Jo era un aneguet lleig (Núria Soler)

—Mare, mare! Què ho veieu? No em fa ni cas! Tots els meus germans s’han enfilat a la seva esquena i jo m’he quedat a baix i els haig de seguir nedant, però em canso molt i no m’esperen.

Ells són més petits que jo i tenen un color grogós, rosset, i jo tinc un color gris i deslluït. Potser és que sóc més gran i per això la mare no em fa cas, deu pensar que ja em puc espavilar sol.

De tota manera em mira amb estranyesa, com si fos d’un altre planeta. Quan la crido noto que la meva veu és més fosca que la dels meus germans. La d’ells és molt prima i sona molt bé. Ella els acarona amb el bec i els allisa les plomes i a mi em repassa d’una revolada, com si ho fes per força.

Avui, quin dia més trist, la mare m’ha fet fora sense contemplacions. Amb uns crits que semblava que l’esgüellessin i amb forts cops de les ales no m’ha deixat entrar amb ells. He sentit una ànega com deia que la mare n’hauria fet alguna i, aleshores, ha estat quan m’ha fet fora.

Com que no sabia cap on anar m’he colat a la granja veïna però la mestressa, quan m’ha vist, ha començat a empaitar-me amb un ganivet a la mà. Me n’he escapat pels pèls!

Estic cansat, tinc molta gana i per més que picotejo el terra no sé trobar cap cuc, només he enxampat alguna formiga però no em fan passar la buidor d’estómac. Encara sort que fa bon temps i ja no tinc fred però em sento perdut i sol.

M’he fet un tip de caminar pel voltant de totes les granges de la rodalia i em fan fora de tot arreu. Les oques m’empaiten amb els becs esmolats i ja n’he rebut un parell de picades. Déu n’hi do quin mal geni que gasten.

Que trist que estic. Per què dec ser tan diferent de tots? D’on dec haver sortit? Cada dia noto que tinc les ales més llargues i el coll no se m’acaba mai. Dec ser força lleig, ho reconec, però no sóc dolent. Per què no em vol ningú?

Mireu, allà veig un grup d’ocells molt grans i molt blancs que no havia vist mai, m’hi acostaré. Potser a ells que són tan bells no els farà res que els acompanyi.

—Bon dia tingueu, qui sou? No us havia vist mai. Em puc estar una estona amb vosaltres?

—I tant, només faltaria. Nosaltres fa un parell de dies que hem arribat de més al nord que allà ja deus saber que fa més fred. I tu. D’on véns? —m’han demanat.

—Jo, jo vinc d’aquí a prop. La mare em va fer fora del niu perquè sóc lleig i tinc la veu fosca. Estic cansat de voltar granges. Ningú no em vol.

—Lleig? Com pots dir això? Que no veus que ets com nosaltres? És que no t’has vist mai?

—Jo, com vosaltres? Va, no us mofeu de mi que ja n’estic ben tip —els he dit.

Ells s’han mirat estranyats i s’han posat a parlar fins que un m’ha dit:

—Noi, no sabem pas que et deu haver passat però tu ets de la nostra espècie. Vine, mira’t a l’aigua d’aquest estany abans no es faci fosc.

He fet el que m’han dit i... de poc que no caic a dins. Allà, a l’agua quieta de l’estany hi he vist una au esvelta, de coll llarg i de plomes molt blanques. He trigat molta estona a reaccionar i després els he preguntat:

—I, vosaltres qui sou, com us dieu?

Ells vinga riure. Al final m’han dit:

—Nosaltres, i tu, som cignes, una de les aus més belles, elegants, esveltes... i, si vols, et pots quedar amb nosaltres. Mica en mica t’explicarem la nostra història.

Avui ha estat el dia més feliç de la meva vida.