Sóc un poble encimbellat en un turó i, com tants altres llogarets en la
mateixa situació que jo, m'he quedat sense habitants. La gent només ve a
visitar-me. I encara...
No és estrany. Viure aquí sempre ha estat incòmode.
La raó d'haver triat aquest lloc per viure-hi, obeïa a raons de defensa, en
èpoques poc segures. Quan ja no hi va haver perill, els habitants van preferir
fer-se la casa a les terres planes, on ja hi tenien els camps i les eres. De
mica en mica, em van anar abandonant fins que vaig quedar buit.
No us penséssiu pas, eh?, vaig ser un poble
prou important, amb un castell del qual en queda ben poca cosa. Tenia una
bonica església amb capellà i tot! I una escola pels nens, amb el mestre... Ho
enyoro, tot això... La gent que treballava al camp, amb un ull sempre vigilant
el temps per si venien pedregades; els pastors que engegaven els petits ramats
cada dia; les festes majors, la matança del porc, el soroll dels matxos pujant
per l'empedrat desigual dels carrers... La xerrameca de les dones al safareig,
els crits i els jocs dels infants per tot el poble i pels voltants...
La vida dels meus habitants havia estat molt
dura. Tingueu en compte que durant moltes generacions jo no havia tingut ni
llum ni aigua. Quan es feia fosc, només hi havia els llumeners d'oli, les
torxes... Calia anar a una font que era un bon tros lluny per omplir els
sellons per a l'ús de les cases. Per a rentar la roba, si no hi havia prou
aigua, s'havia de baixar fins al riu. Quan finalment van fer arribar l'aigua
fins a la meva plaça, ja va representar una gran millora. I la llum elèctrica,
quina meravella! Semblava cosa de màgia.
Però, malgrat tot, les coses van canviar molt
de pressa. Les cases que quedaven abandonades s'anaven enrunant i les ortigues
i els matolls ho anaven omplint tot, fins que ja costava de caminar pels vells
carrers, amb el perill que un tros de paret s'esllavissés en qualsevol moment.
Mentrestant, a baix, al costat de les eres, m'havia nascut un descendent, amb noves
cases, amb millors camins i carreteres i amb altres condicions de vida.
Ara sóc “el poble vell”. El nou duu el mateix
nom que jo. Des d'allí s'atalaia la meva silueta enlairada, com si protegís la
població. Els nens demanen als pares i sobretot als avis que els expliquin
coses de l'antic poble. “Ah, nen, quan jo era com tu, ajudava el pare amb les
feines del camp... Amb tota la canallona del poble, m'enfilava als arbres per
esgarriar nius... Collia espigues... Jugàvem a patacons, que ens els fèiem nosaltres
mateixos... A fe de Déu, que ens ho passàvem prou bé, però a l'hivern feia un
fred de dimonis! Al vespre, la padrina ens explicava rondalles a vora la llar
de foc, amb l'olla penjada dels clemàstecs amb el menjar del porc...”
Els nens escolten les explicacions amb
estranyesa. Com podien viure, sense aigua corrent, sense llum ni telèfon, ni
botigues on comprar el menjar? Des de la finestra de casa seva, moderna i
confortable, em miren, a dalt del turó, i recorden l'últim cop que em van venir
a veure amb els seus parents. “Aquí era casa nostra”, els deien. “Aquí hi havia
la sala, aquí baix, teníem el matxo...” Però els nens només veuen una casa
esbaldregada, coberta d'herbassar, amb un finestró que grinyola amb el vent com
si fos la ranera de l'antic habitatge.
Aviat cauran les quatre
pedres que em queden, des del campanar de l'església fins al portal de baix.
Seré tot runa, barrejada amb les penyes del turó. Per als més grans, només seré
un record. Per als joves, ni això. Seré una fotografia, o sols un nom, el nom
del poble vell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada