dilluns, 19 d’octubre de 2015

Accèssia (Anna Collado)


El viatger troba a faltar quelcom en arribar a Accèssia, i al cap de poc se n’adona de què és el que hi manca: a Accèssia no hi ha cap esglaó. Els habitants d’Accèssia es desplacen sobre rodes; allà hi han anat a parar tips de sentir-se incompresos a les seves ciutats d’origen. A Accèssia, tot està pensat per a no trobar-se cap entrebanc: rampes per a superar qualsevol desnivell, portes automàtiques, vehicles de pis baix, ascensors a dojo, elements urbans a l’alçada adequada per ser utilitzats estant assegut...
El visitant que hi arribava caminant, ha d’acostumar-se a l’urbanisme amable d’aquell indret. Bregat a batallar amb graons i traves diverses, Accèssia es fa fins i tot incòmode per a ell. A tall d’exemple us diré que per utilitzar les cabines telefòniques o els caixers automàtics cal que el viatger es posi a la gatzoneta; o que ha de fer milers de passes per les bastes extensions sobre les que s'estenen supermercats i biblioteques (aquests espais són molt extensos per aconseguir que els productes a la venda o llibres estiguin ubicats a les prestatgeries a una altura màxima de 80 cm). No hem d’oblidar també que caminar per les voreres li resulta un xic arriscat, atès que corre el perill de ser atropellat per les rodes d’algun habitant d’Accèssia.
Però, allò que enutja més el visitant d’Accèssia, perquè l’assenyala com a diferent de la resta és, estimat emperador, el que us explicaré a continuació: el visitant bípede es veu obligat a entrar als edificis per les portes secundàries ubicades, generalment i per motius estètics, a la part del darrera dels mateixos; el motiu és que les portes principals d’accés són amples però baixes, atès que foren dissenyades, com bé es pot esperar, per a l’exclusiva comoditat dels estàndards accessians.
Però si l’accés de segona classe els enutja, encara ho fa més el següent: per compensar les dificultats que als visitants bípedes poden provocar les mesures de les cambres higièniques (vàters massa alts o piques massa baixes), existeixen espais especials assenyalats amb el símbol d’un home dempeus. Aquestes cambres unisex, compten amb les mides estàndard de les ciutats de bípedes i solen estar tancades amb clau per garantir-ne la netedat, malgrat que, tot sovint, siguin utilitzades com a magatzem.
Tot plegat, esgota de tal manera el viatger que l’obliga a marxar d’Accèssia abans de vint-i-quatre hores. Quina sort que tinc, pensa el visitant, de poder marxar cap a casa on tot és a la meva mida! I jo penso: No ho saps prou!

Basat en la idea del vídeo de l’EDF: http://youtu.be/Bb7GYhyw5Cs 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada