dilluns, 2 de novembre de 2015

Després de la castanyada (Montserrat Forrtuny)

Dibuix: Montserrat Fortuny
Anava jo caminant carrer Bailèn amunt. Acabava de baixar del pis d'un amic, quasi cantonada Rosselló. Havíem fet la castanyada, sis de colla, i havia anat tot molt bé. Els panellets eren molt més bons que els dels altres anys, perquè eren de pastisseria, no del súper, com abans, que tenien aquell gust de patata.
Els moniatos, molt dolços i les castanyes, molt ben torrades.
La convivència havia estat molt bona, en faltar aquella “amiga” que em posava sempre nerviosa. Havíem rigut molt a l'hora del moscatell i tot havia acabat molt bé, aquest diumenge dia u de novembre, festa de Tots Sants, vigília del dia dels Difunts, tal com s'ha de fer aquesta celebració.
Anava pujant per Bailèn, com feia sempre, una caminada de vint minuts, com a màxim. De cop i volta es van apagar els llums de tot el carrer, no els de les porteries i algunes botigues, de manera que encara m'hi veia, sabia on posava els peus i no em vaig immutar, encara que per tot el carrer no s'hi veia ni un ànima, manera d'anomenar les persones, molt indicat en un dia com aquest.
De sobte vaig sentir, rere meu, soroll de passes, no de talons alts, de sabates femenines, sinó de sabates d'home.
Vaig pensar que, anant més de pressa que jo, aviat em passaria davant, però no, si jo alentia el pas, ell també.
Vaig començar a preocupar-me i no vaig tenir valor per a girar-me i mirar avall, darrere meu.
Si afluixava el pas, el so també es feia més lent, i si l'apressava, també es feia més ràpid.
Em va agafar por… Qui era el que em seguia i per què…? Per a robar-me…? Per a fer-me mal…? Per a matar-me…?
Havia començat a pujar per l'esquerre del carrer Bailèn, pel costat on hi ha els carrerons més estrets, propis del barri de Gràcia; els de la dreta, pujant, ja són el carrer Indústria, el de Pare Claret, que són com tots els de l'Eixample.
En arribar, doncs, al carrer Pare Claret, vaig travessar i vaig començar a pujar per la dreta, fins arribar a la Travessera de Gràcia.
Des de la Travessera vaig enfilar el Torrent de les Flors i havia de pujar encara tres carrers, dels estrets, graciencs, i vaig continuar amunt, sense girar-me, amb el cor augmentant el seu ritme, cada vegada més esglaiada.
Vaig invocar els meus difunts, els més estimats, demanant auxili espiritual i material…
En arribar al número 30, amb el cor que ja em sortia per la boca, es van tornar a encendre els llums de tots els carrers i vaig començar a córrer fins a arribar al meu número, el 38; vaig treure'm les claus de la butxaca, vaig ficar la clau al pany i, un cop a dins de l'entrada, vaig tancar la porta tan de pressa com vaig poder, amb un terrabastall que el deurien sentir tots els veïns, jo tremolant i gairebé sense força a les cames…
Fins que no em vaig veure amb cor per pujar els meus 57 graons, no vaig encendre el llum de l'escala.
Llavors sí, amunt, amunt, fins a entrar al meu pis i tancar la porta amb tots els panys i baldes…!
Ningú no va trucar, cap més soroll no va trencar el silenci de la nit.
He dormit bastant bé i aquí em teniu, sana i salva, per a poder explicar-vos aquesta peripècia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada