Quants anys? Quinze (Núria Soler)

Han passat els anys i jo sense adonar-me’n. Quan vaig començar el taller gairebé no m’atrevia a escriure i llegir el que havia escrit se’m feia una muntanya. El recolzament de la Consol i de la resta d’integrants del taller, l’ambient de Rocaguinarda que tan bé ens va acollir, em van aportar confiança.

Escriure ja m’havia agradat quan estudiava però amb el pas del temps i el tràfec de la vida havia quedat totalment oblidat. Potser el que em va salvar va ser la lectura. He llegit des de sempre i ho continuo fent.

Assistir a taller m’ha fet treballar el llenguatge, buscar-ne els mots més adients, utilitzar-ne molts que coneixia però que en la parla diària no fem servir. I, em demano perquè no ho fem, per què el vocabulari diari és tant limitat? La resposta és clara: no ens l’han ensenyat prou.

Escriure, consultar diccionaris de sinònims, trobar frases fetes, dites, verbs, mots escaients en els moments oportuns és apassionant.

També aprendre a expressar el que sento, el que penso, el que he après amb el pas dels anys i fer-ho d’una manera coherent, utilitzar les regles que fan entenedora l’escriptura és un exercici que em permet mantenir la ment desperta.

Per aquest taller, en aquests quinze anys, han passat persones d’edats molt diverses però res no ha estat obstacle car l’única cosa que hem tingut en compte ha estat millorar els relats.

En tots i cadascun dels cursos hi he trobat persones de qui aprendre, no només per com ho diuen sinó també pel que diuen. Escoltar els escrits dels companys, adonar-me que darrere de cada relat hi ha un treball millor que el meu, que els punts de vista difereixen, que les emocions coincideixen, que la fantasia no té límits, que cada un de nosaltres té conceptes distints, que he d’aprendre encara tantes coses... després de quinze anys!

Espero que aquest neguit no ens abandoni mai i, ja sigui en el taller o fora, ens mogui sempre l’ànsia d’embrutar papers.