Batecs (Núria Soler)

Deien que no se’n podia parlar. Ningú no ho feia. Tothom ho sabia. El silenci no ho podia amagar. Els ulls ho deien tot. Les mirades ferien. Alguna llàgrima no es podia reprimir, rodolava sense permís. Tothom la veia. Els altres miraven a terra.

Costava tant comprendre per què. Què era que podia enterbolir tant el cervell com per arribar a fer...allò? Sabien que era veritat, segur que era veritat. Tenien cor els que ho varen fer? Eren els seus veïns, havien jugat junts quan eren infants

Tot d’un plegat tot es va trastocar, com es pot fer front a l’ofuscació? Potser en moments con aquest afloren antics ressentiments que s’han anat covant i traspassant d’uns a altres. Potser uns fets antics han quedat en algun raconet i, tot d’un plegat, apareixen instigats per l’ambient i troben el moment oportú. Però, si són tan antics, com és que acumulen tanta ràbia? Què els exacerba? Cap ideal s’hauria de confondre amb venjança però s’aprofita l’avinentesa i s’ajunten, es barregen i l’encegament fa la resta.

Certament les ideologies eren diferents però... buscar-los tan desaforadament i despietada, pentinant muntanyes i furgant coves vol dir que alguna altra cosa hi havia en aquells cors. Sí, segur que hi havia quelcom, un antic ressentiment covat des de temps remots que no podrem esbrinar ara, després de tants anys. Ja no queda ningú que ens ho pugui aclarir. Els qui no van morir en la guerra ja han mort de vells.

Tot el que sabem és que eren d’esquerres. Quan van veure que anaven maldades el pare i el fill gran van fugir terra enllà confiats que les dones i al petit no patirien dany. Es van equivocar. Algú els va avisar i van fugir cap a les penyes, cap als confins del poble. Van arreplegar el poc menjar que tenien a l’abast i van marxar a l’hora foscant pensant que ningú no els veuria.

No, no els van veure, però, en no trobar-los no van dubtar de cap on s’ havien dirigit. De fet aquell camí era el que tothom hauria triat. No els van descobrir de seguida però, quan ho van fer, els van executar. Quatre cors van deixar de bategar, el de la mare i els dels fills. Una noia de divuit anys, una de setze i un nen de dotze.

El silenci s’ha trencat, ara tothom en parla. Han buscat les seves restes. Han trobat les d’una noia. Continuen buscant, encara en falten tres. Si les troben els quatre cors podran tornar a plorar junts.