dilluns, 26 d’octubre de 2015

El rellotger John Harrison (Antònia García)

Per ser un taller de fusteria s'ha de tenir vocació, com jo, que col·laboro en tot i per tot amb el meu amo, el senyor John Harrison. Es pot dir que l'he vist néixer perquè ja vaig ser el taller del seu pare, que també era fuster.
En Johnny, com li dic jo, era un marrec que no alçava un pam de terra i ja jugava amb les fustetes i els encenalls, aquí al taller. Jo el tenia a la falda i el feia saltar, tot cantant-li “arri, arri, tatanet, que farem un rellotget...” Cap als sis anys va agafar la verola, pobret. Va estar malalt molts dies i fins que no va poder anar a escola, passava hores entre les meves parets, observant com treballava son pare. Li vaig ensenyar a distingir les menes de fusta: roure, boix, cirerer... I li vaig proporcionar la millor joguina: un rellotge de fusta, ja espatllat, que jeia en un dels meus racons. L'haguéssiu vist, amb quina traça treia i posava les peces de la maquinària, provant d'arreglar-lo!
Aquell rellotge va ser l'inici. En John va aprendre l'ofici de fuster, feia cadires, taules, armaris... i rellotges. Tenia una habilitat remarcable. Força jove encara, va fer un rellotge de pèndol, tot de fusta. I després en va fer més...
Es va casar amb l'Elizabeth Barrel i varen tenir un fill. Passats uns pocs anys ella va morir. En John, més tard, es va tornar a casar amb una altra Elizabeth, de cognom Scott, i van tenir un noi, en William, i una noia, l'Elizabeth. I jo vaig ser el taller del petit William, perquè aquest nen també va agafar l'afició de construir rellotges.
Mentrestant, en John i el seu germà James continuaven fent proves i més proves. En John estava molt interessat a resoldre el problema dels rellotges marins. Va buscar noves solucions. Va construir un rellotge, el H-1, (Harrison 1), el primer d'una sèrie de rellotges, cada cop més perfectes, i per comprovar-ne el funcionament, feia viatges per mar.
Després de la construcció del H-2, va concentrar totes les seves energies, es va tancar a dins de les meves parets i va buscar obsessivament millorar la maquinària del rellotge marí. Jo, el seu taller, amb l'olor de fusta, els taulons, les serres, els ribots i les altres eines per una banda, i el seu fill, en William, per una altra, potser érem els únics que el compreníem. El noi també li donava ànims i l'ajudava.
Els tallers com cal, com sóc jo, ens identifiquem amb els nostres amos com si fóssim una sola persona. Jo sentia el neguit d'en John i li feia costat de la manera com ho pot fer un taller de fusteria: li cridava l'atenció sobre les fustes més indicades, li incentivava la imaginació amb el polsim de les serradures, no em planyia ni per hores de vetlla ni per intents poc reeixits. Jo encoratjava en John, l'empenyia, l'inspirava, un any rere l'altre sense defallir. En John no va parar fins que va aconseguir dissenyar i fabricar el primer rellotge nàutic d'alta precisió, un cronòmetre que permetria determinar la longitud en els viatges per mar.
Així va ser com el meu amo i rellotger va acabar el rellotge H-3 i després també el H-4. Va comprovar el funcionament de tots dos en viatges a Jamaica i a Barbados. Vaig esperar el seu retorn amb impaciència per saber-ne el resultat i la seva alegria també va ser la meva.
Els anys passen i ara, en John, mentre espera que li reconeguin els mèrits i la feina, ha decidit dissenyar un nou rellotge, el H-5. Hi treballa en cos i ànima, com ha fet sempre les coses. I jo, sense que ell se n'adoni, l'envolto de la meva essència vegetal, el respecto i l'admiro.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada