dilluns, 2 de desembre de 2013

L'abadia dels captius (Elisabet Prades)

Conversa amb François de Montcorbier o de Loges, anomenat François Villon. Nascut el 1431 o 1432 a París, desaparegut el 1463. Poeta francès del Segle XV. El seu poema més conegut és "La balada dels penjats". L’escriví quan esperava l’execució a la forca de la que va fugir.
Avui, l’insomni, no sé per quins set sous, t’ha portat a mi. O potser senzillament perquè jo també sóc un pària.
Saps, príncep de lladres, benefactor d’indesitjables, assassí d’escarabats negres, que vas ser tu, sense encara jo saber-ho, el primer poeta que va entrar a la meva vida.
Em preguntes que ha sigut del teu món. Et diré que de quan tu hi eres només resta Notre Dame, amb un bosc de barrets penjats (1) dels évêques que, evidentment, encara no han arribat al cel.
Es van descobrir altres móns, ara els carrers tots són asfaltats, hi ha edificis de ferro, de colors, els carromats van sense cavalls, vas volant d’un lloc a l’antre amb uns ocells de metall, es poden posar cors, fetges, ronyons d’una persona a l’altra, pots parlar a kilòmetres i kilòmetres de distància, es pot llegir sense tenir cap llibre... podria estar una vida sencera per explicar-t’ho, t’ho podria explicar mil cops però no ho entendries.
El món ha canviat molt, en canvi el ric encara és ric, i el pobre tan pobre com quan tu hi eres, hi ha molta gent que no té un pollastre a taula els diumenges (2), ni tan sols taula.
Ja veus, el món gira, el sol surt cada dia, després de l’hivern sempre arriba la primavera però tot continua igual i de vegades em pregunto, quin sentit te la vida? Tu que ja ho has esbrinat m’ho pots dir?

SILENCI

Et vull mirar, has desaparegut, potser has estat un miratge, o un somni que ha entrat per una escletxa oberta en la finestra.
Ja surt el sol. Avui, com sempre, torna a somriure el silenci gebrador de la basarda antiga. Recolliré un grapat de records, un somriure, un parell de mirades, una cançó de bressol ensucrada i uns quants bombons de xocolata blanca per endolcir les ombres i continuaré el camí.


NOTES:
(1) Diu la tradició que quan mor un bisbe el seu barret es penja del sostre de la catedral i que quan ell arriba al cel, el barret cau a terra.
(2) François Villon deia que a totes les llars cada diumenge s’hauria de poder menjar un pollastre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada