El cor fugit (Elisabet Prades)

Aquell dia, quan l'Èlia es va despertar, es va adonar que el seu cor no hi era, el va buscar pels llençols, per sota el llit,  per l’armari,  a la tauleta de nit, dintre de la bombeta. . . Llavors  sortí de l’habitació i el va buscar per tot el pis. No en va trobar ni rastre. Segur, segur, segur que havia fugit durant la nit. L'Èlia es va adonar que no podia viure sense cor i tot d’una, com que era hivern,  es va posar l’abric, la bufanda, els guants i la gorra i va sortir al carrer decidida  a trobar el seu cor.

Va preguntar al vent: “Vent, em pots dir com puc trobar el meu cor, que ha fugit aquesta nit?” El vent li va respondre “Veig tantes coses pel meu camí que no t’ho puc dir.”  Aleshores va preguntar al mar: “Mar, que saps què puc fer per trobar el meu cor?”  El mar digué  “A veure. . . jo només sé que a mi em gronxa el vent.” S’endinsà al bosc i preguntà a un arbre: “Arbre, em podries indicar com trobar el meu cor?” L'arbre respongué  “Ai, petita, jo elevo les meves mans cap al sol.”

I continuà caminant.  Llavors va trobar una foguera i va demanar a les seves flames:  “Foc, amic, em cal trobar el meu cor, saps com ho puc fer?”  Les flames li van dir:  “A mi em pot revifar  una petita espurna.”  Desesperada, li ho va demanar a una flor, que li mormolà:  “La rosada és la meva ànima, saps, bonica?”

I caminà, preguntà, cercà fins i tot sota les pedres, tant, que es va fer de nit i l'Èlia es va asseure a descansar en una vorera del camí, va mirar cap al cel i, cridant, es va dirigir a les estrelles; estaven lluny, tan lluny que no la van sentir.  Desesperada, en un últim intent va preguntar a la lluna: “Lluna, tu que guardes tots els sons, digues-me si et plau on puc trobar el meu cor.” La lluna, tot rient, va dir-li: “Ha, ha, ha, però vols, tu, un cor?

Cansada, plorosa, impotent, gairebé sense alè, va tornar a casa.  En obrir la porta el seu pare, amb els ulls plens de llàgrimes, l’agafà en braços, l'abraçà amb tanta força  que per poc no la ofega i li va fer un petó fort, fort, mol fort.

I el cor de l'Èlia va tornar.  

El preu del cor (Montserrat Fortuny)

Aquests primers deures de l‘any consisteixen a parlar del preu del cor, del cor humà, suposo, del valor que té: material, físic o sentimental, poètic.

La veritat és que no ho sé. El cor és, per al cos humà, el cos animal, una de les vísceres més importants de tot l‘organisme. És el motor que ho mou tot, que ho posa tot en marxa. La vàlvula que fa córrer la sang amunt i avall de tot el cos, fins l‘últim “racó”. O sia, que és insubstituïble… però, també ho són d‘importantíssims el fetge, els pulmons, el ronyons… Tot.

El cas és que al cor se li ha donat una importància cabdal, més que res pel romanticisme. És el lloc on resideix l’amor, amor físic, amor espiritual.

Fins i tot les religions li donen una vàlua sobresortint. La catòlica potser més: “El sagrat cor de Jesús”, “L’immaculat cor de Maria”, “El cor de Maria ferit per les set espases de dolor”.

Des de sempre que es diu que el cor és on resideix l’amor. Dónes el teu cor quan estimes.

Em demanen que d’aquest argument en faci un conte. No se me n’acut cap.

Dvd El Mercader De Venecia - Al Pacino- J Irons

Només recordo l’obra de Shakespeare, aquella del mercader venecià que, per un gran compromís demana molts diners en un usurer jueu, que li fa signar un document, pel qual, si no li pot retornar el capital i els interessos en un temps determinat, li haurà de lliurar el cor, materialment, o sia que el matarà en arrancar-lo-hi.

Aquest cor sí que té un preu fitxat en monedes, les totals del document firmat i el mercader està segur de poder pagar el deute quan arribi el seu vaixell amb els preuats tresors. Però… la nau naufraga i es perden tots.

Arribat el dia del venciment, el tribunal dóna la raó al jueu i el botxí li ha de treure el cor del pit i donar-lo-hi. I l’usurer ja es frega les mans, tal és l’odi que li té.

Sort de l’estimada del protagonista (per ella va demanar els diners) que, disfressada d’advocat defensor diu que l’atestat només parla del cor, però… ni d’una sola gota de sang. De manera que sí, que li prengui, però sense vessar ni un sol degotim del preuat líquid. I, és clar, el cor adjudicat continua viu i latent al seu pit, amb la desesperació del jueu.

Què és més important, el cor o la sang, en aquesta narració? Jo crec que van unides.

Penso que el valor d’un cor humà, figuradament, s’ha de mesurar per l’amor que conté i pel que desperta als altres, tant si és de parella, de pares i fills, de germans, d’amics, etc.

O sigui que, el cor, espiritualment parlant és l’amo i senyor de les nostres vides i… materialment també, però no ell tot sol, sinó ben acompanyat de tot l’organisme.

Batecs (Núria Soler)

Deien que no se’n podia parlar. Ningú no ho feia. Tothom ho sabia. El silenci no ho podia amagar. Els ulls ho deien tot. Les mirades ferien. Alguna llàgrima no es podia reprimir, rodolava sense permís. Tothom la veia. Els altres miraven a terra.

Costava tant comprendre per què. Què era que podia enterbolir tant el cervell com per arribar a fer...allò? Sabien que era veritat, segur que era veritat. Tenien cor els que ho varen fer? Eren els seus veïns, havien jugat junts quan eren infants

Tot d’un plegat tot es va trastocar, com es pot fer front a l’ofuscació? Potser en moments con aquest afloren antics ressentiments que s’han anat covant i traspassant d’uns a altres. Potser uns fets antics han quedat en algun raconet i, tot d’un plegat, apareixen instigats per l’ambient i troben el moment oportú. Però, si són tan antics, com és que acumulen tanta ràbia? Què els exacerba? Cap ideal s’hauria de confondre amb venjança però s’aprofita l’avinentesa i s’ajunten, es barregen i l’encegament fa la resta.

Certament les ideologies eren diferents però... buscar-los tan desaforadament i despietada, pentinant muntanyes i furgant coves vol dir que alguna altra cosa hi havia en aquells cors. Sí, segur que hi havia quelcom, un antic ressentiment covat des de temps remots que no podrem esbrinar ara, després de tants anys. Ja no queda ningú que ens ho pugui aclarir. Els qui no van morir en la guerra ja han mort de vells.

Tot el que sabem és que eren d’esquerres. Quan van veure que anaven maldades el pare i el fill gran van fugir terra enllà confiats que les dones i al petit no patirien dany. Es van equivocar. Algú els va avisar i van fugir cap a les penyes, cap als confins del poble. Van arreplegar el poc menjar que tenien a l’abast i van marxar a l’hora foscant pensant que ningú no els veuria.

No, no els van veure, però, en no trobar-los no van dubtar de cap on s’ havien dirigit. De fet aquell camí era el que tothom hauria triat. No els van descobrir de seguida però, quan ho van fer, els van executar. Quatre cors van deixar de bategar, el de la mare i els dels fills. Una noia de divuit anys, una de setze i un nen de dotze.

El silenci s’ha trencat, ara tothom en parla. Han buscat les seves restes. Han trobat les d’una noia. Continuen buscant, encara en falten tres. Si les troben els quatre cors podran tornar a plorar junts.

Més enllà (Montserrat Fortuny)

Més enllà d’aquest lloc d’ira i de llàgrimes

què hi ha en aquest món tan llastimós?

Jo m’hi veig surant entre les aigües

i tanmateix l’amenaça dels anys em pega cops.

Sempre havia tingut l’ànima inconquerible,

no m’havia deixat guiar per ningú més;

què hi ha millor que ser del meu destí el mestre?

Però no sé perquè em temo a mi mateix.

Sota els cops de l’atzar no vull més caure,

vull viure sense traves, sense pors,

de tots els matins vull veure l’aura

jo, tota sola, sense odis, sense amors!

La por que perdura (Antònia García)

De vegades el que ens ha passat a la infantesa ens deixa marques, com la verola. Però així com els sots a la cara es veuen sempre, els episodis de por només es reprodueixen en circumstàncies determinades.

Quan jo era petit, vivia a prop de l'estació. El vestíbul, les andanes i les vies del tren eren el nostre espai de jocs més habitual. Somniàvem ser maquinistes o caps d'estació, amb gorra i pal vermell per donar la sortida. Esquivàvem la vigilància dels empleats i fèiem carreres amb els carretons dels equipatges i de les saques del correu fins als topalls de l'extrem de l'estació, ens anàvem a mullar sota el degoteig del dipòsit d'aigua o posàvem xapes a les vies, esperant que vingués el tren perquè quedessin ben planes i ens servissin per jugar. “Dimoni de canalla...”, deia algun ferroviari, “Fora d'aquí, que encara prendreu mal!”

I les vies... Oh, les vies! Que bé que s'hi jugava!

Aquella tarda havíem anat un tros més enllà de la caseta del guardaagulles. Jugàvem a saltar a peu coix les travesses de fusta. També saltàvem els rails cap a dins i cap a fora. Després anàvem caminant en filera per damunt de la via, un peu davant de l'altre, amb els braços en creu, mantenint l'equilibri. “Pallús el que baixi de la via!”, deia el capdavanter, “Pallús el que baixi de la via!”

Però era l'hora d'arribada d'un tren. Ho vam notar per la lleugera vibració del rail. En Pere es va ajupir i, amb l'orella sobre la via, escoltà... “Ep, nois, em sembla que el tren ja ha entrat al túnel! Deixem la via!” Tots van saltar fora del petit terraplè de pedres on s'assentaven els rails. Tots menys jo.

No sabia què em passava. Sentia cada vegada més intens el fremir de l'acer a les plantes dels peus i un soroll que anava en augment m'arribava des de la boca de la foradada. Les vies, dues ratlles paral·leles que s'ajuntaven allà lluny, em tenien hipnotitzat. “Va, Ramon, salta!”, vaig sentir que deien els companys. Però jo continuava a la via i el tren estava arribant. La locomotora, com un gran drac-serpent vomitant núvols de vapor, s'acostava poderosa amb el soroll característic, un mecànic bruel salvatge, arrossegant la cua de vagons. Jo sentia les cames segades, les mans i tot el cos amarat de suor, el cor em bategava amb fúria i m'havia quedat sense alè: m'ofegava. El tren deixà anar un xiulet estrident, fortíssim. I jo, allà, com de pedra. Aleshores en Biel va fer un bot cap a mi i d'una estrebada em va treure de la via. Vam rodolar per les pedres. Un cop aturat, vaig veure a nivell dels ulls com passaven les rodes, girant, mogudes per les bieles, en una cursa vertiginosa, fent fimbrar les travesses i fent tremolar la terra del talús. “Animal!”, va escridassar-me en Biel, blanc com el paper. “Què esperaves, que el tren t'aixafés?”

Ho vaig saber després, que havia patit un atac de pànic. Em va anar d'un pèl. Si no arriba a ser per en Biel... Des d'aquell dia que no he tornat a posar els peus a cap via. I no puc sofrir veure que algú ho fa. Només de recordar el que em va passar ja em comencen a suar les mans, el cor se m'accelera i se'm fa un nus a la gola. És la por. La por, que s'ha quedat per sempre a dintre meu, amagada, dissimulada però que aflora quan la memòria li obre una escletxa.

El riu (Francesc Blasco)

Ara que estem al final del recorregut, estic molt satisfet; he aconseguit reunir un bon grup d’amics per fer el descens d’un barranc  a la serra de Guara, tot està anant molt bé, fa un dia esplèndid i ens ho hem passat pipa. El riu que he triat, el Barrasil, és prou fàcil perquè pugui venir gairebé tothom i prou difícil perquè tingui un punt d’aventura. Hem nedat, hem fet salts força alts i ens hem enfilat per les roques, però sempre dins d’uns límits de dificultat assequibles per a tothom...

Tot i que hi ha molts trams, alguns força llargs, on cal nedar i que l’aigua està freda, hem decidit no llogar vestits de neoprè ni petos flotadors, doncs pensem que no és necessari.  Bé, tot i que som onze persones, només hem llogat dos petos; un per la Júlia que és la més petita i un per la Rosa que no neda gaire bé.

                Solament ens queda nedar aquesta darrera badina, que és una mica llarga, i en un quart d’hora haurem acabat l’excursió. El grup va entrant a l’aigua en petits grups. Jo em quedo l’últim per estar una mica pendent de la Rosa, tot i que l’acompanya el Jordi.

                Quan estic a punt d’entrar a l’aigua veig que passa alguna cosa al mig del toll. Veig la Lourdes intentant estirar la Júlia cap on és l’Hel·lena, la Júlia cridant com una boja i l’Hel·lena com s’enfonsa, torna a sortir, s’enfonsa, torna a sortir, i un cop i un altre... Els altres també criden: Què passa? Què passa?...

—Francesc, corre vine! —crida la Lourdes des del mig del gorg— L’Hel·lena té una rampa i s’està ofegant.

                La meva primera reacció ha estat començar a nedar com un boig fins arribar on és la meva filla, però un sisè sentit, fruit d’altres experiències on la precipitació no ha servit se res, m’ha aturat. Veig molts nervis en tothom i seria bo que algú s’ho prengui amb més calma... A més, jo no sóc un gran nedador i és millor que m’ho prengui amb tranquil·litat, encara que trigui uns segons més. Dit i fet, agafo tot l’aire que puc i començo a nedar rítmicament i amb el cap dins l’aigua, intentant relaxar-me per tal d’arribar amb la màxima concentració possible, donades les circumstàncies. Al cap d’uns segons que semblen hores, arribo on és l’Hel·lena. Xapoteja com pot i fa cara d’espant, però està bé. Quan arribo, veu que no estic espantat i es tranquil·litza.

—Agafa’t a la meva espatlla— li dic, mentre miro de trobar el lloc més proper on agafar-me. Està a tocar de la paret lateral i busco si veig algun sortint on poder agafar-m’hi, però és molt vertical, la pedra fa una mica de sostre i és molt llisa.

—Què t’ha passat? —li pregunto mentre segueixo mirant al meu voltant, tot buscant alguna solució...

—Entre la samarreta i les sabatilles plenes d’aigua he pensat que nedaria millor sense sabatilles. M’he les he tret i les porto a la mà. Com que és més llarg del que em pensava, tanta estona nedant només amb els peus, ha fet que m’agafi una rampa i ara ja no puc seguir —m’explica.

—El primer que has de fer és lligar les sabatilles, l’una amb l’altre,  amb els cordons, i penjar-te-les al coll. Així tindràs les mans lliures —li dic mentre veig una petita estalactita que penja del sostre—. Veus aquell tros de pedra que surt del sostre un parell de metres més enllà? Acostem-nos, miraré d’agafar-m’hi amb una mà i amb l’altra t’aguantaré perquè puguis fer el que t’he dit.

Ens desplacem un parell de metres, just fins a sota de l’esperó. Intento arribar però em falten uns centímetres. Està massa alt. Em capbusso arran de la paret per veure si hi ha algun forat on posar els peus i tampoc trobo res. Començo a pensar en quan de temps podré aguantar allà al mig. Finalment m’enfonso tot el que puc, m’impulso amb els peus i les mans i surto de l’aigua amb força. Estic un pam més amunt, veig la estalactita i aconsegueixo agafar-la. Amb l’altre mà puc aguantar l’Hel·lena, ella lliga els cordons i es penja les sabatilles.

—Pots nedar fins al final? —li pregunto.

—Sí, cap problema, ara tinc les mans lliures i puc descansar les cames —contesta ella.

Quan arribem tothom està ansiós per veure què ha passat i com estem. Jo tinc la mà una mica rascada, però finalment no ha passat res més. A part que m’he endut us ensurt de mort...

Sagrera 7:30 h (Pilar Zabala)

Són dos quarts de vuit del matí d’un dia qualsevol del mes de juliol. 

