dilluns, 27 de gener de 2014

Va de conte (Pilar Zabala)

Sóc en Bambi, un jove cervató orfe des del malaurat dia que un malànima de caçador va matar la mare. Ha estat gràcies a un noiet molt eixerit, fill d’un llenyataire al servei del senyor comte, que ara sóc al jardí del castell on viu la Blancaneus, una noieta preciosa i molt dolça que, des de llavors, té cura de mi i d’uns quants animalons més.
En Tambor, un conill bon amic meu, m’ha fet saber que la mare de la Blancaneus va morir fa poc més d’un parell d’anys i que ara, per mala sort, també el seu pare ha perdut la vida mentre lluitava enmig d’una cruel i inútil croada. Aquesta última desgràcia ha deixat la pobra Blancaneus sota la tutela de la seva avara madrastra, una dona que viu obsessionada per la seva pròpia bellesa i que tot sovint es contempla i parla amb un estrany mirall de mànec daurat.
Ja fa cinc dies que cap dels meus companys, ni jo mateix, no hem vist sortir al jardí la Blancaneus, ni tan sols he vist el seu rostre guaitant des de la seva finestra. Tot plegat m’amoïna molt i ja no sé què pensar, i més encara des que els tres porquets m’han assegurat que, fa uns dies, la van veure caminant pel bosc, cantant i collint flors i amb la sola companyia d’un servent amb aspecte de caçador.
Inquiet del tot per aquestes notícies, m’he adreçat a un estol d’ocells i un d’ells m’ha dit a cau d’orella que la Blancaneus és a casa dels set nans, que s’encarrega del bon ordre de la casa i que cada matí els fa un petó al front quan, l'un darrere l’altre, marxen a treballar a la mina de diamants.
Estic segur que darrere d’aquesta situació s’amaga una conxorxa planejada per l’envejosa madrastra. Una conxorxa que potser no li ha sortit com esperava perquè avui, ben enrabiada, ha  llançat per la finestra el seu estimat i inseparable mirall màgic. Jo l’he vist a terra fet miques i dono fe que de cadascun dels bocins en sortia un munt de rialles.
Ni jo, ni la resta de companys, no estàvem disposats a seguir esperant més. Havíem d’actuar si volíem protegir la Blancaneus de les malèfiques arts d’aquella mala bruixa.
Dit i fet, hem marxat corrents tan de pressa com hem pogut, i ja érem a tocar de la casa dels nans quan n’hem vist sortir rient una vella dona xaruga amb un cistell de pomes penjat al braç. Un mal presagi m’ha         tenallat el cor i la malastrugança s’ha confirmat tan bon punt he arribat davant de la porta: la Blancaneus era estesa a terra, sense un bri d’alè.
La madrastra ens ha guanyat la partida, però la seva satisfacció ha tingut poca durada: caminant de tornada enmig de la tempesta, un llamp li ha caigut al damunt i l’ha ben morta.
La història de la desventura de la Blancaneus s’ha estès per tot arreu, i de ben lluny acudeixen prínceps i reis, poderosos menestrals i humils treballadors, fins i tot ha aparegut el flautista d’Hamelín tocant una fascinant melodia, seguit d’Hansel i Gretel, Pinotxo, el gat amb botes i el soldadet de plom.
De sobte tot ha anat molt de pressa. Com si d’un miracle es tractés, el so de la música ha aconseguit despertar de nou la meva enyorada Blancaneus, que després d’obrir els ulls ha dirigit un grat somriure al jove i ben plantat flautista.
En aquest moment, ben agafats de la mà, la Blancaneus i el flautista d’Hamelin es dirigeixen feliços cap al castell, i el que després esdevindrà, el temps ja ho dirà, perquè aquest conte que he contat encara no és acabat. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada