dilluns, 2 de desembre de 2013

Si em pogués escoltar (Antònia García)

Si ara mateix tingués el privilegi de trobar-me amb Joan Maragall, escriptor, periodista, traductor, poeta, amant de la bellesa i cercador del que hi ha de lluminós en cada cosa, li expressaria la meva gran admiració per ell, com a persona, i per la seva obra. Gosaria comparar els sentiments que ell havia experimentat a la muntanya i al mar amb els que jo també hi he pogut viure, però que mai no sabria expressar-los tan bé com ell ho va fer.
Enraonaríem de poesia. Maragall em faria esment de la paraula viva, comentaria que els poetes han de deixar que les impressions, un cop interioritzades, els facin arribar la paraula adequada. Diria que s'ha d'escoltar com parla la gent. Ai, benvolgut poeta! Hauries de sentir com se'ns empobreix el lèxic, com se'ns adultera la parla amb calcs estranys...! I, per altra banda, també hi ha força gent amb inquietuds culturals, amb amor a la llengua i a l'art.
Com passa sovint en moltes converses, saltaríem d'un tema a l'altre. En algun moment sortiríem a parlar de la societat actual, de com viuen les famílies; les benestants, amb comoditats, com sempre; les de classe treballadora, amb feines precàries o, en aquests moments, a l'atur. Jo li comentaria les qüestions de les hipoteques, de les estafes, de com les parelles joves han de limitar la fillada ell va tenir tretze fills–; de les dificultats en les relacions familiars, de divorcis, separacions... Aquest tema li produiria un cert malestar. Separar-se, un matrimoni? Ell, creient, bon fill, espòs sol·lícit i, al seu torn, bon pare, trobaria difícil d'acceptar-ho, i que un cap de setmana els fills estiguessin amb el pare i un altre amb la mare...
Li parlaria també de com ens colpeixen les notícies que ens arriben de molts immigrants, desplaçats per motius de fam o de persecucions; de les desgràcies de les guerres, dels morts,  del terrorisme. Maragall em recordaria que ell era al Liceu quan va esclatar la bomba i també esmentaria la Guerra de Cuba, els fets luctuosos de la Setmana Tràgica i la Guerra de Melilla.
Moltes més coses li explicaria. Pel que fa a Catalunya, li diria que el seu temps i l'actual s'assemblen força. Li donaria detalls de com s'està treballant per poder fer una consulta de cara a saber si el poble vol continuar a l'Estat Espanyol o vol  independitzar-se'n. Maragall, que durant la seva vida va estar en circumstàncies del mateix estil, em comentaria que ja havia dit, en el seu moment, que era convenient desfer els llaços que ens hi lligaven perquè era un llast que no ens deixava avançar. Admirat poeta, ja ho veieu, sembla que el temps no passi, les situacions es repeteixen: a Espanya no entenen el poble català. 
No li ho puc dir perquè fa molts anys que va traspassar. El seu cos va deixar la família, els amics, la gent que l'estimava i el considerava, però no el seu esperit, que ha quedat entre nosaltres i que ens recomana que vigilem, que no perdem el nord i que mirem enlaire, cap al cel; que ens llancem al mar amb les veles suspeses i que no defallim. I jo voldria respondre-li que tenim present les seves paraules i que hem après la lliçó del passat. Això  m'agradaria dir-li, si em pogués escoltar...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada