La bombeta (Montserrat Fortuny)

L'estimada i jo ja fa temps que compartim el mateix pis i, per què no dir-ho, el mateix llit. Un llit de matrimoni amb tots els requisits.

Aquest vespre passat, després de sopar i d'escoltar una mica de bona música, ens n'hem anat al llit. Jo el primer, perquè ella s'entreté per a desmaquillar-se. Ara es fa fosc de seguida i no m'agrada estar-me tota la nit a les fosques, només quan dormim, llavors sí.

Per això he deixat encesa la làmpada d'una de les tauletes de nit, de claror tamisada, d'un to blavós.

Quan ella ha arribat, ha intentat apagar el llum, com sempre, però jo, també com cada nit, li he dit que no volia perdre'm veure la lluentor dels seus cabells escampats per les seves espatlles ni la llum fosca dels seus ulls negres.

I s’hi ha conformat, també com sempre.

Encara no fa mitja hora que som al llit, la bombeta s'apaga, sense cap soroll.

—Apa! —li dic a la nena— Ja t'has sortit amb la teva...

—Jo no he tocat per a res la ditxosa làmpada— em respon—. S'ha apagat ella sola.

—Bé —continuo—, no vull treure les mans del lloc on les tinc ara. Em conformaré amb el reflex de la lluna als teus cabells.

No ha passat encara mitja hora més, que... patam! Es torna a encendre la bombeta, desvetllant els esguards dolços i els llavis petoners a la seva claror.

—Bé, ja torno a guanyar jo, petita meva...

—I cap dels dos no l'ha tocada, oi? Deu ser un mal contacte.

—Mal contacte cap, nosaltres! I prou feina tenim!

Han passat potser quinze minuts més, encara més dolços, i... plaf! Tornem-hi! Altra vegada a les fosques.

Però ja és hora de dormir, demà ja faré mirar això del mal contacte, perquè, avui, aquesta nit, només hi ha hagut contactes bons, boníssims!