Sagrera 7:30 h (Pilar Zabala)

Són dos quarts de vuit del matí d’un dia qualsevol del mes de juliol. 

Avui, igual que faig tots els dies de dilluns a divendres, surto de casa per anar a treballar. Es podria dir que encara estic una mica adormida quan baixo les escales de l’estació del metro de Sagrera per situar-me cap a l’andana central, però em desperto de cop quan comprovo que la línia que va en direcció a Santa Eulàlia, que és la que jo agafo, és avui plena de gent, i això vol dir que ja

fa molta estona que no passa cap comboi.

L’espera aquí baix es fa feixuga i desesperant, fa una calor insoportable i amb cada minut que passa, més s’allunya la meva esperança de poder arribar puntual a la feina. Definitivament no és una bona manera de començar el dia. Em pregunto quina pot ser avui la causa d’aquest endarreriment: una fallada de motor?, les portes no tanquen bé?, algú que ha pres mal? El panorama que hi ha és ben descoratjador.

El fil dels meus pensaments queda suspès per uns moments davant l’arribada d’un tren que va en direcció contrària, i mentre observo amb enveja que a dins es veuen amplis espais lliures de passatgers se’m fa clara una idea i, sense pensar-m’ho dues vegades, pujo ràpidament i em situo cap al fons del segon vagó. Dues parades després baixa tothom, perquè és final de trajecte, però jo em quedo tranquil·lament al meu seient confiant que un cop tanquin les portes, aquestes es tornarán a obrir passats uns minuts per deixar entrar la gent que s’espera a l’andana, però… és estrany, les coses no succeeixen així. Les portes es tanquen i el comboi segueix marxa endavant per acabar aturant-se dins l'espessa negror del túnel, i tot seguit s’apaguen els llums.

Estic més que esporuguida, no comptava pas que passés una cosa així i m’esgarrifa saber que estic completamente sola dins d’aquesta soterrada foscor sense que ningú ho sàpiga. Aquesta realitat m’omple d’un pànic indescriptible i per molt que m’esforço no aconsegueixo pensar amb una mica de serenor què és el que haig de fer. Vull cridar amb totes les meves forces, però la por que sento ofega els meus crits i no els deixa sortir. De sobte, un inesperat soroll que ve de no sé quin lloc em provoca un gran sobresalt i fa que encara creixi més el meu espant. A continuació, per si això no fos prou, un fort cop sec acaba per trasbalsar-me del tot.

Em sembla estar vivint el pitjor de tots els malsons quan veig un llum difús que, provinent del primer vagó, sembla que es balanceja suaument i un moment després sento la remor d’unes passes prou contundents que avancen en dirección a on jo sóc. Una suor freda amara tot el meu cos, començo a tremolar de por i m’aferro fortament amb les mans al meu seient, com si de la força d’aquest gest depengués la meva vida. De sobte, la porta davantera del vagó, sempre tancada amb clau, s’obre lentament, deixant escapar un esgarrifós grinyol metàl·lic que em gela la sang, i al llindar apareix la figura d’un home que porta un fanal a la mà. La seva ombra gegantina s’enfila arrapada per una de les parets i s’apropa cap a mi com si em volgués engolir. En arribar en aquest punt sento que les forces m’abandonen, ja no puc més, sóc al límit de la meva resistència i m’adono que estic a punt de perdre els sentits.

—Si us plau, no s’espanti, senyoreta —sento que em diu l’home del fanal amb una veu que expressa la seva sorpresa—, no s’amoïni gens, sóc el conductor i ara mateix posaré el tren en marxa, s’obriran els llums, i ja veurà com de seguida tornarem a ser a l’estació.

I així va ser, ara fa només... 45 anys.