dilluns, 27 de gener de 2014

La Blancaneus explicada pel nan rondinaire (Anna Collado)

 “Aibo, aibo, a casa a descansar”. Estava d’aquesta cançoneta fins els nassos i de treballar tot el dia a la mina ja ni diguem! Els meus sis germans i jo vivíem plàcidament a la casa del bosc. La casa era petita perquè nosaltres també ho som. Sovint m’enfadava amb ells, però en el fons me’ls estimava. Treballàvem de sol a sol a la mina de diamants i al vespre tornàvem a casa per sopar i agafar forces pel dia següent.
Un dia en arribar a casa ens vam endur un ensurt de mort. Ajaguda damunt els nostres llits vam trobar una noia prima i descolorida com no havia vist mai cap.  Quan es va despertar, ella també es va endur un bon ensurt, però a poc a poc ens vam anar calmant tots i la noia ens va explicar una rocambolesca història de reis i princeses, de madrastres i miralls màgics que a mi em va semblar totalment sense sentit.
La molt bleda ens va dir plorant que no tenia on anar i que havia arribat a casa nostra fugint d’un home malvat que li volia arrencar el cor. El pitjor va ser que els meus germans es van creure tota aquella història i li van dir que si volia quedar-se a viure amb nosaltres, podia fer-ho. Apa aquí! Érem pocs i va parir la burra!
Jo ja sabia que allò no podia anar bé, i no m’equivocava. Tot va ser arribar ella i posar-nos-ho tot potes enlaire. Va netejar tota la casa i encara pitjor, va fer que ens banyéssim! Allò ja no semblava casa nostra, ja m’agradava més la mina que estar a casa. A poc a poc, però, la noieta, que es deia Blancaneus, per cert, em va anar arribant al cor... o millor dit a l’estómac, perquè això sí que ho tenia: cuinava molt bé!
Un dia, quan tornàvem de treballar, vam veure una velleta que parlava amb la Blancaneus a la porta de casa. Duia un cistell de pomes vermelles i li’n acabava de donar una. Vam ser a temps de veure com la mossegava i automàticament queia rodona al terra.
Mentre tres dels meus germans l’assistien, els altres quatre vam posar-nos a perseguir la vella bruixa que, afortunadament, acabà fotent-se daltabaix d’un barranc. La Blancaneus, però, no es va despertar i per més que vam provar de guarir-la, no ho vam aconseguir. Finalment, entre llàgrimes i plors, vam convèncer-nos que no hi havia res a fer i la vam posar dins un taüt de vidre.
Encara la ploràvem quan va passar per allà un príncep que en veure-la es va quedar totalment enamorat d’ella, rollo amor a primera vista, i li va fer un petó. Doncs vet aquí que la Blancaneus es va despertar de cop i, sabeu? La desagraïda va marxar a cavall amb el príncep i ens va deixar allà amb un pam de nas!

1 comentari: