dilluns, 23 de desembre de 2013

La por que perdura (Antònia García)

De vegades el que ens ha passat a la infantesa ens deixa marques, com la verola. Però així com els sots a la cara es veuen sempre, els episodis de por només es reprodueixen en circumstàncies determinades.
Quan jo era petit, vivia a prop de l'estació. El vestíbul, les andanes i les vies del tren eren el nostre espai de jocs més habitual. Somniàvem ser maquinistes o caps d'estació, amb gorra i pal vermell per donar la sortida. Esquivàvem la vigilància dels empleats i fèiem carreres amb els carretons dels equipatges i de les saques del correu fins als topalls de l'extrem de l'estació, ens anàvem a mullar sota el degoteig del dipòsit d'aigua o posàvem xapes a les vies, esperant que vingués el tren perquè quedessin ben planes i ens servissin per jugar. “Dimoni de canalla...”, deia algun ferroviari, “Fora d'aquí, que encara prendreu mal!”
I les vies... Oh, les vies! Que bé que s'hi jugava!
Aquella tarda havíem anat un tros més enllà de la caseta del guardaagulles. Jugàvem a saltar a peu coix les travesses de fusta. També saltàvem els rails cap a dins i cap a fora. Després anàvem caminant en filera per damunt de la via, un peu davant de l'altre, amb els braços en creu, mantenint l'equilibri. “Pallús el que baixi de la via!”, deia el capdavanter, “Pallús el que baixi de la via!”
Però era l'hora d'arribada d'un tren. Ho vam notar per la lleugera vibració del rail. En Pere es va ajupir i, amb l'orella sobre la via, escoltà... “Ep, nois, em sembla que el tren ja ha entrat al túnel! Deixem la via!” Tots van saltar fora del petit terraplè de pedres on s'assentaven els rails. Tots menys jo.
No sabia què em passava. Sentia cada vegada més intens el fremir de l'acer a les plantes dels peus i un soroll que anava en augment m'arribava des de la boca de la foradada. Les vies, dues ratlles paral·leles que s'ajuntaven allà lluny, em tenien hipnotitzat. “Va, Ramon, salta!”, vaig sentir que deien els companys. Però jo continuava a la via i el tren estava arribant. La locomotora, com un gran drac-serpent vomitant núvols de vapor, s'acostava poderosa amb el soroll característic, un mecànic bruel salvatge, arrossegant la cua de vagons. Jo sentia les cames segades, les mans i tot el cos amarat de suor, el cor em bategava amb fúria i m'havia quedat sense alè: m'ofegava. El tren deixà anar un xiulet estrident, fortíssim. I jo, allà, com de pedra. Aleshores en Biel va fer un bot cap a mi i d'una estrebada em va treure de la via. Vam rodolar per les pedres. Un cop aturat, vaig veure a nivell dels ulls com passaven les rodes, girant, mogudes per les bieles, en una cursa vertiginosa, fent fimbrar les travesses i fent tremolar la terra del talús. “Animal!”, va escridassar-me en Biel, blanc com el paper. “Què esperaves, que el tren t'aixafés?”
Ho vaig saber després, que havia patit un atac de pànic. Em va anar d'un pèl. Si no arriba a ser per en Biel... Des d'aquell dia que no he tornat a posar els peus a cap via. I no puc sofrir veure que algú ho fa. Només de recordar el que em va passar ja em comencen a suar les mans, el cor se m'accelera i se'm fa un nus a la gola. És la por. La por, que s'ha quedat per sempre a dintre meu, amagada, dissimulada però que aflora quan la memòria li obre una escletxa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada