La riuada (Anna Collado)

Anava jo caminant per un carrer solitari de la meva ciutat quan, de sobte, em vaig adonar que, per l’avinguda que creuava perpendicularment el meu carrer, s’acostava un nombrós grup de persones caminant a pas lleuger. La massa humana, sorollosa i desmanegada, avançava omplint tota l’avinguda, com si d’una riuada es tractés. A mida que es va anar apropant, vaig poder distingir les petites partícules que la formaven. Es tractava de persones de totes les edats: joves, grans i criatures. Els més joves avançaven amb pas ferm i alguns ajudaven a caminar o a sostenir-se dempeus els més ancians, que mostraven l’esgotament en els seus rostres. La major part dels infants caminaven essent arrossegats per la mà d’algun adult. Els més afortunats anaven a coll. Tots, però, reflectien als seus ulls la tristor i la incomprensió més devastadora.

Foto: Sergi Cámara. Publicat a: naciodigital.cat

Palplantada al mig del carrer, la riuada humana em va envoltar com si jo fos una roca enmig de la llera d’una riera i ella fos l’aigua que baixa després d’una pluja torrencial. La seva força era tan gran, però, que com els passa també a les roques, em vaig haver de deixar endur per ella. Ja dins la riuada, vaig poder conèixer-la millor. Estava formada per persones desesperades que fugien del seu país després que el desconhort i la por hagués envaït les seves vides. No tenien res, ja que havien deixat enrere possessions, amics i esperances.

—On aneu? —els vaig dir.

—A Europa —em van respondre.

I no vaig poder fer més que sumar-me a la seva marxa. Intuïa que Europa no els resoldria els seus problemes, però un racó de mi pensava que sí, que encara podria quedar un bri d’humanitat en aquella paraula-ens. Potser sí, potser sí que se’n sortirien.

Els vaig seguir fins a la porta d’Europa. Els vaig acompanyar impregnant-me de les seves històries tristes i dels seus somnis recalcitrants. Quan vam arribar-hi, ens vam posar a picar.

—Open! Open! —cridaven els meus companys i companyes de camí.

—Obriu, collons, que no hi ha ningú o què? —vaig cridar jo desesperada.

Des de llavors seguim picant i cridant. Des de llavors una barreja de sorpresa, indignació i resignació ha envaït la meva existència mentre els meus artells encetats i la meva laringe turgent segueixen lluitant contra el mur obstinat d’indiferència que s’aixeca davant nostre.

Després de la castanyada (Montserrat Forrtuny)

Dibuix: Montserrat Fortuny

Anava jo caminant carrer Bailèn amunt. Acabava de baixar del pis d'un amic, quasi cantonada Rosselló. Havíem fet la castanyada, sis de colla, i havia anat tot molt bé. Els panellets eren molt més bons que els dels altres anys, perquè eren de pastisseria, no del súper, com abans, que tenien aquell gust de patata.

Els moniatos, molt dolços i les castanyes, molt ben torrades.

La convivència havia estat molt bona, en faltar aquella “amiga” que em posava sempre nerviosa. Havíem rigut molt a l'hora del moscatell i tot havia acabat molt bé, aquest diumenge dia u de novembre, festa de Tots Sants, vigília del dia dels Difunts, tal com s'ha de fer aquesta celebració.

Anava pujant per Bailèn, com feia sempre, una caminada de vint minuts, com a màxim. De cop i volta es van apagar els llums de tot el carrer, no els de les porteries i algunes botigues, de manera que encara m'hi veia, sabia on posava els peus i no em vaig immutar, encara que per tot el carrer no s'hi veia ni un ànima, manera d'anomenar les persones, molt indicat en un dia com aquest.

De sobte vaig sentir, rere meu, soroll de passes, no de talons alts, de sabates femenines, sinó de sabates d'home.

Vaig pensar que, anant més de pressa que jo, aviat em passaria davant, però no, si jo alentia el pas, ell també.

Vaig començar a preocupar-me i no vaig tenir valor per a girar-me i mirar avall, darrere meu.

Si afluixava el pas, el so també es feia més lent, i si l'apressava, també es feia més ràpid.

Em va agafar por… Qui era el que em seguia i per què…? Per a robar-me…? Per a fer-me mal…? Per a matar-me…?

Havia començat a pujar per l'esquerre del carrer Bailèn, pel costat on hi ha els carrerons més estrets, propis del barri de Gràcia; els de la dreta, pujant, ja són el carrer Indústria, el de Pare Claret, que són com tots els de l'Eixample.

En arribar, doncs, al carrer Pare Claret, vaig travessar i vaig començar a pujar per la dreta, fins arribar a la Travessera de Gràcia.

Des de la Travessera vaig enfilar el Torrent de les Flors i havia de pujar encara tres carrers, dels estrets, graciencs, i vaig continuar amunt, sense girar-me, amb el cor augmentant el seu ritme, cada vegada més esglaiada.

Vaig invocar els meus difunts, els més estimats, demanant auxili espiritual i material…

En arribar al número 30, amb el cor que ja em sortia per la boca, es van tornar a encendre els llums de tots els carrers i vaig començar a córrer fins a arribar al meu número, el 38; vaig treure'm les claus de la butxaca, vaig ficar la clau al pany i, un cop a dins de l'entrada, vaig tancar la porta tan de pressa com vaig poder, amb un terrabastall que el deurien sentir tots els veïns, jo tremolant i gairebé sense força a les cames…

Fins que no em vaig veure amb cor per pujar els meus 57 graons, no vaig encendre el llum de l'escala.

Llavors sí, amunt, amunt, fins a entrar al meu pis i tancar la porta amb tots els panys i baldes…!

Ningú no va trucar, cap més soroll no va trencar el silenci de la nit.

He dormit bastant bé i aquí em teniu, sana i salva, per a poder explicar-vos aquesta peripècia.

L’ensurt (Antònia García)

I mira que m'ho deia, en Joan. “No passis per aquests carrers tan solitaris, que un dia et donaran un ensurt...” Jo me'n reia. Ves, què m'havia de passar. Des que vivim aquí que vaig pels carrers de dalt, tot fent drecera. Un ensurt, a mi? I ca, home! I ca!

Però un dia jo anava per aquells carrers deserts i amb poca llum cap a casa. Era un tros curt. Re, cinc minutets de camí. Era hora foscant. El cel tenia encara un punt de blau però la foscor amagava les cases. De sobte, em vaig adonar que algú em seguia. Vaig sentir els passos, un tros enrere. Uns passos que s'arrossegaven. Em vaig girar i vaig veure una silueta alta, tapada amb una roba amb caputxa. Aquella figura va avançar una mà cap a mi i va fer una mena de crit gutural acabat amb un esgarip agut. No sé pas què em vaig imaginar. Em vaig quedar clavada, incapaç de moure les cames. La figura es va acostar, amb la mà cap a mi, i de cop vaig reaccionar, vaig arrencar a córrer en direcció al passeig, on acostuma a haver-hi gent que va amunt i avall. Ni em vaig girar, però estava segura que la figura em seguia. Sentia el seu trepig, també accelerat. En tombar la cantonada, em vaig repenjar a la paret per recuperar l'alè. El cor em bategava a cent per hora. Vaig mirar enrere i sí, la forma inquietant, home o dona, anava venint. Vaig provar de cridar demanant auxili però la veu no em va sortir, tenia la gola seca. Vaig trucar al timbre de dues o tres cases, però ningú no va respondre.

Si no fos que no hi crec, hauria pensat que era un fantasma. Però no, havia de ser algú real. Un lladre, potser? Una vegada, van estirar la bossa a una amiga meva i li van arrencar la cadena d'or que duia al coll... I si era un boig assassí? A sota de la roba podia dur un ganivet ben esmolat... Qui sap si ja havia apunyalat dues o tres persones més, rabejant-se en les indefenses víctimes, omplint-los el cos de ferides horribles. Una ment malaltissa pot arribar a fer veritables atrocitats!

Aquests pensaments m'havien posat ales als peus. Vaig tornar a córrer. Vaig recordar que a la bossa duia el paraigua plegable. Si la figura m'aconseguia, a més de cridar tant com pogués, em defensaria a cops de bossa, a puntades de peu, a mossegades...!

Aleshores em va agafar aquell dolor, aquella punxada al costat que m'agafa quan corro, i em vaig aturar. Allí, palplantada, esbufegant, vaig veure com s'acostava aquella persona, alentint el pas, arrossegant els peus... Em vaig dir a mi mateixa: la millor defensa és un bon atac! No m'hi vaig pensar gens, vaig engrapar la bossa amb el paraigua a dins i vaig començar a atonyinar el possible malfactor o criminal repetidament, a tort i a dret, sense mirar on pegava! Jo estava histèrica, havia passat de tenir una por terrible a tenir un coratge defensiu inimaginable.

Al carrer no hi havia ningú més que nosaltres dos: la figura, cargolada a terra, gemegant, protegint-se el cap amb els braços, i jo amb la bossa enlaire, disposada a continuar clavant-li un bon gec de garrotades. Però, amb la brega, la caputxa se li havia tirat enrere i li vaig veure la cara. Era en Pere, el meu nebot. Pere!, vaig cridar, ets tu? Però, redimonis, per què m'has espantat així?

L'adolorit xicot, amb la poca veu de què podia disposar a causa d'una afonia tremenda i d'un refredat gripós que el tenia baldat, em va dir que havia sortit del seu pis, ben abrigat, per anar a la farmàcia a buscar més medicaments i llavors m'havia vist. M'havia seguit i havia intentat cridar-me però tenia la veu tan malament que amb prou feines li havia sortit un so estrany. Veient que jo havia començat a córrer, ell també ho havia fet, per poder-me dir: “Ei, tieta, que sóc jo...!”

Quan ho vaig explicar a en Joan, es petava de riure. I de llavors ençà que, de vegades, enriolat, em diu: “No passis per aquests carrers tan solitaris, Teresa, que algun dia, per equivocació, encara li faràs una cara nova a algú ben innocent...”.

Antony Leeuwenhoek (Carme Marquès)

Nat a Delft, Països Baixos, fill de menonites comerciants de cistelles. Els pares Philip i Margriete. Abans de complir sis anys mor el pare i dues germanes. La mare torna a casar-se.

Als 16 anys mor el padrastre, i la mare l’envia com aprenent de tractant de teixits a Amsterdam. També treballarà de comptable a la casa del seu mestre. Els tractants de teles feien l’ús d’una petita lupa a fi de controlar la qualitat de les robes, amb capacitat de tres augments.

El 1654 retorna a la seva ciutat Delft on viurà durant tota la seva vida, muntant un comerç de teles i merceria. El 1660 obté el càrrec de chambelant del Lord Regent de la ciutat. El 1669 es converteix en agrimensor, controlador de les vinyes, càrrec que li permet dedicar-se a la seva gran afició: la microscòpia.

Desprès d’enviudar dues vegades conviu amb la seva filla Maria supervivent de cinc germans morts prematurament. “Es pot veure com el bon Leeuwenhek no es cansa de furgar per tot arreu fins a on el seu microscopi arriba, si bona part d’altres bons savis haguessin dedicat el mateix esforç, el descobriment de coses belles aniria molt més lluny”. Aquestes observacions provocaren l’admiració de molts, també es criticà la manca de preparació científica acadèmica, a més del desconeixement de llengües estrangeres. A pesar de la carència de coneixements científics, li va permetre fer observacions des d’un punt de vista innovador, lliure de prejudicis dels anatomistes de la seva època. Tot el llegat i correspondència abundosa, sempre va esser publicada en el seu idioma, el neerlandès, la majoria lliurat a la Royalt Society.

Fou la primera persona d’observar bacteris i d’altres microorganismes. L’octubre de 1676 descriu el que actualment denominem protozous. El 1677 fa esment per primer cop dels espermatozous en una carta enviada a la Royalt Society on menciona animàlculs molt nombrosos en l’esperma. Duu a terme observacions utilitzant microscopis simples que ell mateix construeix els qual aconsegueixen més de 200 augments. No va deixar cap indicació sobre els mètodes de fabricació de les lents. Calia esperar varies dècades per disposar de nou d’aparells tant potents.

Mor el 26 d’agost del 1723 a Delft a l’edat de 90 anys.