Avui, igual que faig tots els dies de dilluns a divendres, surto de casa per anar a treballar. Es podria dir que encara estic una mica adormida quan baixo les escales de l’estació del metro de Sagrera per situar-me cap a l’andana central, però em desperto de cop quan comprovo que la línia que va en direcció a Santa Eulàlia, que és la que jo agafo, és avui plena de gent, i això vol dir que ja

fa molta estona que no passa cap comboi.

L’espera aquí baix es fa feixuga i desesperant, fa una calor insoportable i amb cada minut que passa, més s’allunya la meva esperança de poder arribar puntual a la feina. Definitivament no és una bona manera de començar el dia. Em pregunto quina pot ser avui la causa d’aquest endarreriment: una fallada de motor?, les portes no tanquen bé?, algú que ha pres mal? El panorama que hi ha és ben descoratjador.

El fil dels meus pensaments queda suspès per uns moments davant l’arribada d’un tren que va en direcció contrària, i mentre observo amb enveja que a dins es veuen amplis espais lliures de passatgers se’m fa clara una idea i, sense pensar-m’ho dues vegades, pujo ràpidament i em situo cap al fons del segon vagó. Dues parades després baixa tothom, perquè és final de trajecte, però jo em quedo tranquil·lament al meu seient confiant que un cop tanquin les portes, aquestes es tornarán a obrir passats uns minuts per deixar entrar la gent que s’espera a l’andana, però… és estrany, les coses no succeeixen així. Les portes es tanquen i el comboi segueix marxa endavant per acabar aturant-se dins l'espessa negror del túnel, i tot seguit s’apaguen els llums.

Estic més que esporuguida, no comptava pas que passés una cosa així i m’esgarrifa saber que estic completamente sola dins d’aquesta soterrada foscor sense que ningú ho sàpiga. Aquesta realitat m’omple d’un pànic indescriptible i per molt que m’esforço no aconsegueixo pensar amb una mica de serenor què és el que haig de fer. Vull cridar amb totes les meves forces, però la por que sento ofega els meus crits i no els deixa sortir. De sobte, un inesperat soroll que ve de no sé quin lloc em provoca un gran sobresalt i fa que encara creixi més el meu espant. A continuació, per si això no fos prou, un fort cop sec acaba per trasbalsar-me del tot.

Em sembla estar vivint el pitjor de tots els malsons quan veig un llum difús que, provinent del primer vagó, sembla que es balanceja suaument i un moment després sento la remor d’unes passes prou contundents que avancen en dirección a on jo sóc. Una suor freda amara tot el meu cos, començo a tremolar de por i m’aferro fortament amb les mans al meu seient, com si de la força d’aquest gest depengués la meva vida. De sobte, la porta davantera del vagó, sempre tancada amb clau, s’obre lentament, deixant escapar un esgarrifós grinyol metàl·lic que em gela la sang, i al llindar apareix la figura d’un home que porta un fanal a la mà. La seva ombra gegantina s’enfila arrapada per una de les parets i s’apropa cap a mi com si em volgués engolir. En arribar en aquest punt sento que les forces m’abandonen, ja no puc més, sóc al límit de la meva resistència i m’adono que estic a punt de perdre els sentits.

—Si us plau, no s’espanti, senyoreta —sento que em diu l’home del fanal amb una veu que expressa la seva sorpresa—, no s’amoïni gens, sóc el conductor i ara mateix posaré el tren en marxa, s’obriran els llums, i ja veurà com de seguida tornarem a ser a l’estació.

I així va ser, ara fa només... 45 anys.

El mirall (Montserrat Fortuny)

El teu mirall té un secret

reflectint la teva imatge;

no et farà mai cap retret,

no hi veuràs mai cap miratge.

Et farà veure que ets gran,

que per a tu passa el temps,

els cabells van blanquejant,

que el teu cutis no és tan ferm.

Però la teva expressió

tant si és humil o és altiva,

no variarà la impressió,

sempre et reflectirà ben viva.

Dóna gràcies al mirall,

que  sempre amb tu és honrat,

mira’t bé amunt i avall,

ja no ets com has estat.