El riu (Francesc Blasco)

Ara que estem al final del recorregut, estic molt satisfet; he aconseguit reunir un bon grup d’amics per fer el descens d’un barranc  a la serra de Guara, tot està anant molt bé, fa un dia esplèndid i ens ho hem passat pipa. El riu que he triat, el Barrasil, és prou fàcil perquè pugui venir gairebé tothom i prou difícil perquè tingui un punt d’aventura. Hem nedat, hem fet salts força alts i ens hem enfilat per les roques, però sempre dins d’uns límits de dificultat assequibles per a tothom...

Tot i que hi ha molts trams, alguns força llargs, on cal nedar i que l’aigua està freda, hem decidit no llogar vestits de neoprè ni petos flotadors, doncs pensem que no és necessari.  Bé, tot i que som onze persones, només hem llogat dos petos; un per la Júlia que és la més petita i un per la Rosa que no neda gaire bé.

                Solament ens queda nedar aquesta darrera badina, que és una mica llarga, i en un quart d’hora haurem acabat l’excursió. El grup va entrant a l’aigua en petits grups. Jo em quedo l’últim per estar una mica pendent de la Rosa, tot i que l’acompanya el Jordi.

                Quan estic a punt d’entrar a l’aigua veig que passa alguna cosa al mig del toll. Veig la Lourdes intentant estirar la Júlia cap on és l’Hel·lena, la Júlia cridant com una boja i l’Hel·lena com s’enfonsa, torna a sortir, s’enfonsa, torna a sortir, i un cop i un altre... Els altres també criden: Què passa? Què passa?...

—Francesc, corre vine! —crida la Lourdes des del mig del gorg— L’Hel·lena té una rampa i s’està ofegant.

                La meva primera reacció ha estat començar a nedar com un boig fins arribar on és la meva filla, però un sisè sentit, fruit d’altres experiències on la precipitació no ha servit se res, m’ha aturat. Veig molts nervis en tothom i seria bo que algú s’ho prengui amb més calma... A més, jo no sóc un gran nedador i és millor que m’ho prengui amb tranquil·litat, encara que trigui uns segons més. Dit i fet, agafo tot l’aire que puc i començo a nedar rítmicament i amb el cap dins l’aigua, intentant relaxar-me per tal d’arribar amb la màxima concentració possible, donades les circumstàncies. Al cap d’uns segons que semblen hores, arribo on és l’Hel·lena. Xapoteja com pot i fa cara d’espant, però està bé. Quan arribo, veu que no estic espantat i es tranquil·litza.

—Agafa’t a la meva espatlla— li dic, mentre miro de trobar el lloc més proper on agafar-me. Està a tocar de la paret lateral i busco si veig algun sortint on poder agafar-m’hi, però és molt vertical, la pedra fa una mica de sostre i és molt llisa.

—Què t’ha passat? —li pregunto mentre segueixo mirant al meu voltant, tot buscant alguna solució...

—Entre la samarreta i les sabatilles plenes d’aigua he pensat que nedaria millor sense sabatilles. M’he les he tret i les porto a la mà. Com que és més llarg del que em pensava, tanta estona nedant només amb els peus, ha fet que m’agafi una rampa i ara ja no puc seguir —m’explica.

—El primer que has de fer és lligar les sabatilles, l’una amb l’altre,  amb els cordons, i penjar-te-les al coll. Així tindràs les mans lliures —li dic mentre veig una petita estalactita que penja del sostre—. Veus aquell tros de pedra que surt del sostre un parell de metres més enllà? Acostem-nos, miraré d’agafar-m’hi amb una mà i amb l’altra t’aguantaré perquè puguis fer el que t’he dit.

Ens desplacem un parell de metres, just fins a sota de l’esperó. Intento arribar però em falten uns centímetres. Està massa alt. Em capbusso arran de la paret per veure si hi ha algun forat on posar els peus i tampoc trobo res. Començo a pensar en quan de temps podré aguantar allà al mig. Finalment m’enfonso tot el que puc, m’impulso amb els peus i les mans i surto de l’aigua amb força. Estic un pam més amunt, veig la estalactita i aconsegueixo agafar-la. Amb l’altre mà puc aguantar l’Hel·lena, ella lliga els cordons i es penja les sabatilles.

—Pots nedar fins al final? —li pregunto.

—Sí, cap problema, ara tinc les mans lliures i puc descansar les cames —contesta ella.

Quan arribem tothom està ansiós per veure què ha passat i com estem. Jo tinc la mà una mica rascada, però finalment no ha passat res més. A part que m’he endut us ensurt de mort...