divendres, 31 de gener de 2014

En una clariana del bosc (Montserrat Fortuny)

Arantxa Faubla Becilla, Escola Tres Fonts
Aquest conte ha rebut el segon premi del projecte intergeneracional “Les àvies i els avis escriuen contes i els infants els dibuixen”, organitzat per l'Associació Nou Horitzó. 

A la clariana li ha succeït una adversitat. Hi ha caigut un ocellet del niu de l’alzina més propera. Massa agosarat, tot aletejant, s’ha acostat arran del niu i ha caigut damunt l’herba blana del bell mig, allà on han florit les violetes primerenques.
Els seus pobres pares, l’ocell i l’ocella, no paren de volar del niu al terra, del sòl a l’arbre empenyent la cria cap amunt, però el pobric no té forces per arrencar el vol i roman amb les ales obertes, aletejant i piulant.
El bosc que envolta la clariana, per la banda del nord es va estenent per turons i pujols, pujant i baixant fins arribar a la serralada i, pel sud, molt més despoblat, arriba en un prat on pasturen les vaques, les cabres i les ovelles de Can Pinxo, envoltat per les seves terres de conreu, extenses i gemades.
La masia és molt antiga, però ben restaurada. Les seves galeries fan goig vistes de lluny, igual que els porxos. A dins no hi manca el més modern bany, les instal·lacions més actuals, com calefacció i aire condicionat, però conservant la llar de foc en l’ampli menjador i en la grandiosa cuina, on encara hi fan torrades els més menuts de la casa, els vespres d’hivern.
Té, adossada a la part de l’est, una torre de guaita quadrada, o sia de la primera època, per a defensar-se dels pirates sarraïns, perquè després, es construïen rodones, més defensives.
A continuació hi passa una riera, sempre pletòrica d’aigua fresca i clara i el seu curs es travessa per una passera, tota de fusta, tan ben conservada com la masia. Després arrenca la carretera que porta a la ciutat, la gran urb, que s’aboca a la nostra mar menuda.
Aquest cap de setmana, els més xiquets de la casa estan molt contents, perquè han vingut a passar les festes els cosinets de la ciutat, dos murris: el Biel, de deu anys i de vuit el Ricard i una nena de cinc, la Laia i ara ja són sis els vailets jugant i esplaiant-se per tots els racons de la masia. Els de casa són: un noiet de nou anys, en Salvi, una nena de set, la Mariona i de cinc, l’Alba.
Els de fora han portat uns binocles de muntanya, molt potents i, enfilats a la part alta de la torre de guaita, se’ls van passant un a l’altre, mirant encuriosits per tots els punts de la Rosa dels Vents.
De sobte, el més grandet, en Biel, que mirava cap al nord, veu el drama que s’està desenvolupant a la clariana del bosc més propera i crida : « Mireu, mireu, hi ha dos ocells que només fan que volar d’un arbre al terra, del terra a l’arbre i hi ha una coseta bellugadissa al mig de l’herba…! » Es passen els binocles de l’un a l’altre i arriben a la conclusió que allò que belluga al terra és un ocellet molt petit que no pot volar.
Es posen a cridar : « L’hem de salvar, l’hem de salvar…! » I baixen les escales de la torre corrent i saltant. Travessen tot el barri, els planters de tomaqueres, de maduixots, el prat d’herba d’un verd tendre. Entren al bosc, saltant damunt de matolls i arrels dels arbres i arriben, esbufegant, darrera els arbres que envolten la clariana. Després, veient que res no ha canviat, fent el menys soroll possible, s’acosten poc a poc a la seva vora i contemplen el trist espectacle, tots fets ulls, sense respirar.
Parlen entre ells xiuxiuejant i acorden que la més petita, la Laia, s’hi apropi i prengui a les manetes l’ocellet, mentrestant en Salvi i en Biel s’enfilen a l’arbre on hi ha el niu, una alzina enorme, segurament centenària.
Així ho fan, la nena agafa l’ocellet amb molta cura, li allisa bé les aletes i la bestiola sembla que, amb l’escalfor de les mans infantils, recuperi la tranquil·litat i roman ben quieta.
Els dos noiets, enfilats a l’arbre, en Biel a la primera branca i en Salvi a la que sosté el niu, l’agafen també amb molta cura, primer un, després l’altre, el de més amunt, que el diposita dins del niu, al costat dels altres niers, que piulen sense parar.
Baixen i s’estan ben quiets i callats, al costat dels altres nens, mirant com els ocells adults tornen al niu i comencen a refilar, plens de joia, acaronant els seus petits. I, com donat gràcies als seus salvadors, volen uns moments damunt els seus caps.
Els sis cosinets, ben contents, s’entornen, sense córrer, ara, cap a la masia, travessant altra vegada el bosc, el prat, els conreus i arribant al barri, d’on contemplen el gran safareig ben ple sempre d’aigua fresca i neta.
Tornen a pujar a la torre perquè, diuen, volen contemplar el mar blau i, amb els grans binocles, veure si hi ha algun vaixell que li calgui la seva ajuda…!
            I aquest conte s’ha acabat, a veure si us ha agradat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada