Ell (Núria Soler)

En arribar a casa el primer que va fer va ser deixar-se caure sobre el llit, estava esgotada, ja no pensava, no volia saber res més. Si us plau passeu de mi, deixeu-me tranquil·la! Només notava els polsos que li percudien al cervell.

Es va estar així una bona estona fins que es tranquil·litzà una mica. A poc a poc començà a moure’s, tot el cos li feia mal, semblava que l’haguessin apallissada. Ningú però no li havia tocat ni un pèl, s’ho havia manegat ella sola. Per què sempre havia de avançar-se als esdeveniments? Per què no podia esperar que li donessin les raons o les disculpes en lloc de llançar-se directament a la jugular de l’altre sense reflexionar? -No hi havia res a fer, era així i difícilment canviaria -rememorava les paraules que la mare li repetia una i altra vegada.

Es va desvestir, la roba de qualsevol manera per terra, ja ho recolliria després, sempre després! -altra vegada les paraules maternes-. Va anar cap a la dutxa, una de freda, això és el que li convenia. Si va estar una bona estona i ja més calmada però encara empipada amb ella mateixa va entrar a la cuina per preparar-se una bona tassa de til·la, tres sobrets, n’hi calia una bona dosi.

Quan va anar cap a la sala es va adonar que el llum estava encès, es va recriminar ser tant distreta, s’havia quedat encès tot el dia. Va engegar la tele, va asseure’s al sofà amb la tassa a les mans, va apagar el llum i es disposà a empassar-se qualsevol “parida” per no pensar.

El comandament treia fum, recorria canals tan de pressa que no tenia ni temps d’adonar-se del programa. Va apagar i començà a plorar. I, ara què? Ja no el veuria més, ja no caldria que... Merda! Merda! Els plors es van tornar convulsions, tot el seu cos era llàgrimes.

Tot d’una, uns braços ferms li van envoltar les espatlles i quedà embolicada en una tendra abraçada. Es va quedar sense respiració.

—Ets tu?

—És clar, qui si no?

—He tingut por de no tornar-te a veure.

—Va, no ploris més, sóc aquí, no ha passat res. Només ha estat una altra fugida, com sempre. Per què sempre vols fugir-me? Què puc fer per evitar-ho?

Es va aixecar, va encendre el llum, se’l va mirar llargament mentre al cos encara notava algun sotrac de plor.

Potser algun dia t’ho podré explicar. Va prémer l’interruptor i, en la foscor, es va arraulir al seu costat.

Aquests instants eren la felicitat? Es demanà