Per
ser un taller de fusteria s'ha de tenir vocació, com jo, que col·laboro en tot
i per tot amb el meu amo, el senyor John Harrison. Es pot dir que l'he vist
néixer perquè ja vaig ser el taller del seu pare, que també era fuster.
En Johnny, com li dic jo, era un marrec que no alçava un
pam de terra i ja jugava amb les fustetes i els encenalls, aquí al taller. Jo
el tenia a la falda i el feia saltar, tot cantant-li “arri, arri, tatanet, que
farem un rellotget...” Cap als sis anys va agafar la verola, pobret. Va estar
malalt molts dies i fins que no va poder anar a escola, passava hores entre les
meves parets, observant com treballava son pare. Li vaig ensenyar a distingir
les menes de fusta: roure, boix, cirerer... I li vaig proporcionar la millor
joguina: un rellotge de fusta, ja espatllat, que jeia en un dels meus racons.
L'haguéssiu vist, amb quina traça treia i posava les peces de la maquinària,
provant d'arreglar-lo!
Aquell rellotge va ser l'inici. En John va aprendre
l'ofici de fuster, feia cadires, taules, armaris... i rellotges. Tenia una
habilitat remarcable. Força jove encara, va fer un rellotge de pèndol, tot de
fusta. I després en va fer més...
Es va casar amb l'Elizabeth Barrel i varen tenir un fill.
Passats uns pocs anys ella va morir. En John, més tard, es va tornar a casar
amb una altra Elizabeth, de cognom Scott, i van tenir un noi, en William, i una
noia, l'Elizabeth. I jo vaig ser el taller del petit William, perquè aquest nen
també va agafar l'afició de construir rellotges.
Mentrestant, en John i el seu germà James continuaven fent
proves i més proves. En John estava molt interessat a resoldre el problema dels
rellotges marins. Va buscar noves solucions. Va construir un rellotge, el H-1,
(Harrison 1), el primer d'una sèrie de rellotges, cada cop més perfectes, i per
comprovar-ne el funcionament, feia viatges per mar.
Després de la construcció del H-2, va concentrar totes les
seves energies, es va tancar a dins de les meves parets i va buscar
obsessivament millorar la maquinària del rellotge marí. Jo, el seu taller, amb
l'olor de fusta, els taulons, les serres, els ribots i les altres eines per una
banda, i el seu fill, en William, per una altra, potser érem els únics que el
compreníem. El noi també li donava ànims i l'ajudava.
Els tallers com cal, com sóc jo, ens identifiquem amb els
nostres amos com si fóssim una sola persona. Jo sentia el neguit d'en John i li
feia costat de la manera com ho pot fer un taller de fusteria: li cridava
l'atenció sobre les fustes més indicades, li incentivava la imaginació amb el
polsim de les serradures, no em planyia ni per hores de vetlla ni per intents
poc reeixits. Jo encoratjava en John, l'empenyia, l'inspirava, un any rere
l'altre sense defallir. En John no va parar fins que va aconseguir dissenyar i
fabricar el primer rellotge nàutic d'alta precisió, un cronòmetre que permetria
determinar la longitud en els viatges per mar.
Així va ser com el meu amo i rellotger va acabar el
rellotge H-3 i després també el H-4. Va comprovar el funcionament de tots dos
en viatges a Jamaica i a Barbados. Vaig esperar el seu retorn amb impaciència
per saber-ne el resultat i la seva alegria també va ser la meva.
Els anys passen i ara, en John, mentre espera que li
reconeguin els mèrits i la feina, ha decidit dissenyar un nou rellotge, el H-5.
Hi treballa en cos i ànima, com ha fet sempre les coses. I jo, sense que ell se
n'adoni, l'envolto de la meva essència vegetal, el respecto i l'admiro.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada