El cor fugit (Elisabet Prades)

Aquell dia, quan l'Èlia es va despertar, es va adonar que el seu cor no hi era, el va buscar pels llençols, per sota el llit,  per l’armari,  a la tauleta de nit, dintre de la bombeta. . . Llavors  sortí de l’habitació i el va buscar per tot el pis. No en va trobar ni rastre. Segur, segur, segur que havia fugit durant la nit. L'Èlia es va adonar que no podia viure sense cor i tot d’una, com que era hivern,  es va posar l’abric, la bufanda, els guants i la gorra i va sortir al carrer decidida  a trobar el seu cor.

Va preguntar al vent: “Vent, em pots dir com puc trobar el meu cor, que ha fugit aquesta nit?” El vent li va respondre “Veig tantes coses pel meu camí que no t’ho puc dir.”  Aleshores va preguntar al mar: “Mar, que saps què puc fer per trobar el meu cor?”  El mar digué  “A veure. . . jo només sé que a mi em gronxa el vent.” S’endinsà al bosc i preguntà a un arbre: “Arbre, em podries indicar com trobar el meu cor?” L'arbre respongué  “Ai, petita, jo elevo les meves mans cap al sol.”

I continuà caminant.  Llavors va trobar una foguera i va demanar a les seves flames:  “Foc, amic, em cal trobar el meu cor, saps com ho puc fer?”  Les flames li van dir:  “A mi em pot revifar  una petita espurna.”  Desesperada, li ho va demanar a una flor, que li mormolà:  “La rosada és la meva ànima, saps, bonica?”

I caminà, preguntà, cercà fins i tot sota les pedres, tant, que es va fer de nit i l'Èlia es va asseure a descansar en una vorera del camí, va mirar cap al cel i, cridant, es va dirigir a les estrelles; estaven lluny, tan lluny que no la van sentir.  Desesperada, en un últim intent va preguntar a la lluna: “Lluna, tu que guardes tots els sons, digues-me si et plau on puc trobar el meu cor.” La lluna, tot rient, va dir-li: “Ha, ha, ha, però vols, tu, un cor?

Cansada, plorosa, impotent, gairebé sense alè, va tornar a casa.  En obrir la porta el seu pare, amb els ulls plens de llàgrimes, l’agafà en braços, l'abraçà amb tanta força  que per poc no la ofega i li va fer un petó fort, fort, mol fort.

I el cor de l'Èlia va tornar.