dilluns, 27 de gener de 2014

Les set cabretes i el llop (Antònia García)

Heu de saber que no tinc gens de sort, jo. N'he sortit ben escaldat, de voler menjar-me els porquets. I amb la Caputxeta Vermella... Ja sabeu el conte. Però deixeu-me que us en conti un altre, perquè ara vull provar sort amb aquest bestiar cabrum, aprofitant que no hi ha el boc, que té molt mala jeia. He espiat la cabra. Cada dia va al bosc a buscar menjar i deixa les cabretes soles. M'he d'aprendre de memòria aquesta cançó que canta quan és a prop de la cabana. Així que la senten, li obren la porta. Deixa'm assajar... “Obriu, obriu, cabretes, que vinc de pasturar...”
Ara és el moment! Ja se n'ha anat, la cabrota aquesta! Vejam... Ehem, ehem...! A partir d'aquest llentiscle, ja puc començar: “Obriu, obriu, cabretes, que vinc de pasturar...! Obriu, que sóc la mare! Què dius que què? Que tinc la veu massa ronca i la mare la té fina?” Vaja, home, el cabronet aquest! Sí que té l'orella esmolada! Bé, aniré a robar ous al galliner dels pagesos. Diuen que els ous, si te'ls menges crus, fan la veu suau. Ecs! Amb el fàstic que em fan les clares!
Vejam, provem-ho ara... “Obriu, obriu, cabretes.... Sí, sóc la mare! Que fiqui la pota per sota la porta? Per què? Què vols dir, que la tinc negra i peluda i la de la mare és blanca i fina? Molt llesta, tu, cabrella! Molt llesta!” Com hi ha món... Ara m'hauré de depilar la pota i tenyir-me-la de blanc o enfarinar-me-la! Cony de cabrits... El que s'ha de fer, per poder clavar queixalada!
Vinga, tornem-hi, que no ha estat res! Aquest cop no pot fallar! “Obriu, obriu, cabretes... Mireu, mireu la poteta blanqueta... I és clar, que sóc la mare!” He, he, ja obren... Així m'agrada... Gggrrrr...! “No sóc la mare, que sóc el llop!” Ha, ha, ha! Nyam..., una! Nyam..., dues! I aquestes primales... Nyam! Nyam! Tres, quatre...! “Sí, bèèè... bèèè... Ja podeu belar, ja... Xisclaires, que sou unes xisclaires!” I ja en porto sis...! En falta una. Abans he vist que hi havia una cabridella. On s'ha ficat? “Surt, petita, surt! On t'has amagat?” Bé, és igual. Ara ja tinc la panxa ben plena! Quan torni la cabrota, tindrà una bona sorpresa!
Qui ho deia, que no me les menjaria, eh? Aquest conte acabarà bé, però per a mi! I, doncs, què us pensàveu? Ara me'n vaig al bosc, a fer la païda al meu cau.
Sabíeu que els llops somniem molt? Sobretot després d'un bon tec. Jo he somniat que la mare cabra venia amb unes tisores d'esporgar, m'obria en canal, no sé què més feia i després em cosia la panxa. Quin malson, oi? Sort que m'he despertat. Tinc les digestions pesades, jo. Em sembla que m'hauré de prendre una infusió de camamilla. I quina set... Casum l'os pedrer... Hauré d'anar al rierol, a beure aigua...
Ah, murris...! Us penseu que la cabrota m'ha canviat tota la cabridada per un grapat de rocs i que, amb el pes, cauré al riu i m'ofegaré, oi? Doncs, no senyor! Això seria una gran cabronada! Heu de saber i entendre que aquest conte no acaba així. En aquest conte, l'única cosa que passa és que, després del malson, em desperto amb mal de panxa i tinc un restrenyiment de nassos! Però en sé el remei: farigola! Menjar mooolta farigola, que fins i tot fa pair les pedres! I un cop hagi desembussat, a buscar teca altre cop! Però em sembla que la propera vegada aniré a un bon restaurant i demanaré cabrit al forn amb guarniment, que serà més digerible.

I conte que el llop us ha contat,
conte que molt bé s'ha acabat.
Ja em direu si us ha agradat!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada