L’ensurt (Antònia García)

I mira que m'ho deia, en Joan. “No passis per aquests carrers tan solitaris, que un dia et donaran un ensurt...” Jo me'n reia. Ves, què m'havia de passar. Des que vivim aquí que vaig pels carrers de dalt, tot fent drecera. Un ensurt, a mi? I ca, home! I ca!

Però un dia jo anava per aquells carrers deserts i amb poca llum cap a casa. Era un tros curt. Re, cinc minutets de camí. Era hora foscant. El cel tenia encara un punt de blau però la foscor amagava les cases. De sobte, em vaig adonar que algú em seguia. Vaig sentir els passos, un tros enrere. Uns passos que s'arrossegaven. Em vaig girar i vaig veure una silueta alta, tapada amb una roba amb caputxa. Aquella figura va avançar una mà cap a mi i va fer una mena de crit gutural acabat amb un esgarip agut. No sé pas què em vaig imaginar. Em vaig quedar clavada, incapaç de moure les cames. La figura es va acostar, amb la mà cap a mi, i de cop vaig reaccionar, vaig arrencar a córrer en direcció al passeig, on acostuma a haver-hi gent que va amunt i avall. Ni em vaig girar, però estava segura que la figura em seguia. Sentia el seu trepig, també accelerat. En tombar la cantonada, em vaig repenjar a la paret per recuperar l'alè. El cor em bategava a cent per hora. Vaig mirar enrere i sí, la forma inquietant, home o dona, anava venint. Vaig provar de cridar demanant auxili però la veu no em va sortir, tenia la gola seca. Vaig trucar al timbre de dues o tres cases, però ningú no va respondre.

Si no fos que no hi crec, hauria pensat que era un fantasma. Però no, havia de ser algú real. Un lladre, potser? Una vegada, van estirar la bossa a una amiga meva i li van arrencar la cadena d'or que duia al coll... I si era un boig assassí? A sota de la roba podia dur un ganivet ben esmolat... Qui sap si ja havia apunyalat dues o tres persones més, rabejant-se en les indefenses víctimes, omplint-los el cos de ferides horribles. Una ment malaltissa pot arribar a fer veritables atrocitats!

Aquests pensaments m'havien posat ales als peus. Vaig tornar a córrer. Vaig recordar que a la bossa duia el paraigua plegable. Si la figura m'aconseguia, a més de cridar tant com pogués, em defensaria a cops de bossa, a puntades de peu, a mossegades...!

Aleshores em va agafar aquell dolor, aquella punxada al costat que m'agafa quan corro, i em vaig aturar. Allí, palplantada, esbufegant, vaig veure com s'acostava aquella persona, alentint el pas, arrossegant els peus... Em vaig dir a mi mateixa: la millor defensa és un bon atac! No m'hi vaig pensar gens, vaig engrapar la bossa amb el paraigua a dins i vaig començar a atonyinar el possible malfactor o criminal repetidament, a tort i a dret, sense mirar on pegava! Jo estava histèrica, havia passat de tenir una por terrible a tenir un coratge defensiu inimaginable.

Al carrer no hi havia ningú més que nosaltres dos: la figura, cargolada a terra, gemegant, protegint-se el cap amb els braços, i jo amb la bossa enlaire, disposada a continuar clavant-li un bon gec de garrotades. Però, amb la brega, la caputxa se li havia tirat enrere i li vaig veure la cara. Era en Pere, el meu nebot. Pere!, vaig cridar, ets tu? Però, redimonis, per què m'has espantat així?

L'adolorit xicot, amb la poca veu de què podia disposar a causa d'una afonia tremenda i d'un refredat gripós que el tenia baldat, em va dir que havia sortit del seu pis, ben abrigat, per anar a la farmàcia a buscar més medicaments i llavors m'havia vist. M'havia seguit i havia intentat cridar-me però tenia la veu tan malament que amb prou feines li havia sortit un so estrany. Veient que jo havia començat a córrer, ell també ho havia fet, per poder-me dir: “Ei, tieta, que sóc jo...!”

Quan ho vaig explicar a en Joan, es petava de riure. I de llavors ençà que, de vegades, enriolat, em diu: “No passis per aquests carrers tan solitaris, Teresa, que algun dia, per equivocació, encara li faràs una cara nova a algú ben innocent...”.