dilluns, 9 de febrer de 2015

Només seré un record (Antònia García)

Sóc un poble encimbellat en un turó i, com tants altres llogarets en la mateixa situació que jo, m'he quedat sense habitants. La gent només ve a visitar-me. I encara...
No és estrany. Viure aquí sempre ha estat incòmode. La raó d'haver triat aquest lloc per viure-hi, obeïa a raons de defensa, en èpoques poc segures. Quan ja no hi va haver perill, els habitants van preferir fer-se la casa a les terres planes, on ja hi tenien els camps i les eres. De mica en mica, em van anar abandonant fins que vaig quedar buit.
No us penséssiu pas, eh?, vaig ser un poble prou important, amb un castell del qual en queda ben poca cosa. Tenia una bonica església amb capellà i tot! I una escola pels nens, amb el mestre... Ho enyoro, tot això... La gent que treballava al camp, amb un ull sempre vigilant el temps per si venien pedregades; els pastors que engegaven els petits ramats cada dia; les festes majors, la matança del porc, el soroll dels matxos pujant per l'empedrat desigual dels carrers... La xerrameca de les dones al safareig, els crits i els jocs dels infants per tot el poble i pels voltants...
La vida dels meus habitants havia estat molt dura. Tingueu en compte que durant moltes generacions jo no havia tingut ni llum ni aigua. Quan es feia fosc, només hi havia els llumeners d'oli, les torxes... Calia anar a una font que era un bon tros lluny per omplir els sellons per a l'ús de les cases. Per a rentar la roba, si no hi havia prou aigua, s'havia de baixar fins al riu. Quan finalment van fer arribar l'aigua fins a la meva plaça, ja va representar una gran millora. I la llum elèctrica, quina meravella! Semblava cosa de màgia.
Però, malgrat tot, les coses van canviar molt de pressa. Les cases que quedaven abandonades s'anaven enrunant i les ortigues i els matolls ho anaven omplint tot, fins que ja costava de caminar pels vells carrers, amb el perill que un tros de paret s'esllavissés en qualsevol moment. Mentrestant, a baix, al costat de les eres, m'havia nascut un descendent, amb noves cases, amb millors camins i carreteres i amb altres condicions de vida.
Ara sóc “el poble vell”. El nou duu el mateix nom que jo. Des d'allí s'atalaia la meva silueta enlairada, com si protegís la població. Els nens demanen als pares i sobretot als avis que els expliquin coses de l'antic poble. “Ah, nen, quan jo era com tu, ajudava el pare amb les feines del camp... Amb tota la canallona del poble, m'enfilava als arbres per esgarriar nius... Collia espigues... Jugàvem a patacons, que ens els fèiem nosaltres mateixos... A fe de Déu, que ens ho passàvem prou bé, però a l'hivern feia un fred de dimonis! Al vespre, la padrina ens explicava rondalles a vora la llar de foc, amb l'olla penjada dels clemàstecs amb el menjar del porc...”
Els nens escolten les explicacions amb estranyesa. Com podien viure, sense aigua corrent, sense llum ni telèfon, ni botigues on comprar el menjar? Des de la finestra de casa seva, moderna i confortable, em miren, a dalt del turó, i recorden l'últim cop que em van venir a veure amb els seus parents. “Aquí era casa nostra”, els deien. “Aquí hi havia la sala, aquí baix, teníem el matxo...” Però els nens només veuen una casa esbaldregada, coberta d'herbassar, amb un finestró que grinyola amb el vent com si fos la ranera de l'antic habitatge.
Aviat cauran les quatre pedres que em queden, des del campanar de l'església fins al portal de baix. Seré tot runa, barrejada amb les penyes del turó. Per als més grans, només seré un record. Per als joves, ni això. Seré una fotografia, o sols un nom, el nom del poble vell.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada