dilluns, 5 d’octubre de 2015

Han passat quinze anys (Antònia García)

Quinze anys enrere, l'any 2000, em vaig apuntar al Taller d'Escriptura Creativa que havia programat la Cooperativa. El conduiria l'escriptora Consol Sánchez Bondia. Com que m'agradava escriure, vaig pensar que m'aniria bé trobar-me amb gent que tingués la mateixa afició que jo, i el primer dia de classe m'hi vaig presentar tota il·lusionada.
Ens vam reunir un grup de set o vuit homes i dones. Em va agradar. La Consol va aconseguir de seguida que fóssim un grup cohesionat i ens va despertar encara més l'interès per la lectura i l'escriptura. Sota el seu guiatge, em vaig acostumar a llegir a classe, en veu alta, els exercicis que escrivia, i també a llegir alguns fragments de llibres quan era del cas.
La Consol ens va saber encomanar la seva afició per les lletres, les paraules, el so i el significat de les paraules. Ens dedicava una atenció afectuosa, ens animava a escriure i ens corregia amb encert per ajudar-nos a millorar l'expressió escrita. Va fer que, a més de companys, ens anéssim tornant amics. El taller, que havia començat per trimestres, va continuar com a activitat estable de la Cooperativa, on sempre ens hem sentit ben acollits.
Per a mi, el taller era aquell escrit fet a casa, destinat a ser llegit davant dels companys i a ser comentat per ells i per la Consol; era fer a classe aquells exercicis divertits, imaginatius, que resolíem cadascú d'una manera diferent; era la bona estona que passàvem parlant de llibres, de narracions, de poesia...
Amb el pas de quinze anys, gairebé tot experimenta canvis. El taller també. De tant en tant, unes persones no han pogut continuar i unes altres s'hi han incorporat. Però la dinàmica i el tarannà inicials s'han mantingut.
Recordo les classes que havíem fet a casa de la Consol, de forma esporàdica, tot prenent una tassa de te. I els finals de curs, amb unes trobades delicioses al jardí de la Núria, junt amb la seva família, menjant coca i bevent xampany, sota el llimoner. Totes volíem veure la tortuga, la Marcel·lina. I algunes vegades, la Coral i l'Elmar ens obsequiaven amb música de guitarra i acordió.
Quan em va tocar passar un temps amb problemes familiars de salut, el taller fou per a mi com una finestra oberta que em permetia respirar. Podia abocar en els meus escrits una part del que tenia a dins. La comprensió de tot el grup m'ajudava.
Mentrestant, la Consol, que havia lluitat amb coratge contra la seva malaltia, ens va deixar per sempre. Ens l'estimàvem. Vam perdre una bona amiga i una persona excel·lent. I el taller va quedar orfe... Vam pensar a buscar una persona que el pogués portar. Mentre ho resolíem, vam decidir fer la prova de conduir-lo entre nosaltres, per rotació.
Més tard, amb la malaltia i la mort de dues de les meves persones estimades, em vaig adonar encara més de com era d'important l'afecte i la companyia del grup. Em vaig agafar al taller com els nàufrags s'agafen a una fusta. Al taller, per una estona, la tristesa quedava al marge: els escrits, les lectures, les hores amb les companyes, eren una mà que em sostenia, que m'ajudava a tirar endavant. Mai no els ho podré agrair prou.
Actualment, la preparació del taller continua per rotació. A mi em sembla una bona experiència, té el seu al·licient. Jo no tinc la capacitat de crítica i de mestratge com pot tenir un tallerista de veritat, però m'agrada molt buscar exercicis i temes per treballar-los al taller. I la resta de companyes, quan els toca a elles, aporten elements de millora de l'escriptura, idees originals, jocs amb les paraules... Cada dilluns vaig a la Cooperativa amb ganes de sentir la veu de cadascuna llegint el seu escrit. Tinc molta curiositat per saber com han resolt l'exercici de torn i quins nous exercicis ens proposen. La creativitat plana damunt les taules de marbre, les pàgines en blanc s'omplen de lletres, de paraules que expressen sentiments i sensacions, i que dibuixen les traces de la imaginació que avança i no té fi.
No tinc cap pretensió d'arribar a ser una escriptora, en tinc prou amb ser una aficionada i penso que les bones estones que passo amb les companyes valen molt la pena. Portem quinze anys gaudint del plaer de l'escriptura. Ens en podem alegrar. Tenim a les mans la continuació del taller i espero de tot cor que es perllongui força temps.
Per molts anys! 

1 comentari:

  1. Antònia, el teu escrit està carregat de sentiment, No vaig conèixer la Consol, però sempre us n'he sentit a parlar molt bé i amb molta estima. De ben segur era una gran persona.

    ResponElimina