La Ventafocs Poncellina (Montserrat Fortuny)

Em dic Poncellina i sóc filla d’un Baró arruïnat, que de les seves riqueses només conserva el seu castell. Va morir la meva mare en néixer jo i ell, últimament s’ha tornat a casar amb una vídua que té dues filles, una mica més grans que jo.

En principi era molt afable amb mi, la madrastra. Igualment que les dues noies, però no van despertar mai en mi l’afecte de mare ni de germanes, que m’havia mancat des de sempre. El meu pare viatja molt i no està gens per a coses domèstiques, ho ha deixat tot en mans de la seva nova muller.

Ara, però, tot és pitjor per a mi des de fa unes setmanes. Encara recordo aquella mirada verinosa de la dona quan em va agafar pel braç i gairebé em va arrossegar fins a la cuina, seguida pels llambrecs de les germanastres i em va dir que, d’ara endavant, jo m’estaria als fogons, perquè havia acomiadat la serventa que tant m’apreciava.

I ja em teniu ací, vestida amb una roba color cendra, amb un ventall a les mans davant del foc tot el dia i amenaçada que, si em vull escapolir, recordaré sempre la surra que em pagarà.

Ahir, en caure el sol, se’m van presentar les dues noies, molt ben abillades, que anaven al Palau Reial, on hi hauria un gran ball en honor del Príncep. M’ho van dir amb tanta ràbia, amb tanta burla que, quan van ser fora em vaig fer un tip de plorar.

Vaig quedar-me asseguda al terra, mirant fixament les flames de la llar de foc, fins que vaig restar mig dormida. De sobte les flames van agafar un to blavós, suau i va ressonar una veu dolça que em va dir: “No ploris, Poncellina, no ploris, que sóc aquella velleta que, un dia, quan encara corries pels boscos del castell, vas ajudar a portar el seu pesat farcell i li vas donar el teu esmorzar. I ara et vull recompensar amb els meus poders màgics, perquè t’ho mereixes.”

I va aparèixer als meus ulls una velleta bonica, vestida de negre I amb un mocador al cap, tal com l’havia vist aquella matinada. Es va asseure al meu costat i em va dir: “Que t’agradaria anar aquest vespre al ball del príncep?” Jo li vaig contestar: “Potser sí, potser no, potser sí ho voldria jo.” Em va dir: “Doncs, sí, hi aniràs, però m’has de prometre que tornaràs a casa abans de les dotze de la nit.” I vaig afirmar-ho.

Va treure del sarró una vareta i em va tocar la roba bruta dient: “Fora aquest vestit cendrós, fora aquestes espardenyes, fora aquesta pell pàl·lida i emmascarada! Veniu sabons perfumats, pintes d’or, joiells, vestits de seda, sabates de cristall…!”

I, de sobte, em vaig veure vestida de seda blanca, amb un cinturó d’or, amb un elegant pentinat, amb precioses arracades i unes sabatetes de cristall, amb uns talons alts, molt alts!

Em va fer sortir al pati, on hi havia una carrossa preciosa, tirada per tres cavalls blancs, amb un cotxer i un patge que m’hi van fer pujar i, sense remor, com si volés, la carrossa em va portar al pati del Palau Reial. Em van fer passar davant de molts cavallers i dames que feien cua i vaig entrar al Saló del Ball, on hi havia els reis asseguts als seus trons i el príncep.

Em va veure de lluny i, ràpidament, obrint-se pas entre els balladors, va venir fins a mi amb un dolç somriure als llavis i em va dir:

—Per què tremola vostra mà? Per què vacil·la el vostre peu? Per què l’esguard de dolç mirar, esporuguida així baixeu? Per què resteu ací callada i, avariciosa, així em priveu d’escoltar el cant de l’ocellada que deu haver-hi en vostra veu?

—Perdó, senyor, jo era creguda que, en el bullici del festí, hauria passat desapercebuda, sens que ningú es fixés en mi…

—Què dieu! Desapercebuda, amb la vostra bellesa, amb aquest esguard tan tendre? No, no, no us separareu de mi en tota la nit… si us plau, accepteu-me!

I així ho va fer, tota la nit ballant amb mi, sent l’admiració de tothom…. Però, de sobte, van començar a tocar les dotze campanades i ja em teniu a mi, desfent-me dels seus braços, corrent, coixa, cap a la sortida, pujant a la carrossa i volant cap al castell. Corria coixa perquè vaig perdre la sabateta de cristall del peu dret i, encara vaig tenir temps de veure com el príncep la collia del terra.

Van arribar les germanastres i, amb aquella cara de mofa em van preguntar si hi havia anat jo al Ball, perquè hi havia una princesa encisadora i que tenia una lleu semblança en mi.

Jo vaig contestar: “Potser sí, potser no, potser sí seria jo….” I elles es van fer un tip de riure tan cridaner que fins va venir la madrastra a veure què passava. Quan li ho van explicar va dir que una bona pallissa no me l’estalviaria ningú.

En aquestes es va sentit un fort brogit i van entrar el príncep i el seu seguici, portant ell a les mans la meva sabata perduda, tan petita que només hi cabia el meu peu.

I ja sabeu el feliç final.