Font: <https://es.wikipedia.org/wiki/Anton_van_Leeuwenhoek>

El rellotger John Harrison (Antònia García)

Per ser un taller de fusteria s'ha de tenir vocació, com jo, que col·laboro en tot i per tot amb el meu amo, el senyor John Harrison. Es pot dir que l'he vist néixer perquè ja vaig ser el taller del seu pare, que també era fuster.

En Johnny, com li dic jo, era un marrec que no alçava un pam de terra i ja jugava amb les fustetes i els encenalls, aquí al taller. Jo el tenia a la falda i el feia saltar, tot cantant-li “arri, arri, tatanet, que farem un rellotget...” Cap als sis anys va agafar la verola, pobret. Va estar malalt molts dies i fins que no va poder anar a escola, passava hores entre les meves parets, observant com treballava son pare. Li vaig ensenyar a distingir les menes de fusta: roure, boix, cirerer... I li vaig proporcionar la millor joguina: un rellotge de fusta, ja espatllat, que jeia en un dels meus racons. L'haguéssiu vist, amb quina traça treia i posava les peces de la maquinària, provant d'arreglar-lo!

Aquell rellotge va ser l'inici. En John va aprendre l'ofici de fuster, feia cadires, taules, armaris... i rellotges. Tenia una habilitat remarcable. Força jove encara, va fer un rellotge de pèndol, tot de fusta. I després en va fer més...

Es va casar amb l'Elizabeth Barrel i varen tenir un fill. Passats uns pocs anys ella va morir. En John, més tard, es va tornar a casar amb una altra Elizabeth, de cognom Scott, i van tenir un noi, en William, i una noia, l'Elizabeth. I jo vaig ser el taller del petit William, perquè aquest nen també va agafar l'afició de construir rellotges.

Mentrestant, en John i el seu germà James continuaven fent proves i més proves. En John estava molt interessat a resoldre el problema dels rellotges marins. Va buscar noves solucions. Va construir un rellotge, el H-1, (Harrison 1), el primer d'una sèrie de rellotges, cada cop més perfectes, i per comprovar-ne el funcionament, feia viatges per mar.

Després de la construcció del H-2, va concentrar totes les seves energies, es va tancar a dins de les meves parets i va buscar obsessivament millorar la maquinària del rellotge marí. Jo, el seu taller, amb l'olor de fusta, els taulons, les serres, els ribots i les altres eines per una banda, i el seu fill, en William, per una altra, potser érem els únics que el compreníem. El noi també li donava ànims i l'ajudava.

Els tallers com cal, com sóc jo, ens identifiquem amb els nostres amos com si fóssim una sola persona. Jo sentia el neguit d'en John i li feia costat de la manera com ho pot fer un taller de fusteria: li cridava l'atenció sobre les fustes més indicades, li incentivava la imaginació amb el polsim de les serradures, no em planyia ni per hores de vetlla ni per intents poc reeixits. Jo encoratjava en John, l'empenyia, l'inspirava, un any rere l'altre sense defallir. En John no va parar fins que va aconseguir dissenyar i fabricar el primer rellotge nàutic d'alta precisió, un cronòmetre que permetria determinar la longitud en els viatges per mar.

Així va ser com el meu amo i rellotger va acabar el rellotge H-3 i després també el H-4. Va comprovar el funcionament de tots dos en viatges a Jamaica i a Barbados. Vaig esperar el seu retorn amb impaciència per saber-ne el resultat i la seva alegria també va ser la meva.

Els anys passen i ara, en John, mentre espera que li reconeguin els mèrits i la feina, ha decidit dissenyar un nou rellotge, el H-5. Hi treballa en cos i ànima, com ha fet sempre les coses. I jo, sense que ell se n'adoni, l'envolto de la meva essència vegetal, el respecto i l'admiro.

Font: <https://ca.wikipedia.org/wiki/John_Harrison>

Aquell personatge (Montserrat Fortuny)

—Quin conte t'agrada més, fillet?

            —El de la Blancaneu, mare.

—Ah, sí? I per què?

—El que més m'agrada és quan la Blancaneu mossega la poma que li dóna la madrastra. Li fa una bona queixalada i cau rodona...

—Però, nen! Si això és el més dramàtic de tot el conte!

—Sí, mare, però està tan ben explicat... Quan me'l llegeixes m'agrada molt.

—I cap més tros?

—Sí, ja al final, quan arriba el Príncep, tan guapo, tan alt i ben plantat i li fa un petó i li fa caure el bocí de poma enverinada i ella torna en sí, perquè no estava morta.

—Però, nen, la Blancaneu és molt maca...

—A mi no m'agrada gaire, tan blanca com la neu, els ulls i els cabells negres i els llavis com la sang... En canvi, el Príncep, amb els ulls blaus com el mar i els cabells rossos com l'or… Per què m'hauria d'agradar més la Blancaneu?

I la pobra dona es quedava estranyada d'aquesta reacció meva amb la bonica narració. Però, sí, aquest príncep de conte va ser el meu primer amor, el meu amor d'infantesa.

Vaig néixer el dia 23 de juny del 1912, a Paddington, Londres. El meu pare es deia Julius Mathison Turing i la meva mare Ethel Stoney Turing. I jo, Alan Mathison Turing.

Després, a l'escola, als 14 anys, vaig enamorar-me d'un company, un any més gran que jo, Chistopher Morcom, però no vaig ser correspost i vaig patir molt. I més, quan va morir, ben jove. Els altres amors meus eren l'Aritmètica, les Matemàtiques.

Una vegada, un amant meu em va robar i vaig denunciar-lo, però en saber la policia l'essència del cas, volien posar-me a la presó, per homosexual, que estava tan castigat en aquella època. L'única manera d'escapar-me'n era injectar-me moltes hormones per a fer-me ser “com els altres”. I així ho van fer.

Després d'aquest tràngol i pensant en el meu primer amor, mort en plena joventut, em vaig tornar ateu. Sí, res de religió, res de Déu.

Vaig treballar en camps com la informàtica, la criptoanàlisi i la intel·ligència artificial. Durant la segona guerra mundial vaig ser molt útil als aliats. Vaig descobrir molts còdecs secrets dels nazis i vaig ser de la secció responsable de la lectura dels senyals navals alemanys.

Mentre treballava a Bletchley, de tant en tant anava corrent fins a Londres, uns 40 km., quan havia d'assistir a reunions de gran nivell. Vaig ser un corredor de fons notable. A més, gràcies a mi podeu escriure aquesta meva història en un magnífic ordinador.

Ha arribat el dia 7 de juny del 1954, ja tinc 41 anys, o només tinc 41 anys? Sóc a Wilmslow, Cheshire. Tinc a les mans una magnífica poma: rodona, vermella, llustrosa. Em recorda la de la Blancaneu... Quines ganes de mossegar-la!

Després de mort s'ha reconegut la seva vàlua com a físic i com a persona. A Manchester se li han dedicat una colla d'homenatges. Un tros de carretera i un pont porten el seu nom. Se li ha ofert una estàtua en un parc pròxim a la Universitat de Manchester, amb la seva figura asseguda en un banc (que recorda la que hi ha a la plaça Rovira, a Barcelona, al barri de Gràcia, dedicada a l'arquitecte Antoni Rovira).

El 23 de juny del 1998, que hauria estat el seu 86è aniversari, se li va dedicar una placa commemorativa a la casa on va néixer i el 7 de juny del 2004, pel 50è aniversari de la seva mort, es va descobrir una placa commemorativa a la seva antiga casa, a Holymeade, a Wilmslow, Manchester.

(Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Alan_Turing)

Lise Meitner, la física que va descobrir la fusió nuclear (Pilar Zabala)

Lise Meitner va néixer a Viena l'any 1878. El dia concret és una mica confús però dins la comunitat jueva consta que va ser el 7 de novembre.

Els seus pares, d'origen jueu, van ser Hedwig i Philipp Meitner. El pare, advocat de professió, tenia el seu despatx a casa, i això va propiciar que tant Lise com els seus germans visquessin dins un ambient plenament intel·lectual.

Va decidir de cursar estudis de ciències i lletres. En acabar, només quatre dones van aprovar el Matura, l'examen de l'època, entre elles Lise.

El 1901 va cursar estudis universitaris i va assistir a les classes del físic Ludwig Boltzmann. La passió que aquest mestre posava a l'hora d'interpretar i predir els fenòmens naturals que els sentits no detectaven va fascinar tant Lise que va decidir unir-se a la comunitat científica que Boltzmann va establir.

El 1905, en les seves pràctiques de la universitat va explicar, entre d'altres fenòmens, un experiment que el britànic Lord Rayleig no acabava d'entendre. Gràcies a aquest minuciós treball Lise va aconseguir, el 1906, el grau de Doctora.

En aquells dies una científica no tenia gaire futur a Viena, per molt èxit que hagués obtingut. Això la va empènyer a anar a Berlín i seguir estudis sobre la radioactivitat.

Un cop a Berlín, va demanar a Max Planck d'assistir a les seves classes. El professor era del parer que les dones no havien d'anar a la universitat, tret que tinguessin un talent extraordinari. Però Lise ben aviat li ho va demostrar. Tot i així, com que el laboratori del seu col·laborador Otto Hahn, al que es va unir, no acceptava més dones, es va veure obligada a treballar al soterrani i fins i tot li era prohibit de pujar al laboratori d'Otto, que era al primer pis.

L'experiència química de Hahn, unida al gran coneixement que Lise tenia de la física, es va materialitzar en un treball força productiu. El 1906 van publicar tres estudis molt importants sobre l'actini, i el 1909 en van seguir sis més.

El 1912 es va construir l'Institut per a la Física anomenat Kaiser Wilhelm. A Hahn li van oferir un lloc de jove científic. A Lise li van reservar una col·laboració gratuïta. Aquell mateix any i gràcies a Max Planck, Einstein va conèixer Lise, a qui afectuosament anomenava “la nostra Marie Curie”.

El 1913 Planck va nomenar Lise primera ajudant de científic a Prússia. No va ser fins llavors que va aconseguir el seu primer sou, molt per sota del de Hahn. Tot i així va ser un bon any per a Lise: Hahn i ella van aconseguir la seva primera secció de radioactivitat, el Laboratori Hahn-Meitner.

El 1918 van enviar conjuntament un treball sobre el descobriment del “protactini”, en què Hahn constava com a investigador principal. Lise ho va admetre com una manera de compensar Hahn per la pèrdua d'anys d'investigació quan ell era al front de guerra.

El 1919 Lise va ser la primera dona que va aconseguir plaça de professora d'universitat. Aquell mateix any, l'Associació de Química Alemanya va condecorar Hahn amb la medalla Emil Fischer. El tribunal va oferir una còpia de la medalla a Lise però sense cap mena de reconeixement per la seva contribució. Ella no va dir res, simplement no es va presentar a la cerimònia.

Amb l'arribada de Hitler al poder, li van retirar el títol de professora però va poder continuar el seu treball al laboratori i va investigar amb Hahn la possibilitat de crear elements més pesats que l'urani.

El 1938 la situació es va agreujar. Lise va perdre la nacionalitat austríaca i la feina, i li van retirar el passaport. Un any més tard va sortir clandestinament cap a Holanda, d'on va marxar mesos després perquè cap laboratori no li va oferi

r feina.

D'Holanda va passar a Suècia i es va traslladar a l'Institut Manna Seigbahn, on el professor va posar tota mena d'impediments a la seva investigació. Tenia el sou més baix i no se li va permetre tenir alumnes.

Els anys següents varen ser plens de problemes i vicissituds per a Lise. Hahn mantenia que ell era l'únic descobridor de la “fusió” i que l'hauria descobert abans si Lise no s'hagués interposat en els seus experiments.

A finals de 1944 es va concedir el Premi Nobel a Otto Hahn. No era comprensible que, havent estat nominats junts Lise i Hahn el l939, se li concedís només a ell. El 1947 Hahn va recollir el premi i no va citar els trenta anys de col·laboració amb Lise.

El 1946 Lise va viatjar a Amèrica per veure la seva família. En arribar, va ser rebuda amb tots els honors i el President Truman li va lliurar el premi “Dona de l'any”.

Encara que no va rebre el Nobel, Lise Meitner va rebre molts altres reconeixements en la seva carrera. En honor seu, l'element químic 109 es va anomenar “meitneri”.

Lise va lluitar tota la vida per l'ús pacífic de l'energia atòmica. El 1960 es va traslladar a Cambridge per estar a prop de la seva família. Va morir el 1968 als 90 anys.

El seu nebot Otto Robert Frisch va compondre la següent inscripció per a la seva làpida: LISE MEITNER UNA FÍSICA QUE MAI VA PERDRE LA SEVA HUMANITAT.

Font: <https://ca.wikipedia.org/wiki/Lise_Meitner>

Jo l’he vista (Pilar Zabala)

El relat que seguidament us donaré a conèixer és del tot cert. Ja sé que el que explico us pot semblar irreal. Potser direu que sóc massa imaginativa i que tota aquesta història és pura fantasia, però m'heu de creure. Jo he vist una ciutat que és invisible.

Us puc assegurar que es tracta de la més bonica ciutat que mai hàgiu vist. Ara bé, aquesta ciutat no és gens fàcil de descobrir. Està situada damunt del punt més alt d'un dels cims de la nostra terra. Aquesta ciutat resta immòbil, surant totalment protegida per l'abraçada d'espesses boires perpètues.

Perquè us feu una idea aproximada de quines són les característiques d'aquesta singular ciutat anomenada Boirina, intentaré descriure-us-la de la millor manera que sé, perquè vull compartir amb vosaltres l'emoció i el goig que sento d'haver-la trobada.

Els habitants de Boirina tenen la pell del color del coure. Duen llargs cabells negres curosament trenats i rinxolats. Els seus ulls ametllats són d'un intens color verd maragda i la seva mirada és plàcida i serena.

Les dones vesteixen llargues túniques i mantells de cotó de vius colors naturals. Cenyeixen la cintura amb amples cinturons de pell o de cànem trenat i les seves úniques joies són els senzills i variats medallons que mostren a l'alçada del pit. Els homes porten les túniques no més enllà dels genolls i mostren preferència pels tons grisos o marronosos. Duen cinturó i una ampla tira de pell lligada a cada canell.

A Boirina totes les cases tenen una estructura que les distingeix per la seva originalitat. Cadascuna d'elles disposa de gracioses cúpules i imaginatius minarets apuntant al cel. Als vespres, la ciutat es mostra totalment grisenca però pels matins, així que el sol es fa present, tot el conjunt llueix de manera esplèndida amb bells colors irisats, talment com si tota en ella fos de vidre tallat.

A Boirina es parla una llengua que jo mai no havia sentit abans. El to armoniós i fluid del seu so em convidava a escoltar. Naturalment, els gestos, més que no pas les paraules, varen servir per comunicar-me d'una manera senzilla i pràctica.

Els pobladors de Boirina posseeixen importants coneixements adquirits al llarg de generacions. Els seus treballs són totalment artesanals i dins dels oficis que necessiten. Són també excel·lents agricultors i experts ramaders. Aquest conjunt de tasques comunals els permet dur una vida totalment autosuficient.

Pel cantó nord de Boirina, un gran llac de temperades i plàcides aigües emergeix de les profunditats de la terra. Una part d'aquestes aigües baixa esglaonadament pel mig de la ciutat formant esplèndides cascades escumoses. Un seguit de passeres amb baranes curosament treballades uneixen places i carrers.

Curioses flors molt belles i de nombroses tonalitats, són al llarg de places i jardins, omplint l'aire de subtils fragàncies aromàtiques. També petits brolladors encantadors i extraordinàries fonts d’aigua fresca i clara es reparteixen per aquests espais acollidors, oferint calma, descans i benestar.

No puc precisar quina és l'extensió de Boirina perquè, en la mateixa mesura que jo m'endinsava per la ciutat, es tornava misteriosament invisible tot allò que jo deixava enrera. A la fi, en arribar a l'últim tram de l'últim carrer, tan sols boscos, matolls i un paisatge cobert per la gebrada va ser tot el que va quedar d'aquesta ciutat invisible, protegida fidelment sota l'abraçada d'unes espesses boires perpètues.