de voler menjar-me els porquets. I amb la Caputxeta Vermella... Ja sabeu el conte. Però deixeu-me que us en conti un altre, perquè ara vull provar sort amb aquest bestiar cabrum, aprofitant que no hi ha el boc, que té molt mala jeia. He espiat la cabra. Cada dia va al bosc a buscar menjar i deixa les cabretes soles. M'he d'aprendre de memòria aquesta cançó que canta quan és a prop de la cabana. Així que la senten, li obren la porta. Deixa'm assajar... “Obriu, obriu, cabretes, que vinc de pasturar...”

Ara és el moment! Ja se n'ha anat, la cabrota aquesta! Vejam... Ehem, ehem...! A partir d'aquest llentiscle, ja puc començar: “Obriu, obriu, cabretes, que vinc de pasturar...! Obriu, que sóc la mare! Què dius que què? Que tinc la veu massa ronca i la mare la té fina?” Vaja, home, el cabronet aquest! Sí que té l'orella esmolada! Bé, aniré a robar ous al galliner dels pagesos. Diuen que els ous, si te'ls menges crus, fan la veu suau. Ecs! Amb el fàstic que em fan les clares!

Vejam, provem-ho ara... “Obriu, obriu, cabretes.... Sí, sóc la mare! Que fiqui la pota per sota la porta? Per què? Què vols dir, que la tinc negra i peluda i la de la mare és blanca i fina? Molt llesta, tu, cabrella! Molt llesta!” Com hi ha món... Ara m'hauré de depilar la pota i tenyir-me-la de blanc o enfarinar-me-la! Cony de cabrits... El que s'ha de fer, per poder clavar queixalada!

Vinga, tornem-hi, que no ha estat res! Aquest cop no pot fallar! “Obriu, obriu, cabretes... Mireu, mireu la poteta blanqueta... I és clar, que sóc la mare!” He, he, ja obren... Així m'agrada... Gggrrrr...! “No sóc la mare, que sóc el llop!” Ha, ha, ha! Nyam..., una! Nyam..., dues! I aquestes primales... Nyam! Nyam! Tres, quatre...! “Sí, bèèè... bèèè... Ja podeu belar, ja... Xisclaires, que sou unes xisclaires!” I ja en porto sis...! En falta una. Abans he vist que hi havia una cabridella. On s'ha ficat? “Surt, petita, surt! On t'has amagat?” Bé, és igual. Ara ja tinc la panxa ben plena! Quan torni la cabrota, tindrà una bona sorpresa!

Qui ho deia, que no me les menjaria, eh? Aquest conte acabarà bé, però per a mi! I, doncs, què us pensàveu? Ara me'n vaig al bosc, a fer la païda al meu cau.

Sabíeu que els llops somniem molt? Sobretot després d'un bon tec. Jo he somniat que la mare cabra venia amb unes tisores d'esporgar, m'obria en canal, no sé què més feia i després em cosia la panxa. Quin malson, oi? Sort que m'he despertat. Tinc les digestions pesades, jo. Em sembla que m'hauré de prendre una infusió de camamilla. I quina set... Casum l'os pedrer... Hauré d'anar al rierol, a beure aigua...

Ah, murris...! Us penseu que la cabrota m'ha canviat tota la cabridada per un grapat de rocs i que, amb el pes, cauré al riu i m'ofegaré, oi? Doncs, no senyor! Això seria una gran cabronada! Heu de saber i entendre que aquest conte no acaba així. En aquest conte, l'única cosa que passa és que, després del malson, em desperto amb mal de panxa i tinc un restrenyiment de nassos! Però en sé el remei: farigola! Menjar mooolta farigola, que fins i tot fa pair les pedres! I un cop hagi desembussat, a buscar teca altre cop! Però em sembla que la propera vegada aniré a un bon restaurant i demanaré cabrit al forn amb guarniment, que serà més digerible.

I conte que el llop us ha contat,

conte que molt bé s'ha acabat.

Ja em direu si us ha agradat!

Blancaneu (Coral Romà)

Imatge extreta de: http://sotalesestrelles.blogspot.com.es

La vella Blancaneu passeja pel jardí del palau on havia viscut fa anys, ara convertit en Museu de Ciències Naturals i Jardí Botànic. Du un vestit elegant de color magrana que contrasta amb la blancor de la pell, on les venes dibuixen caminets blaus. Amb una mà llarga i fina joguineja amb les perles del collaret, amb l’altra es recolza en un bastó, per si el genoll operat li fallés. L’esquena encara esvelta, la mirada vivaç i el monyo alt de cabells grisos li donen un aire d’ocell. La vella camina entre els bosquets de salzes i els parterres de tulipes, recordant.

Li ve al cap el darrer cop que va ser en aquell jardí, trenta anys enrere, amb les presses de la fugida cap a l’exili, després que el poble, exasperat i indignat per les repetides injustícies del rei, s’alcés en armes i els desterrés del país. Encara sort que no van acabar tots dos a la picota, com havia temut en els moments de més exaltació dels revoltats.

A diferència del rei, a ella no li va saber gens de greu perdre el tron i abandonar el reialme. Al capdavall, sempre havia pensat que el paper de reina no li esqueia gens. De fet s’hi havia trobat sense saber ben bé com, casada d’un dia per l’altre amb aquell príncep rampellut que, pocs mesos després, seria coronat rei, a la mort del vell monarca.

Ella era molt jove, aleshores. Acabava de passar per una experiència traumàtica i va cedir a la insistència d’aquell xicot enlluernador que li jurava que l’estimava i que amb ell no li faltaria mai res. De fet no tenia gaires opcions més, després del que havia passat, o sigui que va acceptar amb resignació la proposta matrimonial de l’aleshores príncep, però entreveient ja, per la seva actuació passada, que no era home de qui es pogués refiar.

Va rememorar aquell dia llunyà, l’instant en què es va despertar i va escopir el fatídic tros de poma que havia estat a punt de matar-la. I com, confusament, es va adonar que estava ajaguda sota el pes d’un home que, amb els pantalons abaixats i esbufegant, la penetrava.

Les cròniques reials mencionaven un cast petó als llavis, però la realitat, com acostuma a passar, havia estat ben diferent. Tècnicament el podria haver acusat de violació, perquè ella estava inconscient i no li havia donat el seu consentiment. Però havia de reconèixer que les sacsejades de l’impetuós príncep li havien fet saltar de la gola el tros de poma emmetzinada i, per tant —tècnicament també—, li havia salvat la vida.

Pel que li van dir després els set nans, havia estat set mesos en aquell estat comatós, a mig camí entre la mort i la vida, després del dia nefast que aquella vella li va regalar una poma molt dolça, molt brillant i molt vermella, plena d’un verí mortal.

La vella, com sap tothom, era la seva madrastra disfressada, que havia decidit deixar-se de romanços i liquidar-la personalment pel clàssic mètode de l’enverinament mitjançant arsènic. Tanmateix li havia sortit el tret per la culata, perquè la Blancaneu no es va morir i, per contra, ella hi va deixar la pell, ja que tan bon punt els nans es van assabentar del que havia fet, la van atrapar, la van estomacar i la van tirar daltabaix d’un cingle. Ja se sap, els nans de les mines són gent que no està per brocs. La Blancaneu els havia arribat a apreciar, en el temps que havia passat refugiada a la seva cabana després del primer intent d’assassinat, però reconeixia que eren una colla de bestiotes, i que si bé la van acollir de bon grat, també la van fer pencar de valent.

És clar que qualsevol cosa era millor que campar sola pel mig d’aquell bosc tenebrós, ple de salvatgines i perills de tota mena, hostil i gèlid, com havia hagut de fer durant tres dies i tres nits, després d’escapolir-se d’una mort segura gràcies a la compassió del guardabosc de la reina, que s’havia negat a cometre l’assassinat a sang freda que li havien ordenat.

Li ho havia manat la reina, la seva odiosa madrastra, que la volia veure morta. No pas per aquella història del mirall màgic i l’obsessió malaltissa de ser la més bella, allò no s’ho va creure mai, ella. (De fet la Blancaneu se sorprenia que encara hi hagués gent tan ingènua que s’empassés aquelles falòrnies inventades pels cronistes.) El que no li havia agradat, a l’iracunda reina, era que la noia, en fer-se gran, fiqués el nas en els afers de palau i s’adonés del cau de corrupció i crims en què s’havia convertit el reialme des que ella n’havia agafat les regnes. Tenia massa negocis bruts per amagar, i a més no devia voler que la fillastra li pogués escamotejar el tron.

En el fons se n’havia sortit prou bé, de tot plegat, es va dir la vella Blancaneu. Un cop a l’exili havia aconseguit el divorci, s’havia posat a treballar en una gran empresa i havia anat ascendint fins a tenir-hi un bon càrrec. A la ratlla dels quaranta havia trobat un home bo i discret amb qui compartir els seus anys de maduresa i ara, ja retirada, gaudia d’una bona pensió. Viatjava sovint i, en aquesta ocasió, temptada per la nostàlgia, havia decidit tornar al país i als llocs on havia viscut la seva convulsa joventut.

És per això que avui ha anat a visitar el jardí del vell palau. Tot recorrent-ne calmosament els senderols, observa els canvis amb un posat plàcid i sorneguer. I és que, com passa quan s’és vell i ha transcorregut tant de temps dels fets passats, aquella part de la seva vida li sembla llunyana i una mica irreal, gairebé com si fos un conte de fades.

La Blancaneus explicada pel nan rondinaire (Anna Collado)

 “Aibo, aibo, a casa a descansar”. Estava d’aquesta cançoneta fins els nassos i de treballar tot el dia a la mina ja ni diguem! Els meus sis germans i jo vivíem plàcidament a la casa del bosc. La casa era petita perquè nosaltres també ho som. Sovint m’enfadava amb ells, però en el fons me’ls estimava. Treballàvem de sol a sol a la mina de diamants i al vespre tornàvem a casa per sopar i agafar forces pel dia següent.

Un dia en arribar a casa ens vam endur un ensurt de mort. Ajaguda damunt els nostres llits vam trobar una noia prima i descolorida com no havia vist mai cap.  Quan es va despertar, ella també es va endur un bon ensurt, però a poc a poc ens vam anar calmant tots i la noia ens va explicar una rocambolesca història de reis i princeses, de madrastres i miralls màgics que a mi em va semblar totalment sense sentit.

La molt bleda ens va dir plorant que no tenia on anar i que havia arribat a casa nostra fugint d’un home malvat que li volia arrencar el cor. El pitjor va ser que els meus germans es van creure tota aquella història i li van dir que si volia quedar-se a viure amb nosaltres, podia fer-ho. Apa aquí! Érem pocs i va parir la burra!

Jo ja sabia que allò no podia anar bé, i no m’equivocava. Tot va ser arribar ella i posar-nos-ho tot potes enlaire. Va netejar tota la casa i encara pitjor, va fer que ens banyéssim! Allò ja no semblava casa nostra, ja m’agradava més la mina que estar a casa. A poc a poc, però, la noieta, que es deia Blancaneus, per cert, em va anar arribant al cor... o millor dit a l’estómac, perquè això sí que ho tenia: cuinava molt bé!

Un dia, quan tornàvem de treballar, vam veure una velleta que parlava amb la Blancaneus a la porta de casa. Duia un cistell de pomes vermelles i li’n acabava de donar una. Vam ser a temps de veure com la mossegava i automàticament queia rodona al terra.

Mentre tres dels meus germans l’assistien, els altres quatre vam posar-nos a perseguir la vella bruixa que, afortunadament, acabà fotent-se daltabaix d’un barranc. La Blancaneus, però, no es va despertar i per més que vam provar de guarir-la, no ho vam aconseguir. Finalment, entre llàgrimes i plors, vam convèncer-nos que no hi havia res a fer i la vam posar dins un taüt de vidre.

Encara la ploràvem quan va passar per allà un príncep que en veure-la es va quedar totalment enamorat d’ella, rollo amor a primera vista, i li va fer un petó. Doncs vet aquí que la Blancaneus es va despertar de cop i, sabeu? La desagraïda va marxar a cavall amb el príncep i ens va deixar allà amb un pam de nas!

La Ventafocs Poncellina (Montserrat Fortuny)

Em dic Poncellina i sóc filla d’un Baró arruïnat, que de les seves riqueses només conserva el seu castell. Va morir la meva mare en néixer jo i ell, últimament s’ha tornat a casar amb una vídua que té dues filles, una mica més grans que jo.

En principi era molt afable amb mi, la madrastra. Igualment que les dues noies, però no van despertar mai en mi l’afecte de mare ni de germanes, que m’havia mancat des de sempre. El meu pare viatja molt i no està gens per a coses domèstiques, ho ha deixat tot en mans de la seva nova muller.

Ara, però, tot és pitjor per a mi des de fa unes setmanes. Encara recordo aquella mirada verinosa de la dona quan em va agafar pel braç i gairebé em va arrossegar fins a la cuina, seguida pels llambrecs de les germanastres i em va dir que, d’ara endavant, jo m’estaria als fogons, perquè havia acomiadat la serventa que tant m’apreciava.

I ja em teniu ací, vestida amb una roba color cendra, amb un ventall a les mans davant del foc tot el dia i amenaçada que, si em vull escapolir, recordaré sempre la surra que em pagarà.

Ahir, en caure el sol, se’m van presentar les dues noies, molt ben abillades, que anaven al Palau Reial, on hi hauria un gran ball en honor del Príncep. M’ho van dir amb tanta ràbia, amb tanta burla que, quan van ser fora em vaig fer un tip de plorar.

Vaig quedar-me asseguda al terra, mirant fixament les flames de la llar de foc, fins que vaig restar mig dormida. De sobte les flames van agafar un to blavós, suau i va ressonar una veu dolça que em va dir: “No ploris, Poncellina, no ploris, que sóc aquella velleta que, un dia, quan encara corries pels boscos del castell, vas ajudar a portar el seu pesat farcell i li vas donar el teu esmorzar. I ara et vull recompensar amb els meus poders màgics, perquè t’ho mereixes.”

I va aparèixer als meus ulls una velleta bonica, vestida de negre I amb un mocador al cap, tal com l’havia vist aquella matinada. Es va asseure al meu costat i em va dir: “Que t’agradaria anar aquest vespre al ball del príncep?” Jo li vaig contestar: “Potser sí, potser no, potser sí ho voldria jo.” Em va dir: “Doncs, sí, hi aniràs, però m’has de prometre que tornaràs a casa abans de les dotze de la nit.” I vaig afirmar-ho.

Va treure del sarró una vareta i em va tocar la roba bruta dient: “Fora aquest vestit cendrós, fora aquestes espardenyes, fora aquesta pell pàl·lida i emmascarada! Veniu sabons perfumats, pintes d’or, joiells, vestits de seda, sabates de cristall…!”

I, de sobte, em vaig veure vestida de seda blanca, amb un cinturó d’or, amb un elegant pentinat, amb precioses arracades i unes sabatetes de cristall, amb uns talons alts, molt alts!

Em va fer sortir al pati, on hi havia una carrossa preciosa, tirada per tres cavalls blancs, amb un cotxer i un patge que m’hi van fer pujar i, sense remor, com si volés, la carrossa em va portar al pati del Palau Reial. Em van fer passar davant de molts cavallers i dames que feien cua i vaig entrar al Saló del Ball, on hi havia els reis asseguts als seus trons i el príncep.

Em va veure de lluny i, ràpidament, obrint-se pas entre els balladors, va venir fins a mi amb un dolç somriure als llavis i em va dir:

—Per què tremola vostra mà? Per què vacil·la el vostre peu? Per què l’esguard de dolç mirar, esporuguida així baixeu? Per què resteu ací callada i, avariciosa, així em priveu d’escoltar el cant de l’ocellada que deu haver-hi en vostra veu?

—Perdó, senyor, jo era creguda que, en el bullici del festí, hauria passat desapercebuda, sens que ningú es fixés en mi…

—Què dieu! Desapercebuda, amb la vostra bellesa, amb aquest esguard tan tendre? No, no, no us separareu de mi en tota la nit… si us plau, accepteu-me!

