Riu avall (Antònia García)

Em vaig deixar engolir per la sorra pedregosa com les gotes de la pluja que es filtren terra endins, em vaig omplir de substàncies minerals i vaig brollar junt amb el rierol, entre roques plenes de molsa, enmig de falgueres, portada pel riu-infant com si fos una joguina. Vaig jugar a saltar amb l'aigua, fresca i neta, pels esglaons de les penyes, cantant i escumejant, arrossegant palets, esquitxant l'herba de les vores.

I quan el riu-adolescent, ardit, es llançà des del cingle, jo me li vaig arrapar al coll, enfilada a la seva esquena. Després del salt, el gorg ens tragué a fora i vam seguir per la fondalada, allà on viuen els homes, omplint de vida els prats, fornint d'aigua els horts i els pous. Fèiem adéu amb la mà als pollancres de la riba i als ocells que seguien el nostre curs.

El riu anava creixent i jo em deixava portar per l'empenta de la seva joventut. Baixàvem lleugers entre els camps i les cases, festejant amb tonades remoroses les rieres enamoradisses que se'ns afegien de bon grat. L'aigua omplia de fruits els arbres i donava força a les indústries humanes que trobàvem al nostre pas. Els pobles creixien amb la sang transparent que els aportava el riu.

La força del riu-adult, ja més calmat, va omplir rescloses i, generós, canalitzà una part de l'aigua cap als camps. El riu em dugué als seus braços amb la delicadesa d'un amant i em protegí amb els vels de les boirines que suraven damunt de l'aigua, seguint els meandres, seguint les valls. I jo vaig saber que ja mai no tornaria a terra, si no fos que esdevingués pluja. Em vaig deixar portar, abraçada al seu pit d'aigua, ample de riba a riba. Vaig lliscar, confiada, passant per sota dels ponts a l'encontre del gran riu.

Aleshores, a l'aiguabarreig, les aigües del riu m'agafaren amb fermesa per tal que no ens separéssim. I així presa, vaig anar avall amb ell, joiosa de deixar-me portar pel riu coratjós, malgrat la vellesa serena que se li apropava. Vam anar avall, barrejats amb tots els altres cursos d'aigua que formaven el gran riu. I un dia ens vam obrir, damunt de les terres, de cara a un horitzó immens de cel i d'onades. I vam deixar que el gust de sal, a poc a poc, s'apoderés de nosaltres.

Camí de la font (Pilar Zabala)

No fa gaire estona que el sol ha sortit del seu amagatall. Tot just ara és a un pam per sobre de les altes muntanyes que protegeixen un indret del Pirineu.

Aquest és el millor moment per sortir a caminar. La frescoreta del matí es deixa sentir agradosa, lluny encara de l'abrusadora calor que ara a l’estiu acostuma a fer al pic del migdia. Amb pas decidit avanço per un caminet que transcorre entre matolls humits i esplèndids arbres de tronc robust. Les seves visibles i extenses arrels em surten al pas com serps monstruoses o aranyes gegants, però tot i així, la seva suggeridora aparença no em produeix cap sobresalt.

Un suau remoreix d’aigua m’acompanya en l’últim tram del camí i m’orienta cap al lloc on s’amaga una font coneguda com “la de les tres donzelles”. En arribar, agraeixo la solitud que envolta l’espai, la seva bellesa i la suau claror que s’escola entre el fullam que la protegeix.

Una bona proporció d’aigua cristal·lina sorgeix de manera abrupta i constant entre les pedres i es precipita impetuosament damunt la bassa que s’ha format al seus peus. En la seva carrera per arribar a l’oceà, l’aigua llisca endavant, absorbint petits rierols, per acabar convertida en un riu prou cabalós.

El desig de ficar-me dins la bassa és massa gran i no el puc reprimir. D’una revolada em trec roba i sabates, ho entaforo tot dins la petita motxilla que duc a l’esquena i d’un salt em capbusso dins l’aigua freda. La sensació de llibertat que experimento és extraordinària, sento que formo part de tot el que m’envolta, la natura, l’aigua, el silenci…

Durant una estona em deixo endur pel corrent metres avall, sense oferir resistència però sense menystenir la seva força. Fulles i petits branquillons suren a prop meu, junts esquivem desnivells, voregem pedres i tot allò que ens representa un obstacle.

Segueixo dins l’aigua fins que la seva fredor m'entumeix els membres. Llavors surto de la llera i reposo agraïda damunt l’herba de la riba mentre la meva roba, estesa a terra, s’eixuga sota l’escalfor del sol. 

Riu avall (Montserrat Fortuny)

Oh, estimat! Jo sóc aquella,

la dels rínxols d’or

i d’ulls blaus com el safir.

Sóc aquella que, ja de petita,

el riu m’enamorava

en tot el curs verd i brillant

i, allà, on no hi anava la mirada,

la ficció ja m’hi portava

amb els ulls clucs.

Em feia la il·lusió

que, damunt teu, surant,

amatent, em portaries

per jardins i per oasis,

per eres i per llars.

Aquest riu que, ja de nena,

em duia immensa joia,

ara se m’emporta enllà,

passant per valls eixutes,

per erms i per deserts,

fins a la mar.

Autora: Montserrat Fortuny

Oh, Hamlet estimat!

Jo sóc n’Ofèlia,

víctima del desamor

en mig del riu.

Sense el teu amor,

el cor soliu

busca el contacte de la mort.

El llarg camí (Núria Soler)

Quan vaig néixer ja sentia una remor que envescava. Venia de molt a prop però no podia determinar d’on.

Em va costar desenvolupar-me, coses de la poca edat, però sempre tenia aquella agradable fressa per companyia. Quan vaig acabar d’expandir-me em va semblar que el murmuri es convertia en brogit i al cap de poc en terrabastall. Aleshores el vaig descobrir, un doll d’aigua havia trencat el gel i sortia esperonat per fer el seu camí.

Em va captivar, no podia parar de mirar-la, l’aigua, brollava impetuosa i s’escampava esvalotadament avall, avall. Jo em consumia d’enveja sense poder-me sostreure a la força que em retenia. Ella saltava joiosa camí d’altres contrades i jo, en canvi, restava perennement junyida, només alguna vegada, quan el vent bufava fort, tenia l’esperança de poder deseixir-me però res més lluny de la realitat.

L’empenta de l’aigua es va anar assossegant; ara brollava calmada i a mi m’havia marxat la pruïja però encara em quedava el cuquet aventurer que no va acabar de minvar del tot i, un bon dia, zas, em vaig desenganxar i vaig anar-hi a parar. Aleshores vaig ser feliç i vaig començar el viatge dels meus somnis. Lliscava suaument i gaudia del tranquil viatge. El paisatge anava canviant, el terreny abrupte esdevenia, mica en mica, planer. Vaig veure algun poblet prop del curs, i en les ribes, pescadors delerosos d’haver alguna presa; després, camps on ja havien segat l’herba i n’havien fet grans feixos. Un dia vaig passar per sota un pont des d’on algú provava de tirar-se al riu però una corda li ho impedia, el vaig comprendre.

A mida que el corrent es feia més planer, l’aigua s’aquietava i jo, de vegades, només feia voltes i voltes sense moure’m de lloc fins que per un cop de vent tornava al curs. En alguns llocs, a la vora del riu hi havia camins i gent que hi passejava i en d’altres l’aigua llepava les parets de les cases.

Un dia, per poc, m’escolo per un forat d’on no sé si n’hauria sortit. Quin esglai! Vaig seguir el camí del riu que cada vegada es tornava més lent, gairebé ni es movia. Per sobre nostre veia un gran batibull de carreteres i vehicles que no paraven mai quiets i feien molt soroll. No m’agradava tan de brogit després d’haver conegut la tranquil·litat del nostre camí.

De cop, em vaig veure arrossegada per una allau d’aigua turbulenta i bruta, plena de fang, que se m’endugué sense contemplacions. Vaig anar rebotant, surant i enfonsant-me una i altra vegada i temia per la meva vida.

Però vaig sobreviure i ara sóc sobre una massa d’aigua immensa d’un gust que se’m fa estrany i que va i ve sense descans perquè prova de deixar-me sobre la sorra però jo, entossudida, m’hi aferro, a l’aigua, perquè espero que potser em portarà a un altre llarg viatge.

Cinquanta (Pilar Zabala)

Cinquanta és el meu nom i sé de bona tinta que se’m considera prou important i valuós. El meu especial vestit de paper és d’un to marronós, amb pinzellades de color siena. També mostra alguns fragments d’edificis neoclàssics i una corona d’estrelles.

Vaig sortir al món ben reeixit, planxat i amb la cara neta per trobar-me encabit, poc després, amb companys de diferents valors, dins d’un impersonal i fred embalum de llauna anomenada caixer automàtic.

No vaig trigar gaire a ser empès a gran velocitat cap al punt de claror que es filtrava a través d’una ranura. Tant va ser així que en pocs segons em vaig trobar amb mig cos enfora, el cap penjant i totalment encegat per una llum enlluernadora. Unes mans enèrgiques em van recollir de seguida, em van afegir a uns altres com jo i ens va cargolar com una estora. Desprès, lligats per la cintura i ben comprimits per una fotuda gometa, ens va llançar sense cap mirament dins d’un maletí.

Després d’aquesta desagradable situació haig de dir que en van venir d’altres que encara van ser pitjors. Del maletí vam passar a dins d'una caixeta metàl·lica claustrofòbica i pudent i allí tancats ens hi vàrem estar fins que unes mans molt fines i ben cuidades ens van rescatar per dur-nos a una botiga de prestigi. Un cop allà vàrem ser bescanviats per un jersei de llana molt lletjós, una faldilla encara pitjor i unes sabatilles folrades de pell.

De la botiga de prestigi vaig anar a parar a un vulgar supermercat on una caixera ravalera em va mig esclafar sota el pes d’un classificador de monedes i bitllets de baixa condició.

D’allà em van dur altre cop en una oficina d’estalvis i, en tornar a sortir, una dona gran em va ficar mal plegat, rebregat i ben entatxonat dins un moneder tronat.

En un següent pas em vaig trobar dins del calaix d’una fruiteria, on sense cap tipus de consideració vaig ser rebregat, marejat i toquejat per uns dits amb olor de mandarina.

Brut i deprimit vaig témer que no me’n sortiria més enllà de donar voltes i més voltes dins d’un mateix cercle. La meva existència era un parany totalment desprovist d’emoció. Era molt clar que anés on anés sempre acabava dins d’una caixa forta o d’un caixer automàtic qualsevol, per ser retornat de nou als avorrits llocs de costum.

Així de malament anaven les meves cabòries quan de sobte m’he adonat que els mateixos fets de sempre presentaven ara una pinta diferent. Aquest cop he traspassat la porta gran d’una empresa que era filial d’una altra que depenia d’una tercera, que al seu temps…, controlades totes elles a distància per un home tan llest i important que posseïa els càrrecs de president, director general i gerent, tot alhora.

En aquest moment sóc dins d’una bossa d’esport juntament amb una bona pila de companys, amb un clar predomini per part dels rosats, els verds i els grocs, posseïdors tots ells de més zeros que jo.

He sentit a dir que hem estat classificats com a “gastos generales” i, tot i que en aquest moment ens trobem viatjant camí d’Andorra, sembla ser que el nostre últim destí encara està per decidir. Per fi comença l’aventura.

De deu en deu (M. Jesús Mandianes)

Ara que la meva vida arriba a la seva fi, malgrat el temps passat, encara recordo la casa bressol on vaig néixer al mateix temps que un munt de germans bessons, tant idèntics que semblava impossible trobar-nos cap diferència. Tot i ser gairebé els més menuts, els nostres creadors van tenir cura fins i tot dels petits detalls: Ens van empolainar amb dibuixos vermellosos, a la cara ens van posar una banda daurada i van escriure ben clar el nostre nom, finalment el pare va estampar la seva signatura en cadascun i va dir amb veu emocionada:

—Teniu una missió d'especial importància: Fer feliços els éssers humans, vosaltres sou la fantasia que es repeteix en tots els seus somnis, l’obscur objecte de desig —Després, ens va enviar a voltar pel món passant de mà en mà.

El primer que em va rebre va ser un avi que em va convertir en un regal per al seu nét, acompanyat d'una recomanació:

—Jordi, guarda'l a la teva guardiola i aprèn a estalviar, de deu en deu, potser un dia tindràs diners per complir algú dels teus somnis.

El nen quan va veure'm tant maco fins i tot em va fer un petó i amb els ulls brillants va dir:

—Iaio, el ficaré al meu porquet i de deu en deu s’anirà engreixant fins que digui: “Ja n'hi ha prou, no puc més, treu-me de la panxa tots aquests diners!”

Però les seves bones intencions no van durar gaire, poc desprès em va canviar per un vídeo joc de segona mà. El meu nou propietari em va ficar a la butxaca dels pantalons de qualsevol manera i es va posar a córrer, cames ajudeu-me, quan va veure aparèixer els mossos.

El noi venia objectes robats, els diners mal guanyats els canviava per uns grams de cocaïna. Així va ser com vaig arribar a les mans d'un perillós delinqüent. Els seus ulls resplendien d'avarícia quan somrient em va dir:

—Amiguet, de deu en deu, tu em faràs milionari!

Jo no entenia res. M'havien creat per fer feliços els homes, no per alimentar els seus vicis ni la seva ambició. Començava a pensar que m'havien enganyat.

De cop, el mafiós em va empresonar enmig d'una màquina que després de prémer el botó “on” va iniciar el procés de reproducció. El meu cos es va multiplicar sense treva, fins que els colors de la cara se’m van anar esvaint. Només llavors va desconnectar aquella estranya andròmina i, tot somrient i amb un cigarret entre els llavis, va dir:

—Ja no em serveixes per res.

Després d’ encendre un llumí em va calar foc. Aquell miserable no sabia que la meva petita ànima havia tornat, feia estona, a la seva casa bressol.

Vida masegada (Antònia García)

Ara em veieu masegat i rònec però havia estat un bitllet de 10 euros nou, de bona consistència, net i polit. Havia sortit de la Seca, tot presumit, disposat a fer-me valer.

De primer, vaig anar a parar en una entitat bancària, junt amb molts companys iguals que jo i també amb d'altres de diferents colors, mides i valors. Allí em tancaren en una màquina i l'endemà mateix en vaig sortir, empès per uns bracets metàl·lics, i vaig anar a parar a les mans d'una jove que tot seguit em guardà en un bitlleter. Després va entrar en un bar i em va canviar per un cafè amb llet, un croissant i unes quantes monedes. Algú em va ficar en un calaix i més tard em van dur al supermercat i em van tornar a canviar per tres paquets de magdalenes. Llavors em vaig adonar que només m'utilitzaven per fer un troc, que no valoraven el meu cos de paper vermellós, guarnit amb dibuixos. Jo que em pensava que valia el meu pes en or.!

Vaig començar a passar de mà en mà, sense que em guardessin gaires miraments. Vaig conèixer tota mena de mans: mans d'estudiants, de paletes, de botiguers, de mestres i mestresses de casa, d'homes i dones de totes menes... Evidentment, no em valoraven gaire. A canvi meu, donaven poca cosa: unes cerveses, una targeta de metro de 10 viatges...

Ah, això de les targetes...! Vaig aprendre aviat que una targeta de crèdit era molt més apreciada que jo o que qualsevol altre bitllet. Es poden fer trocs sense monedes i bitllets, només ensenyant aquesta mena de targetes. Si aquest sistema es va imposant, aviat ja no tindrem raó de ser, els diners en paper.

Estic molt deprimit per aquesta vida que em toca viure. Tinc l'autoestima per terra. I això que he voltat molt, eh? Allò d'anar de la Seca a la Meca i les valls d'Andorra, jo ho he fet. Fins i tot vaig passar la frontera i vaig voltar per mitja Europa. Però un dia vaig tornar al meu país d'origen i en vaig estar ben content perquè m'enyorava.

I si us he de dir la veritat, quan més feliç em vaig sentir va ser una temporada que una àvia em posà en un pot de vidre i va dir al seu nét: “Mira, Lluís, aquests deu euros són per a tu, per quan seràs més gran. La iaia te'n donarà deu cada mes, i quan el pot serà ple, t'obrirem una llibreta d'estalvi”. Em vaig estar allí un grapat de mesos, quiet i tranquil, sota els ulls il·lusionats del nen i els ulls afectuosos de l'àvia. Allò sí que em va agradar! Però quan arribà el moment de passar a aquella cosa que en deien compte d'estalvi, tot es va acabar: vaig tornar a l'entitat bancària i el cicle va recomençar.

Història d’un bitllet (Montserrat Fortuny)

“Hola a tothom! Sóc un bitllet de 10 euros, acabat de sortir de la Seca, molt trempat i molt xiroi. Encara desprenc olor de tinta i faig tot jo molt de goig, tan net i tan lluent, vermellós, com si tingués vergonya, encara que no n’he tinguda mai.“

Això deia fa uns quants mesos.

Normalment tots hi naixem en una Seca, fora d’algun que no sigui legal, que pot néixer clandestinament, però alguna cosa té que el diferencia, per als ulls entesos.

Em van portar, junt amb altres germans meus, a un banc. No a un banc per a seure, que d’aquests, n’he conegut molts, sinó a un gran edifici, amb força llums, amb molts empleats i amb cues de gent anònima, amb cares esllanguides.

Em van col·locar en un calaix amb departaments on hi havia germans meus, els més petits de 5 euros i els més grans, de 20 i de 50. També tinc familiars de més categoria, els de 100 euros, els de 200 i els de 500, però amb aquests no m'hi faig gaire, per no dir gens.

Em van posar a les mans d’un home molt educat, junt amb uns quants més grans que jo, i de seguida em vaig sentir impregnat d’una olor molt estranya i que mai més no m'ha abandonat: olor de tabac, barrejada amb una altra de més bona: de cafè. Oh, aquestes rai! N’he hagut de sentir de molt pitjors, dolentes i nauseabundes: de clavegueres, de peix podrit...!

Quan encara no tenia cap plec ni cap arruga, el meu amo em va posar a dins d’un sobre, acompanyat d’un de 50, i va dir a la seva dona: “Veus?, així sumen 60 euros, l'equivalent a deu mil pessetes, que és el que li solia donar…” I em va entregar a les mans d’un noiet de dotze anys que celebrava el seu aniversari i que va estar molt content en veure’ns a tots dos.

L’endemà mateix se’n va anar, amb uns quants sobres plens, en una botiga molt il·luminada, i va comprar un mòbil d’aquests que tenen ordinador a dins i una càmera fotogràfica i no sé quantes coses més.

A la botiga em van posar en un calaix amb altres germans meus, més vells i més bruts i pudents, i va ser la primera vegada que em vaig sentir incòmode.

L’endemà al matí, una dona grassa i que no portava les mans gaire netes, em va agafar, junt amb altres com jo, i se’n va anar al mercat. Hi havia dones que cridaven: “Nenes, peixet!”

Va comprar-ne un, un animal mort, que tenia els ulls esbatanats i com de vidre. Quin fàstic…! Va donar la meva persona a una noia de davantal blanc, que em va agafar amb aquella mà coberta amb un guant de plàstic ben moll i que feia una pudor terrible. Des de llavors que no me l’he treta del damunt. Em va posar junt amb d’altres germans meus, tots pestilents i enganxosos. A alguns els mancava un bocí, cosa que em va esgarrifar.

Al cap d’una estona, una altra mestressa li va pagar amb un de 20 I el canvi vaig ser jo. Aquella senyora em va agafar i em va plegar per la meitat… Quin dolor! Em va posar en una bitlletera estreta, on hi havia altres dissortats, tots doblegats, amb el cap tocant als peus.

A la sortida, es va asseure en un banc de la plaça i es va quedar adormida. Un parell de galifardeus que rondaven per allí, van veure aquella bossa a la falda de la dorment, la van agafar i… cames ajudeu-me, no van parar fins arribar a la Rambla. Es van asseure en un banc i van fer la repartició: “Aquests per a tu, aquests per a mi…” I tots dos contents. I jo estranyat i encuriosit. El meu nou amo em va guardar en una cartera més ampla, desfent el doblec, però em va posar al costat d’un de molt enganxós i l’endemà, en voler-me agafar, se me’n va endur un trosset d’una punta i em vaig quedar mig coix. Quina angúnia!

Em va entregar en mans (brutes) d’una noieta morena, que em va canviar per verdures i fruites, que va posar en un carret. Jo, mentrestant, a l’aire lliure. Va venir una ventada i se me'n va endur fins a damunt de la caca d’un gos, que algun mal amo havia deixat a la vorera.

Llavors sí que vaig quedar empastifat…! Em va agafar una vella que passava i, en estirar-me, vaig quedar partit per la meitat. Se me'n va emportar a casa, un pis petit i brut i em va enganxar amb una cinta adhsiva que em molestava als ronyons, però al menys, tenia la meva identitat.

Però, val la pena viure, en aquestes circumstàncies…? Crec que no, i quan m’agafi algun altre amo o mestressa, que serà encara més pudent i desgraciat, tancaré els ulls i em desfaré a les seves mans, i convertit en pols, ja m’haureu vist prou.