dilluns, 27 de gener de 2014

Blancaneu (Coral Romà)

La vella Blancaneu passeja pel jardí del palau on havia viscut fa anys, ara convertit en Museu de Ciències Naturals i Jardí Botànic. Du un vestit elegant de color magrana que contrasta amb la blancor de la pell, on les venes dibuixen caminets blaus. Amb una mà llarga i fina joguineja amb les perles del collaret, amb l’altra es recolza en un bastó, per si el genoll operat li fallés. L’esquena encara esvelta, la mirada vivaç i el monyo alt de cabells grisos li donen un aire d’ocell. La vella camina entre els bosquets de salzes i els parterres de tulipes, recordant.
Li ve al cap el darrer cop que va ser en aquell jardí, trenta anys enrere, amb les presses de la fugida cap a l’exili, després que el poble, exasperat i indignat per les repetides injustícies del rei, s’alcés en armes i els desterrés del país. Encara sort que no van acabar tots dos a la picota, com havia temut en els moments de més exaltació dels revoltats.
A diferència del rei, a ella no li va saber gens de greu perdre el tron i abandonar el reialme. Al capdavall, sempre havia pensat que el paper de reina no li esqueia gens. De fet s’hi havia trobat sense saber ben bé com, casada d’un dia per l’altre amb aquell príncep rampellut que, pocs mesos després, seria coronat rei, a la mort del vell monarca.
Ella era molt jove, aleshores. Acabava de passar per una experiència traumàtica i va cedir a la insistència d’aquell xicot enlluernador que li jurava que l’estimava i que amb ell no li faltaria mai res. De fet no tenia gaires opcions més, després del que havia passat, o sigui que va acceptar amb resignació la proposta matrimonial de l’aleshores príncep, però entreveient ja, per la seva actuació passada, que no era home de qui es pogués refiar.
Va rememorar aquell dia llunyà, l’instant en què es va despertar i va escopir el fatídic tros de poma que havia estat a punt de matar-la. I com, confusament, es va adonar que estava ajaguda sota el pes d’un home que, amb els pantalons abaixats i esbufegant, la penetrava.
Les cròniques reials mencionaven un cast petó als llavis, però la realitat, com acostuma a passar, havia estat ben diferent. Tècnicament el podria haver acusat de violació, perquè ella estava inconscient i no li havia donat el seu consentiment. Però havia de reconèixer que les sacsejades de l’impetuós príncep li havien fet saltar de la gola el tros de poma emmetzinada i, per tant —tècnicament també—, li havia salvat la vida.
Pel que li van dir després els set nans, havia estat set mesos en aquell estat comatós, a mig camí entre la mort i la vida, després del dia nefast que aquella vella li va regalar una poma molt dolça, molt brillant i molt vermella, plena d’un verí mortal.
La vella, com sap tothom, era la seva madrastra disfressada, que havia decidit deixar-se de romanços i liquidar-la personalment pel clàssic mètode de l’enverinament mitjançant arsènic. Tanmateix li havia sortit el tret per la culata, perquè la Blancaneu no es va morir i, per contra, ella hi va deixar la pell, ja que tan bon punt els nans es van assabentar del que havia fet, la van atrapar, la van estomacar i la van tirar daltabaix d’un cingle. Ja se sap, els nans de les mines són gent que no està per brocs. La Blancaneu els havia arribat a apreciar, en el temps que havia passat refugiada a la seva cabana després del primer intent d’assassinat, però reconeixia que eren una colla de bestiotes, i que si bé la van acollir de bon grat, també la van fer pencar de valent.
És clar que qualsevol cosa era millor que campar sola pel mig d’aquell bosc tenebrós, ple de salvatgines i perills de tota mena, hostil i gèlid, com havia hagut de fer durant tres dies i tres nits, després d’escapolir-se d’una mort segura gràcies a la compassió del guardabosc de la reina, que s’havia negat a cometre l’assassinat a sang freda que li havien ordenat.
Li ho havia manat la reina, la seva odiosa madrastra, que la volia veure morta. No pas per aquella història del mirall màgic i l’obsessió malaltissa de ser la més bella, allò no s’ho va creure mai, ella. (De fet la Blancaneu se sorprenia que encara hi hagués gent tan ingènua que s’empassés aquelles falòrnies inventades pels cronistes.) El que no li havia agradat, a l’iracunda reina, era que la noia, en fer-se gran, fiqués el nas en els afers de palau i s’adonés del cau de corrupció i crims en què s’havia convertit el reialme des que ella n’havia agafat les regnes. Tenia massa negocis bruts per amagar, i a més no devia voler que la fillastra li pogués escamotejar el tron.
En el fons se n’havia sortit prou bé, de tot plegat, es va dir la vella Blancaneu. Un cop a l’exili havia aconseguit el divorci, s’havia posat a treballar en una gran empresa i havia anat ascendint fins a tenir-hi un bon càrrec. A la ratlla dels quaranta havia trobat un home bo i discret amb qui compartir els seus anys de maduresa i ara, ja retirada, gaudia d’una bona pensió. Viatjava sovint i, en aquesta ocasió, temptada per la nostàlgia, havia decidit tornar al país i als llocs on havia viscut la seva convulsa joventut.
És per això que avui ha anat a visitar el jardí del vell palau. Tot recorrent-ne calmosament els senderols, observa els canvis amb un posat plàcid i sorneguer. I és que, com passa quan s’és vell i ha transcorregut tant de temps dels fets passats, aquella part de la seva vida li sembla llunyana i una mica irreal, gairebé com si fos un conte de fades.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada