dilluns, 19 d’octubre de 2015

Jo l’he vista (Pilar Zabala)

El relat que seguidament us donaré a conèixer és del tot cert. Ja sé que el que explico us pot semblar irreal. Potser direu que sóc massa imaginativa i que tota aquesta història és pura fantasia, però m'heu de creure. Jo he vist una ciutat que és invisible.
Us puc assegurar que es tracta de la més bonica ciutat que mai hàgiu vist. Ara bé, aquesta ciutat no és gens fàcil de descobrir. Està situada damunt del punt més alt d'un dels cims de la nostra terra. Aquesta ciutat resta immòbil, surant totalment protegida per l'abraçada d'espesses boires perpètues.
Perquè us feu una idea aproximada de quines són les característiques d'aquesta singular ciutat anomenada Boirina, intentaré descriure-us-la de la millor manera que sé, perquè vull compartir amb vosaltres l'emoció i el goig que sento d'haver-la trobada.
Els habitants de Boirina tenen la pell del color del coure. Duen llargs cabells negres curosament trenats i rinxolats. Els seus ulls ametllats són d'un intens color verd maragda i la seva mirada és plàcida i serena.
Les dones vesteixen llargues túniques i mantells de cotó de vius colors naturals. Cenyeixen la cintura amb amples cinturons de pell o de cànem trenat i les seves úniques joies són els senzills i variats medallons que mostren a l'alçada del pit. Els homes porten les túniques no més enllà dels genolls i mostren preferència pels tons grisos o marronosos. Duen cinturó i una ampla tira de pell lligada a cada canell.
A Boirina totes les cases tenen una estructura que les distingeix per la seva originalitat. Cadascuna d'elles disposa de gracioses cúpules i imaginatius minarets apuntant al cel. Als vespres, la ciutat es mostra totalment grisenca però pels matins, així que el sol es fa present, tot el conjunt llueix de manera esplèndida amb bells colors irisats, talment com si tota en ella fos de vidre tallat.
A Boirina es parla una llengua que jo mai no havia sentit abans. El to armoniós i fluid del seu so em convidava a escoltar. Naturalment, els gestos, més que no pas les paraules, varen servir per comunicar-me d'una manera senzilla i pràctica.
Els pobladors de Boirina posseeixen importants coneixements adquirits al llarg de generacions. Els seus treballs són totalment artesanals i dins dels oficis que necessiten. Són també excel·lents agricultors i experts ramaders. Aquest conjunt de tasques comunals els permet dur una vida totalment autosuficient.
Pel cantó nord de Boirina, un gran llac de temperades i plàcides aigües emergeix de les profunditats de la terra. Una part d'aquestes aigües baixa esglaonadament pel mig de la ciutat formant esplèndides cascades escumoses. Un seguit de passeres amb baranes curosament treballades uneixen places i carrers.
Curioses flors molt belles i de nombroses tonalitats, són al llarg de places i jardins, omplint l'aire de subtils fragàncies aromàtiques. També petits brolladors encantadors i extraordinàries fonts d’aigua fresca i clara es reparteixen per aquests espais acollidors, oferint calma, descans i benestar.
No puc precisar quina és l'extensió de Boirina perquè, en la mateixa mesura que jo m'endinsava per la ciutat, es tornava misteriosament invisible tot allò que jo deixava enrera. A la fi, en arribar a l'últim tram de l'últim carrer, tan sols boscos, matolls i un paisatge cobert per la gebrada va ser tot el que va quedar d'aquesta ciutat invisible, protegida fidelment sota l'abraçada d'unes espesses boires perpètues.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada