La riuada (Anna Collado)

Anava jo caminant per un carrer solitari de la meva ciutat quan, de sobte, em vaig adonar que, per l’avinguda que creuava perpendicularment el meu carrer, s’acostava un nombrós grup de persones caminant a pas lleuger. La massa humana, sorollosa i desmanegada, avançava omplint tota l’avinguda, com si d’una riuada es tractés. A mida que es va anar apropant, vaig poder distingir les petites partícules que la formaven. Es tractava de persones de totes les edats: joves, grans i criatures. Els més joves avançaven amb pas ferm i alguns ajudaven a caminar o a sostenir-se dempeus els més ancians, que mostraven l’esgotament en els seus rostres. La major part dels infants caminaven essent arrossegats per la mà d’algun adult. Els més afortunats anaven a coll. Tots, però, reflectien als seus ulls la tristor i la incomprensió més devastadora.

Foto: Sergi Cámara. Publicat a: naciodigital.cat

Palplantada al mig del carrer, la riuada humana em va envoltar com si jo fos una roca enmig de la llera d’una riera i ella fos l’aigua que baixa després d’una pluja torrencial. La seva força era tan gran, però, que com els passa també a les roques, em vaig haver de deixar endur per ella. Ja dins la riuada, vaig poder conèixer-la millor. Estava formada per persones desesperades que fugien del seu país després que el desconhort i la por hagués envaït les seves vides. No tenien res, ja que havien deixat enrere possessions, amics i esperances.

—On aneu? —els vaig dir.

—A Europa —em van respondre.

I no vaig poder fer més que sumar-me a la seva marxa. Intuïa que Europa no els resoldria els seus problemes, però un racó de mi pensava que sí, que encara podria quedar un bri d’humanitat en aquella paraula-ens. Potser sí, potser sí que se’n sortirien.

Els vaig seguir fins a la porta d’Europa. Els vaig acompanyar impregnant-me de les seves històries tristes i dels seus somnis recalcitrants. Quan vam arribar-hi, ens vam posar a picar.

—Open! Open! —cridaven els meus companys i companyes de camí.

—Obriu, collons, que no hi ha ningú o què? —vaig cridar jo desesperada.

Des de llavors seguim picant i cridant. Des de llavors una barreja de sorpresa, indignació i resignació ha envaït la meva existència mentre els meus artells encetats i la meva laringe turgent segueixen lluitant contra el mur obstinat d’indiferència que s’aixeca davant nostre.