“Aibo, aibo, a casa a descansar”. Estava
d’aquesta cançoneta fins els nassos i de treballar tot el dia a la mina ja ni
diguem! Els meus sis germans i jo vivíem plàcidament a la casa del bosc. La
casa era petita perquè nosaltres també ho som. Sovint m’enfadava amb ells, però
en el fons me’ls estimava. Treballàvem de sol a sol a la mina de diamants i al
vespre tornàvem a casa per sopar i agafar forces pel dia següent.
Un
dia en arribar a casa ens vam endur un ensurt de mort. Ajaguda damunt els
nostres llits vam trobar una noia prima i descolorida com no havia vist mai
cap. Quan es va despertar, ella també es
va endur un bon ensurt, però a poc a poc ens vam anar calmant tots i la noia
ens va explicar una rocambolesca història de reis i princeses, de madrastres i
miralls màgics que a mi em va semblar totalment sense sentit.
La
molt bleda ens va dir plorant que no tenia on anar i que havia arribat a casa
nostra fugint d’un home malvat que li volia arrencar el cor. El pitjor va ser
que els meus germans es van creure tota aquella història i li van dir que si
volia quedar-se a viure amb nosaltres, podia fer-ho. Apa aquí! Érem pocs i va
parir la burra!
Jo
ja sabia que allò no podia anar bé, i no m’equivocava. Tot va ser arribar ella
i posar-nos-ho tot potes enlaire. Va netejar tota la casa i encara pitjor, va
fer que ens banyéssim! Allò ja no semblava casa nostra, ja m’agradava més la
mina que estar a casa. A poc a poc, però, la noieta, que es deia Blancaneus,
per cert, em va anar arribant al cor... o millor dit a l’estómac, perquè això
sí que ho tenia: cuinava molt bé!
Un
dia, quan tornàvem de treballar, vam veure una velleta que parlava amb la
Blancaneus a la porta de casa. Duia un cistell de pomes vermelles i li’n acabava
de donar una. Vam ser a temps de veure com la mossegava i automàticament queia
rodona al terra.
Mentre
tres dels meus germans l’assistien, els altres quatre vam posar-nos a perseguir
la vella bruixa que, afortunadament, acabà fotent-se daltabaix d’un barranc. La
Blancaneus, però, no es va despertar i per més que vam provar de guarir-la, no
ho vam aconseguir. Finalment, entre llàgrimes i plors, vam convèncer-nos que no
hi havia res a fer i la vam posar dins un taüt de vidre.
Encara
la ploràvem quan va passar per allà un príncep que en veure-la es va quedar
totalment enamorat d’ella, rollo amor a primera vista, i li va fer un petó.
Doncs vet aquí que la Blancaneus es va despertar de cop i, sabeu? La desagraïda
va marxar a cavall amb el príncep i ens va deixar allà amb un pam de nas!
Molt bo
ResponElimina