Grisèlida, ciutat invisible (Antònia García)

Hi ha una ciutat que no surt a cap atles ni a cap guia ni a cap mapa. Ben mirat, com moltes de les ciutats imaginades i descrites com si fossin reals. L'anomenen Grisèlida. Quan algú entra per la porta de la muralla, veu de seguida que les pedres es transformen en una tanca de xiprers on el vent resta presoner. Alça les mans i no sap quin vent és, no s'assembla a cap altre vent, no és sec ni humit. Però du sentors d'herbes d'olor, com les que es flairen a la cambra de les àvies. El viatger entra per un camí que devia haver estat el carrer principal i arriba al gran estany que potser fou la plaça. Una munió d'infants juguen a empaitar-se, per damunt de l'aigua. Aquella aigua deu ser molt i molt salada perquè els nens no s'hi enfonsen. En ficar-hi la mà, no es nota res. No hi ha aigua; no hi ha criatures juganeres; no hi ha estany. Qui sap si ha estat una al·lucinació. El viatger aviat descobreix que Grisèlida és la ciutat dels miratges.

Sempre s'havia dit que els miratges es veien en la llunyania i desapareixien en acostar-s'hi. Però ara el visitant és a dins mateix d'un miratge múltiple i voldria destriar el que és real del que és una impressió dels sentits, a la ciutat de Grisèlida. Avança cap a una alta torre, puja l'escala de caragol fins a dalt de tot i mira al seu voltant: les cases tenen forma de cubs de diverses mides i de tant en tant hi ha alguna casa de forma arrodonida... Però de cop i volta, la torre que li fa de mirador esdevé un salt d'aigua que arrossega el viatger temerari cap a un canal on una multitud es deixa endur pel corrent, com si es tractés d'un joc plaent. Aquelles persones, infants i adults barrejats, xerren a crits entre elles en un llenguatge incomprensible. No detecten l'intrús o potser no li fan cas. Tots arriben en un gran pla i l'aigua s'escola per les vores mentre la gent queda al mig. El visitant, atordit, prova de prendre contacte amb una dona jove que té a la vora. Li parla. Ella se'l mira com si no el veiés, com si la seva mirada el travessés i anés més enllà... En aquesta ciutat, els miratges es van renovant contínuament i ningú no sap si aquell home que intenta fer-se entendre forma part d'un nou miratge.

Però de quina manera viuen i es relacionen, aquestes persones? Com saben què és un miratge i què no ho és? El viatger observa alguns grups que es formen de manera espontània, d'on sorgeixen converses alegres. Els vells s'eixuguen al sol. Els joves passegen. Els nens juguen. Que potser és festa, en aquest lloc? On és la gent que treballa? On són les botigues, els tallers...? Fa un nou intent de parlar amb una altra persona. S'adreça a una nena que salta a corda. La corda se li entortolliga com un serpent, la nena i tota la gent desapareixen i el visitant cau per un forat fins el soterrani d'una casa. Allí hi ha alguna cosa inquietant, una massa gelatinosa que canvia de forma contínuament. El viatger troba una escala de fusta i surt per una trapa a la planta baixa i d'allí al carrer. El carrer no té cases, és un indret ple de falgueres gegants habitat per insectes desconeguts.

Després de molta estona de caminar perdut per llocs increïbles, el visitant aconsegueix trobar la porta de la muralla i la traspassa ràpidament. Camina uns quants passos abans de girar-se. Quan ho fa, la muralla no hi és. Al seu lloc s'alça una sinuosa paret de cristalls on els raigs del sol produeixen un devessall de colors que l'enlluernen.

El viatger reprèn el seu camí. No es vol tornar a girar. Treu una llibreta de la seva bossa, passa algunes pàgines i hi escriu: Grisèlida, ciutat dels miratges. Torna a guardar la llibreta i continua caminant. Ell no ho sap encara, però el que acaba d'escriure a la llibreta s'ha esborrat i hi han aparegut unes paraules diferents...