—Quin
conte t'agrada més, fillet?
—El de la Blancaneu, mare.
—Ah, sí? I per què?
—El que més m'agrada és quan la Blancaneu mossega la poma
que li dóna la madrastra. Li fa una bona queixalada i cau rodona...
—Però, nen! Si això és el més dramàtic de tot el conte!
—Sí, mare, però està tan ben explicat... Quan me'l
llegeixes m'agrada molt.
—I cap més tros?
—Sí, ja al final, quan arriba el Príncep, tan guapo, tan
alt i ben plantat i li fa un petó i li fa caure el bocí de poma enverinada i
ella torna en sí, perquè no estava morta.
—Però, nen, la Blancaneu és molt maca...
—A mi no m'agrada gaire, tan blanca com la neu, els ulls i
els cabells negres i els llavis com la sang... En canvi, el Príncep, amb els
ulls blaus com el mar i els cabells rossos com l'or… Per què m'hauria d'agradar
més la Blancaneu?
I la pobra dona es quedava estranyada d'aquesta reacció
meva amb la bonica narració. Però, sí, aquest príncep de conte va ser el meu
primer amor, el meu amor d'infantesa.
Vaig néixer el dia 23 de juny del 1912, a Paddington,
Londres. El meu pare es deia Julius Mathison Turing i la meva mare Ethel Stoney
Turing. I jo, Alan Mathison Turing.
Després, a l'escola, als 14 anys, vaig enamorar-me d'un
company, un any més gran que jo, Chistopher Morcom, però no vaig ser correspost
i vaig patir molt. I més, quan va morir, ben jove. Els altres amors meus eren
l'Aritmètica, les Matemàtiques.
Una vegada, un amant meu em va robar i vaig denunciar-lo,
però en saber la policia l'essència del cas, volien posar-me a la presó, per
homosexual, que estava tan castigat en aquella època. L'única manera
d'escapar-me'n era injectar-me moltes hormones per a fer-me ser “com els
altres”. I així ho van fer.
Després d'aquest tràngol i pensant en el meu primer amor,
mort en plena joventut, em vaig tornar ateu. Sí, res de religió, res de Déu.
Vaig treballar en camps com la informàtica, la
criptoanàlisi i la intel·ligència artificial. Durant la segona guerra mundial
vaig ser molt útil als aliats. Vaig descobrir molts còdecs secrets dels nazis i
vaig ser de la secció responsable de la lectura dels senyals navals alemanys.
Mentre treballava a Bletchley, de tant en tant anava
corrent fins a Londres, uns 40 km., quan havia d'assistir a reunions de gran
nivell. Vaig ser un corredor de fons notable. A més, gràcies a mi podeu
escriure aquesta meva història en un magnífic ordinador.
Ha arribat el dia 7 de juny del 1954, ja tinc 41 anys, o
només tinc 41 anys? Sóc a Wilmslow, Cheshire. Tinc a les mans una magnífica
poma: rodona, vermella, llustrosa. Em recorda la de la Blancaneu... Quines
ganes de mossegar-la!
Després de mort s'ha reconegut la seva vàlua com a físic i
com a persona. A Manchester se li han dedicat una colla d'homenatges. Un tros
de carretera i un pont porten el seu nom. Se li ha ofert una estàtua en un parc
pròxim a la Universitat de Manchester, amb la seva figura asseguda en un banc
(que recorda la que hi ha a la plaça Rovira, a Barcelona, al barri de Gràcia,
dedicada a l'arquitecte Antoni Rovira).
El 23 de juny del 1998, que hauria estat el seu 86è
aniversari, se li va dedicar una placa commemorativa a la casa on va néixer i
el 7 de juny del 2004, pel 50è aniversari de la seva mort, es va descobrir una
placa commemorativa a la seva antiga casa, a Holymeade, a Wilmslow, Manchester.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada