Accèssia (Anna Collado)

El viatger troba a faltar quelcom en arribar a Accèssia, i al cap de poc se n’adona de què és el que hi manca: a Accèssia no hi ha cap esglaó. Els habitants d’Accèssia es desplacen sobre rodes; allà hi han anat a parar tips de sentir-se incompresos a les seves ciutats d’origen. A Accèssia, tot està pensat per a no trobar-se cap entrebanc: rampes per a superar qualsevol desnivell, portes automàtiques, vehicles de pis baix, ascensors a dojo, elements urbans a l’alçada adequada per ser utilitzats estant assegut...

El visitant que hi arribava caminant, ha d’acostumar-se a l’urbanisme amable d’aquell indret. Bregat a batallar amb graons i traves diverses, Accèssia es fa fins i tot incòmode per a ell. A tall d’exemple us diré que per utilitzar les cabines telefòniques o els caixers automàtics cal que el viatger es posi a la gatzoneta; o que ha de fer milers de passes per les bastes extensions sobre les que s'estenen supermercats i biblioteques (aquests espais són molt extensos per aconseguir que els productes a la venda o llibres estiguin ubicats a les prestatgeries a una altura màxima de 80 cm). No hem d’oblidar també que caminar per les voreres li resulta un xic arriscat, atès que corre el perill de ser atropellat per les rodes d’algun habitant d’Accèssia.

Però, allò que enutja més el visitant d’Accèssia, perquè l’assenyala com a diferent de la resta és, estimat emperador, el que us explicaré a continuació: el visitant bípede es veu obligat a entrar als edificis per les portes secundàries ubicades, generalment i per motius estètics, a la part del darrera dels mateixos; el motiu és que les portes principals d’accés són amples però baixes, atès que foren dissenyades, com bé es pot esperar, per a l’exclusiva comoditat dels estàndards accessians.

Però si l’accés de segona classe els enutja, encara ho fa més el següent: per compensar les dificultats que als visitants bípedes poden provocar les mesures de les cambres higièniques (vàters massa alts o piques massa baixes), existeixen espais especials assenyalats amb el símbol d’un home dempeus. Aquestes cambres unisex, compten amb les mides estàndard de les ciutats de bípedes i solen estar tancades amb clau per garantir-ne la netedat, malgrat que, tot sovint, siguin utilitzades com a magatzem.

Tot plegat, esgota de tal manera el viatger que l’obliga a marxar d’Accèssia abans de vint-i-quatre hores. Quina sort que tinc, pensa el visitant, de poder marxar cap a casa on tot és a la meva mida! I jo penso: No ho saps prou!

Basat en la idea del vídeo de l’EDF: http://youtu.be/Bb7GYhyw5Cs 

Grisèlida, ciutat invisible (Antònia García)

Hi ha una ciutat que no surt a cap atles ni a cap guia ni a cap mapa. Ben mirat, com moltes de les ciutats imaginades i descrites com si fossin reals. L'anomenen Grisèlida. Quan algú entra per la porta de la muralla, veu de seguida que les pedres es transformen en una tanca de xiprers on el vent resta presoner. Alça les mans i no sap quin vent és, no s'assembla a cap altre vent, no és sec ni humit. Però du sentors d'herbes d'olor, com les que es flairen a la cambra de les àvies. El viatger entra per un camí que devia haver estat el carrer principal i arriba al gran estany que potser fou la plaça. Una munió d'infants juguen a empaitar-se, per damunt de l'aigua. Aquella aigua deu ser molt i molt salada perquè els nens no s'hi enfonsen. En ficar-hi la mà, no es nota res. No hi ha aigua; no hi ha criatures juganeres; no hi ha estany. Qui sap si ha estat una al·lucinació. El viatger aviat descobreix que Grisèlida és la ciutat dels miratges.

Sempre s'havia dit que els miratges es veien en la llunyania i desapareixien en acostar-s'hi. Però ara el visitant és a dins mateix d'un miratge múltiple i voldria destriar el que és real del que és una impressió dels sentits, a la ciutat de Grisèlida. Avança cap a una alta torre, puja l'escala de caragol fins a dalt de tot i mira al seu voltant: les cases tenen forma de cubs de diverses mides i de tant en tant hi ha alguna casa de forma arrodonida... Però de cop i volta, la torre que li fa de mirador esdevé un salt d'aigua que arrossega el viatger temerari cap a un canal on una multitud es deixa endur pel corrent, com si es tractés d'un joc plaent. Aquelles persones, infants i adults barrejats, xerren a crits entre elles en un llenguatge incomprensible. No detecten l'intrús o potser no li fan cas. Tots arriben en un gran pla i l'aigua s'escola per les vores mentre la gent queda al mig. El visitant, atordit, prova de prendre contacte amb una dona jove que té a la vora. Li parla. Ella se'l mira com si no el veiés, com si la seva mirada el travessés i anés més enllà... En aquesta ciutat, els miratges es van renovant contínuament i ningú no sap si aquell home que intenta fer-se entendre forma part d'un nou miratge.

Però de quina manera viuen i es relacionen, aquestes persones? Com saben què és un miratge i què no ho és? El viatger observa alguns grups que es formen de manera espontània, d'on sorgeixen converses alegres. Els vells s'eixuguen al sol. Els joves passegen. Els nens juguen. Que potser és festa, en aquest lloc? On és la gent que treballa? On són les botigues, els tallers...? Fa un nou intent de parlar amb una altra persona. S'adreça a una nena que salta a corda. La corda se li entortolliga com un serpent, la nena i tota la gent desapareixen i el visitant cau per un forat fins el soterrani d'una casa. Allí hi ha alguna cosa inquietant, una massa gelatinosa que canvia de forma contínuament. El viatger troba una escala de fusta i surt per una trapa a la planta baixa i d'allí al carrer. El carrer no té cases, és un indret ple de falgueres gegants habitat per insectes desconeguts.

Després de molta estona de caminar perdut per llocs increïbles, el visitant aconsegueix trobar la porta de la muralla i la traspassa ràpidament. Camina uns quants passos abans de girar-se. Quan ho fa, la muralla no hi és. Al seu lloc s'alça una sinuosa paret de cristalls on els raigs del sol produeixen un devessall de colors que l'enlluernen.

El viatger reprèn el seu camí. No es vol tornar a girar. Treu una llibreta de la seva bossa, passa algunes pàgines i hi escriu: Grisèlida, ciutat dels miratges. Torna a guardar la llibreta i continua caminant. Ell no ho sap encara, però el que acaba d'escriure a la llibreta s'ha esborrat i hi han aparegut unes paraules diferents...

La meva Ciutat Invisible és així (Montserrat Fortuny)

Dibuix: Montserrat Fortuny

Té en un costat el mar. Sí, el nostre mar menut que, per ser petit, hi ha hagut molts cadàvers enfonsats... Molts vaixells de guerra, guarnits de veles blanques; altres, adornades amb dibuixos del color de l'or i del color de la sang... Creus, mitges llunes, ensenyes de tots colors; cadàvers blancs com la neu; altres, bruns com els troncs dels roures; altres, negres com l'eben... I continuen engrossint la llista, rostres morens i negres, actuals...

Acariciat per les ones hi ha un pujol, on abans enterraven els jueus, que ha mantingut el mateix nom des de llavors i on ara enterren també els de totes les religions i els ateus... Però també té jardins i miradors.

Les quatre barres que abans duien els peixos en sos lloms, ara les veiem penjades a les finestres i balcons de les cases, tant als barris antics com als moderns.

Al costat contrari de la muntanyeta n'hi ha una altra, més airosa, que forma part d'una serralada, però és en aquesta segona muntanya on s'hi veuen atraccions per a menuts i grans, i una imatge que la corona, que vol assemblar-se a una de gegantina que hi ha en un altre cim d'una altra ciutat, la qual té davant seu un altre mar, immens, aquell.

En aquesta ciutat molts genis hi han deixat les seves petjades: palaus, basíliques… N'hi ha una en construcció, que no s'acaba mai, amb punxes i més punxes i que encara està esperant les més altes que l'han de coronar, mostrant la seva agudesa altiva.

Hi ha un parc amb un estany d'aigua, adornat per un carro tirat per quatre cavalls, tota l'escultura del color de l'or. A més, aquest parc conserva entre reixes animals mansos i ferotges.

N'hi ha un altre, de parc, que té, sota una gran superfície de sorra, envoltada de bancs molt originals, una altra superfície magnífica, que sosté la de dalt amb gruixudes columnes, tan altes que semblen esveltes...

Barris antics, de carrers estrets i cases senyorials, de rambles que han canviat les seves aigües torrencials per parades de flors... Barris que abans eren viles... Barris nous, veritables ciutats-dormitori...

Ah! I el seu nom? Barcanovena… (És que abans d'ella n'hi van haver vuit més?).

Quants anys? Quinze (Núria Soler)

Han passat els anys i jo sense adonar-me’n. Quan vaig començar el taller gairebé no m’atrevia a escriure i llegir el que havia escrit se’m feia una muntanya. El recolzament de la Consol i de la resta d’integrants del taller, l’ambient de Rocaguinarda que tan bé ens va acollir, em van aportar confiança.

Escriure ja m’havia agradat quan estudiava però amb el pas del temps i el tràfec de la vida havia quedat totalment oblidat. Potser el que em va salvar va ser la lectura. He llegit des de sempre i ho continuo fent.

Assistir a taller m’ha fet treballar el llenguatge, buscar-ne els mots més adients, utilitzar-ne molts que coneixia però que en la parla diària no fem servir. I, em demano perquè no ho fem, per què el vocabulari diari és tant limitat? La resposta és clara: no ens l’han ensenyat prou.

Escriure, consultar diccionaris de sinònims, trobar frases fetes, dites, verbs, mots escaients en els moments oportuns és apassionant.

També aprendre a expressar el que sento, el que penso, el que he après amb el pas dels anys i fer-ho d’una manera coherent, utilitzar les regles que fan entenedora l’escriptura és un exercici que em permet mantenir la ment desperta.

Per aquest taller, en aquests quinze anys, han passat persones d’edats molt diverses però res no ha estat obstacle car l’única cosa que hem tingut en compte ha estat millorar els relats.

En tots i cadascun dels cursos hi he trobat persones de qui aprendre, no només per com ho diuen sinó també pel que diuen. Escoltar els escrits dels companys, adonar-me que darrere de cada relat hi ha un treball millor que el meu, que els punts de vista difereixen, que les emocions coincideixen, que la fantasia no té límits, que cada un de nosaltres té conceptes distints, que he d’aprendre encara tantes coses... després de quinze anys!

Espero que aquest neguit no ens abandoni mai i, ja sigui en el taller o fora, ens mogui sempre l’ànsia d’embrutar papers.

Han passat quinze anys (Antònia García)

Quinze anys enrere, l'any 2000, em vaig apuntar al Taller d'Escriptura Creativa que havia programat la Cooperativa. El conduiria l'escriptora Consol Sánchez Bondia. Com que m'agradava escriure, vaig pensar que m'aniria bé trobar-me amb gent que tingués la mateixa afició que jo, i el primer dia de classe m'hi vaig presentar tota il·lusionada.

Ens vam reunir un grup de set o vuit homes i dones. Em va agradar. La Consol va aconseguir de seguida que fóssim un grup cohesionat i ens va despertar encara més l'interès per la lectura i l'escriptura. Sota el seu guiatge, em vaig acostumar a llegir a classe, en veu alta, els exercicis que escrivia, i també a llegir alguns fragments de llibres quan era del cas.

La Consol ens va saber encomanar la seva afició per les lletres, les paraules, el so i el significat de les paraules. Ens dedicava una atenció afectuosa, ens animava a escriure i ens corregia amb encert per ajudar-nos a millorar l'expressió escrita. Va fer que, a més de companys, ens anéssim tornant amics. El taller, que havia començat per trimestres, va continuar com a activitat estable de la Cooperativa, on sempre ens hem sentit ben acollits.

Per a mi, el taller era aquell escrit fet a casa, destinat a ser llegit davant dels companys i a ser comentat per ells i per la Consol; era fer a classe aquells exercicis divertits, imaginatius, que resolíem cadascú d'una manera diferent; era la bona estona que passàvem parlant de llibres, de narracions, de poesia...

Amb el pas de quinze anys, gairebé tot experimenta canvis. El taller també. De tant en tant, unes persones no han pogut continuar i unes altres s'hi han incorporat. Però la dinàmica i el tarannà inicials s'han mantingut.

Recordo les classes que havíem fet a casa de la Consol, de forma esporàdica, tot prenent una tassa de te. I els finals de curs, amb unes trobades delicioses al jardí de la Núria, junt amb la seva família, menjant coca i bevent xampany, sota el llimoner. Totes volíem veure la tortuga, la Marcel·lina. I algunes vegades, la Coral i l'Elmar ens obsequiaven amb música de guitarra i acordió.

Quan em va tocar passar un temps amb problemes familiars de salut, el taller fou per a mi com una finestra oberta que em permetia respirar. Podia abocar en els meus escrits una part del que tenia a dins. La comprensió de tot el grup m'ajudava.

Mentrestant, la Consol, que havia lluitat amb coratge contra la seva malaltia, ens va deixar per sempre. Ens l'estimàvem. Vam perdre una bona amiga i una persona excel·lent. I el taller va quedar orfe... Vam pensar a buscar una persona que el pogués portar. Mentre ho resolíem, vam decidir fer la prova de conduir-lo entre nosaltres, per rotació.

Més tard, amb la malaltia i la mort de dues de les meves persones estimades, em vaig adonar encara més de com era d'important l'afecte i la companyia del grup. Em vaig agafar al taller com els nàufrags s'agafen a una fusta. Al taller, per una estona, la tristesa quedava al marge: els escrits, les lectures, les hores amb les companyes, eren una mà que em sostenia, que m'ajudava a tirar endavant. Mai no els ho podré agrair prou.

Actualment, la preparació del taller continua per rotació. A mi em sembla una bona experiència, té el seu al·licient. Jo no tinc la capacitat de crítica i de mestratge com pot tenir un tallerista de veritat, però m'agrada molt buscar exercicis i temes per treballar-los al taller. I la resta de companyes, quan els toca a elles, aporten elements de millora de l'escriptura, idees originals, jocs amb les paraules... Cada dilluns vaig a la Cooperativa amb ganes de sentir la veu de cadascuna llegint el seu escrit. Tinc molta curiositat per saber com han resolt l'exercici de torn i quins nous exercicis ens proposen. La creativitat plana damunt les taules de marbre, les pàgines en blanc s'omplen de lletres, de paraules que expressen sentiments i sensacions, i que dibuixen les traces de la imaginació que avança i no té fi.

No tinc cap pretensió d'arribar a ser una escriptora, en tinc prou amb ser una aficionada i penso que les bones estones que passo amb les companyes valen molt la pena. Portem quinze anys gaudint del plaer de l'escriptura. Ens en podem alegrar. Tenim a les mans la continuació del taller i espero de tot cor que es perllongui força temps.

Per molts anys! 

Un encert (Carme Marquès)

Formar part del Grup d’escriptura em va obrir horitzons ignorats que posseïa. Descobria sensibilitats i sentiments mitjançant l’escriptura en posar negre sobre blanc, hi abocava idees fantasioses o records que sorgien espontanis sense ser convocats. Em sorprenien per la seva naturalitat. Així, sense proposar-m’ho, sóc capaç d’escriure amb coherència narracions humils de les quals em sento cofoia.

Les companyes excel·lents. Elles m’han animat en tot moment amb els seus suggeriments i rectificacions, que jo sempre he agraït.

El grup, dones amants de les lletres, lectores insaciables, fa que el seu entusiasme encomanadís ens animi a totes a llegir i després a comentar les obres recomanades.

També vull fer palès el cordial acolliment de la Cooperativa Rocaguinarda al llarg de més de vuit anys. Gràcies per l’amabilitat de la vostra companyia.

La trucada (Elisabet Prades)

Tot va començar amb una trucada. Era ben bé una cita a cegues i estava neguitosa, no sabia amb què ni amb qui em trobaria.

Però volia provar, fer el pas, treure'm la por i la vergonya de sobre i provar una experiència desconeguda.

Així que em vaig vestir amb els millors texans i el suèter més nou, em vaig calçar les botes de pell i amb la llibreta i un bolígraf dintre de la bossa vaig fer cap a l'adreça on havíem quedat.

En arribar no em vaig trobar amb una taula amb espelmes, coberts de plata i un menú de cinc estrelles, sinó amb una colla meravellosa de somniadores de paraules de qui em vaig enamorar al moment. Totes amb els seus llapis i els seus fulls plens d’històries i poemes. I puc assegurar que aquest amor encara dura i després de dos anys de matrimoni espero amb delit les nostres trobades com el primer dia i us puc ben assegurar que aquesta relació va per llarg, molt llarg.

15è aniversari del Taller d'Escriptura (Montserrat Fortuny)

Quinze anys! Ningú no ho diria...!

Han passat volant!

Tothom escrivia.

Tothom ho feia i continuem.

Que la inspiració mai no ens manqui.

Veteranes i joves totes escrivim

i recordem totes les que ho feien

i a nosaltres ens recordaran

les que vindran rere nostre.

Donem foc a l'ànima...!

Expandim el cor...!

Omplim els fulls blancs...!

Posem-hi l’amor...!