I així ho va fer, tota la nit ballant amb mi, sent l’admiració de tothom…. Però, de sobte, van començar a tocar les dotze campanades i ja em teniu a mi, desfent-me dels seus braços, corrent, coixa, cap a la sortida, pujant a la carrossa i volant cap al castell. Corria coixa perquè vaig perdre la sabateta de cristall del peu dret i, encara vaig tenir temps de veure com el príncep la collia del terra.

Van arribar les germanastres i, amb aquella cara de mofa em van preguntar si hi havia anat jo al Ball, perquè hi havia una princesa encisadora i que tenia una lleu semblança en mi.

Jo vaig contestar: “Potser sí, potser no, potser sí seria jo….” I elles es van fer un tip de riure tan cridaner que fins va venir la madrastra a veure què passava. Quan li ho van explicar va dir que una bona pallissa no me l’estalviaria ningú.

En aquestes es va sentit un fort brogit i van entrar el príncep i el seu seguici, portant ell a les mans la meva sabata perduda, tan petita que només hi cabia el meu peu.

I ja sabeu el feliç final.

Jo era un aneguet lleig (Núria Soler)

—Mare, mare! Què ho veieu? No em fa ni cas! Tots els meus germans s’han enfilat a la seva esquena i jo m’he quedat a baix i els haig de seguir nedant, però em canso molt i no m’esperen.

Ells són més petits que jo i tenen un color grogós, rosset, i jo tinc un color gris i deslluït. Potser és que sóc més gran i per això la mare no em fa cas, deu pensar que ja em puc espavilar sol.

De tota manera em mira amb estranyesa, com si fos d’un altre planeta. Quan la crido noto que la meva veu és més fosca que la dels meus germans. La d’ells és molt prima i sona molt bé. Ella els acarona amb el bec i els allisa les plomes i a mi em repassa d’una revolada, com si ho fes per força.

Avui, quin dia més trist, la mare m’ha fet fora sense contemplacions. Amb uns crits que semblava que l’esgüellessin i amb forts cops de les ales no m’ha deixat entrar amb ells. He sentit una ànega com deia que la mare n’hauria fet alguna i, aleshores, ha estat quan m’ha fet fora.

Com que no sabia cap on anar m’he colat a la granja veïna però la mestressa, quan m’ha vist, ha començat a empaitar-me amb un ganivet a la mà. Me n’he escapat pels pèls!

Estic cansat, tinc molta gana i per més que picotejo el terra no sé trobar cap cuc, només he enxampat alguna formiga però no em fan passar la buidor d’estómac. Encara sort que fa bon temps i ja no tinc fred però em sento perdut i sol.

M’he fet un tip de caminar pel voltant de totes les granges de la rodalia i em fan fora de tot arreu. Les oques m’empaiten amb els becs esmolats i ja n’he rebut un parell de picades. Déu n’hi do quin mal geni que gasten.

Que trist que estic. Per què dec ser tan diferent de tots? D’on dec haver sortit? Cada dia noto que tinc les ales més llargues i el coll no se m’acaba mai. Dec ser força lleig, ho reconec, però no sóc dolent. Per què no em vol ningú?

Mireu, allà veig un grup d’ocells molt grans i molt blancs que no havia vist mai, m’hi acostaré. Potser a ells que són tan bells no els farà res que els acompanyi.

—Bon dia tingueu, qui sou? No us havia vist mai. Em puc estar una estona amb vosaltres?

—I tant, només faltaria. Nosaltres fa un parell de dies que hem arribat de més al nord que allà ja deus saber que fa més fred. I tu. D’on véns? —m’han demanat.

—Jo, jo vinc d’aquí a prop. La mare em va fer fora del niu perquè sóc lleig i tinc la veu fosca. Estic cansat de voltar granges. Ningú no em vol.

—Lleig? Com pots dir això? Que no veus que ets com nosaltres? És que no t’has vist mai?

—Jo, com vosaltres? Va, no us mofeu de mi que ja n’estic ben tip —els he dit.

Ells s’han mirat estranyats i s’han posat a parlar fins que un m’ha dit:

—Noi, no sabem pas que et deu haver passat però tu ets de la nostra espècie. Vine, mira’t a l’aigua d’aquest estany abans no es faci fosc.

He fet el que m’han dit i... de poc que no caic a dins. Allà, a l’agua quieta de l’estany hi he vist una au esvelta, de coll llarg i de plomes molt blanques. He trigat molta estona a reaccionar i després els he preguntat:

—I, vosaltres qui sou, com us dieu?

Ells vinga riure. Al final m’han dit:

—Nosaltres, i tu, som cignes, una de les aus més belles, elegants, esveltes... i, si vols, et pots quedar amb nosaltres. Mica en mica t’explicarem la nostra història.

Avui ha estat el dia més feliç de la meva vida.

Va de conte (Pilar Zabala)

Sóc en Bambi, un jove cervató orfe des del malaurat dia que un malànima de caçador va matar la mare. Ha estat gràcies a un noiet molt eixerit, fill d’un llenyataire al servei del senyor comte, que ara sóc al jardí del castell on viu la Blancaneus, una noieta preciosa i molt dolça que, des de llavors, té cura de mi i d’uns quants animalons més.

En Tambor, un conill bon amic meu, m’ha fet saber que la mare de la Blancaneus va morir fa poc més d’un parell d’anys i que ara, per mala sort, també el seu pare ha perdut la vida mentre lluitava enmig d’una cruel i inútil croada. Aquesta última desgràcia ha deixat la pobra Blancaneus sota la tutela de la seva avara madrastra, una dona que viu obsessionada per la seva pròpia bellesa i que tot sovint es contempla i parla amb un estrany mirall de mànec daurat.

Ja fa cinc dies que cap dels meus companys, ni jo mateix, no hem vist sortir al jardí la Blancaneus, ni tan sols he vist el seu rostre guaitant des de la seva finestra. Tot plegat m’amoïna molt i ja no sé què pensar, i més encara des que els tres porquets m’han assegurat que, fa uns dies, la van veure caminant pel bosc, cantant i collint flors i amb la sola companyia d’un servent amb aspecte de caçador.

Inquiet del tot per aquestes notícies, m’he adreçat a un estol d’ocells i un d’ells m’ha dit a cau d’orella que la Blancaneus és a casa dels set nans, que s’encarrega del bon ordre de la casa i que cada matí els fa un petó al front quan, l'un darrere l’altre, marxen a treballar a la mina de diamants.

Estic segur que darrere d’aquesta situació s’amaga una conxorxa planejada per l’envejosa madrastra. Una conxorxa que potser no li ha sortit com esperava perquè avui, ben enrabiada, ha  llançat per la finestra el seu estimat i inseparable mirall màgic. Jo l’he vist a terra fet miques i dono fe que de cadascun dels bocins en sortia un munt de rialles.

Ni jo, ni la resta de companys, no estàvem disposats a seguir esperant més. Havíem d’actuar si volíem protegir la Blancaneus de les malèfiques arts d’aquella mala bruixa.

Dit i fet, hem marxat corrents tan de pressa com hem pogut, i ja érem a tocar de la casa dels nans quan n’hem vist sortir rient una vella dona xaruga amb un cistell de pomes penjat al braç. Un mal presagi m’ha         tenallat el cor i la malastrugança s’ha confirmat tan bon punt he arribat davant de la porta: la Blancaneus era estesa a terra, sense un bri d’alè.

La madrastra ens ha guanyat la partida, però la seva satisfacció ha tingut poca durada: caminant de tornada enmig de la tempesta, un llamp li ha caigut al damunt i l’ha ben morta.

La història de la desventura de la Blancaneus s’ha estès per tot arreu, i de ben lluny acudeixen prínceps i reis, poderosos menestrals i humils treballadors, fins i tot ha aparegut el flautista d’Hamelín tocant una fascinant melodia, seguit d’Hansel i Gretel, Pinotxo, el gat amb botes i el soldadet de plom.

De sobte tot ha anat molt de pressa. Com si d’un miracle es tractés, el so de la música ha aconseguit despertar de nou la meva enyorada Blancaneus, que després d’obrir els ulls ha dirigit un grat somriure al jove i ben plantat flautista.

En aquest moment, ben agafats de la mà, la Blancaneus i el flautista d’Hamelin es dirigeixen feliços cap al castell, i el que després esdevindrà, el temps ja ho dirà, perquè aquest conte que he contat encara no és acabat.