 |
| Dibuix: Montserrat Fortuny |
Els moniatos, molt dolços i les castanyes, molt ben
torrades.
La convivència havia estat molt bona, en faltar aquella
“amiga” que em posava sempre nerviosa. Havíem rigut molt a l'hora del moscatell
i tot havia acabat molt bé, aquest diumenge dia u de novembre, festa de Tots
Sants, vigília del dia dels Difunts, tal com s'ha de fer aquesta celebració.
Anava pujant per Bailèn, com feia sempre, una caminada de
vint minuts, com a màxim. De cop i volta es van apagar els llums de tot el
carrer, no els de les porteries i algunes botigues, de manera que encara m'hi
veia, sabia on posava els peus i no em vaig immutar, encara que per tot el
carrer no s'hi veia ni un ànima, manera d'anomenar les persones, molt indicat
en un dia com aquest.
De sobte vaig sentir, rere meu, soroll de passes, no de
talons alts, de sabates femenines, sinó de sabates d'home.
Vaig pensar que, anant més de pressa que jo, aviat em
passaria davant, però no, si jo alentia el pas, ell també.
Vaig començar a preocupar-me i no vaig tenir valor per a
girar-me i mirar avall, darrere meu.
Si afluixava el pas, el so també es feia més lent, i si
l'apressava, també es feia més ràpid.
Em va agafar por… Qui era el que em seguia i per què…? Per
a robar-me…? Per a fer-me mal…? Per a matar-me…?
Havia començat a pujar per l'esquerre del carrer Bailèn,
pel costat on hi ha els carrerons més estrets, propis del barri de Gràcia; els
de la dreta, pujant, ja són el carrer Indústria, el de Pare Claret, que són com
tots els de l'Eixample.
En arribar, doncs, al carrer Pare Claret, vaig travessar i
vaig començar a pujar per la dreta, fins arribar a la Travessera de Gràcia.
Des de la Travessera vaig enfilar el Torrent de les Flors i
havia de pujar encara tres carrers, dels estrets, graciencs, i vaig continuar
amunt, sense girar-me, amb el cor augmentant el seu ritme, cada vegada més
esglaiada.
Vaig invocar els meus difunts, els més estimats, demanant
auxili espiritual i material…
En arribar al número 30, amb el cor que ja em sortia per la
boca, es van tornar a encendre els llums de tots els carrers i vaig començar a
córrer fins a arribar al meu número, el 38; vaig treure'm les claus de la
butxaca, vaig ficar la clau al pany i, un cop a dins de l'entrada, vaig tancar
la porta tan de pressa com vaig poder, amb un terrabastall que el deurien
sentir tots els veïns, jo tremolant i gairebé sense força a les cames…
Fins que no em vaig veure amb cor per pujar els meus 57
graons, no vaig encendre el llum de l'escala.
Llavors sí, amunt, amunt, fins a entrar al meu pis i tancar
la porta amb tots els panys i baldes…!
Ningú no va trucar, cap més soroll no va trencar el silenci
de la nit.
He dormit bastant bé i aquí em teniu, sana i salva, per a
poder explicar-vos aquesta peripècia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada