dilluns, 13 de gener de 2014

El preu del cor (Montserrat Fortuny)

Aquests primers deures de l‘any consisteixen a parlar del preu del cor, del cor humà, suposo, del valor que té: material, físic o sentimental, poètic.
La veritat és que no ho sé. El cor és, per al cos humà, el cos animal, una de les vísceres més importants de tot l‘organisme. És el motor que ho mou tot, que ho posa tot en marxa. La vàlvula que fa córrer la sang amunt i avall de tot el cos, fins l‘últim “racó”. O sia, que és insubstituïble… però, també ho són d‘importantíssims el fetge, els pulmons, el ronyons… Tot.
El cas és que al cor se li ha donat una importància cabdal, més que res pel romanticisme. És el lloc on resideix l’amor, amor físic, amor espiritual.
Fins i tot les religions li donen una vàlua sobresortint. La catòlica potser més: “El sagrat cor de Jesús”, “L’immaculat cor de Maria”, “El cor de Maria ferit per les set espases de dolor”.
Des de sempre que es diu que el cor és on resideix l’amor. Dónes el teu cor quan estimes.
Em demanen que d’aquest argument en faci un conte. No se me n’acut cap.
Dvd El Mercader De Venecia - Al Pacino- J Irons
Només recordo l’obra de Shakespeare, aquella del mercader venecià que, per un gran compromís demana molts diners en un usurer jueu, que li fa signar un document, pel qual, si no li pot retornar el capital i els interessos en un temps determinat, li haurà de lliurar el cor, materialment, o sia que el matarà en arrancar-lo-hi.
Aquest cor sí que té un preu fitxat en monedes, les totals del document firmat i el mercader està segur de poder pagar el deute quan arribi el seu vaixell amb els preuats tresors. Però… la nau naufraga i es perden tots.
Arribat el dia del venciment, el tribunal dóna la raó al jueu i el botxí li ha de treure el cor del pit i donar-lo-hi. I l’usurer ja es frega les mans, tal és l’odi que li té.
Sort de l’estimada del protagonista (per ella va demanar els diners) que, disfressada d’advocat defensor diu que l’atestat només parla del cor, però… ni d’una sola gota de sang. De manera que sí, que li prengui, però sense vessar ni un sol degotim del preuat líquid. I, és clar, el cor adjudicat continua viu i latent al seu pit, amb la desesperació del jueu.
Què és més important, el cor o la sang, en aquesta narració? Jo crec que van unides.
Penso que el valor d’un cor humà, figuradament, s’ha de mesurar per l’amor que conté i pel que desperta als altres, tant si és de parella, de pares i fills, de germans, d’amics, etc.

O sigui que, el cor, espiritualment parlant és l’amo i senyor de les nostres vides i… materialment també, però no ell tot sol, sinó ben acompanyat de tot l’organisme.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada